Esplanada

Alguns amics que pogueren sortir de França cap a Mèxic em —digueren que en passar de nit davant les costes alacantines, el vaixell que els duia a Casablanca, per a portar-los després a Veracruz, navegava tan a prop, tan a prop de terra, que van veure les llums de l'Esplanada d'Alacant. Les van veure, realment? És a dir, ¿les van  veure en l'Esplanada o en el pou encantat dels seus records, al fons del qual tremolen els estels misteriosos de les nits del desterrament? ¿Veieren, de debò, les llums elèctriques de l'Esplanada —dàtils lluminosos de les seves palmeres— enceses per a saludar el vaixell d'emigrants, o veieren els focs follets de l'imaginari cementiri dels nostres màrtirs? Focs follets, focs enfollits, diuen els francesos, i potser sigui així, perquè tot sembla follia.

De nit, des del vaixell d'emigrants, també es pot veure, encara que no es vegi —quantes coses són les que es veuen a quinze mil quilòmetres distància!— el perfil del moro del castell, que en els dies clars, mediterranis, es retalla, net i daurat, contra el cel blau alacantí, com un camafeu. Vell conegut nostre, aquest moro en silueta! Quan, en dies futurs, la gent haurà de preguntar-se qui és aquell personatge desconegut del bust oblidat en una plaça o en un jardí, ningú no haurà de preguntar-se, en canvi, qui és aquell moro del castell, amb el seu auri turbant de pedra. És, tal vegada, el moro que porta a Alacant les arenes d'Àfrica que formen la seva terra, i les palmeres i els magraners i les figueres dels seus horts. Tot això ho porta secretament, a la nit, cavalcant sobre les ones. ¿Què té de particular que un moro de pedra vagi muntat al llom flonjo i escumejant d'una onada mediterrània? Ho fa per portar aqueixes fantasies vegetals que ens donaran figues —gotes de mel— i magranes —gotes de sang— i dàtils —dits de llum, va dir et poeta àrab. Si tot això no fos realitat, el món s'enfosquiria en la prosa més lúgubre i en la desil·lusió més negra i sinistra.

En la meua tornada a Alacant, vaig trobar-me una ciutat semiderruïda. Segons em digueren els meus companys de quarter, els atacs dels avions de Mallorca havien cessat a partir del 30 de setembre. A les vesprades, els qui no teníem cap servei a fer, eixíem a passejar com en els primers temps del 37. L'Esplanada presentava molts del seus edificis destrossats; però hi podíem gaudir del clima càlid i d'unes hores plàcides, i la presència de dones joves i boniques, sota uns cels serens, ens animava molt. La "Quinta Columna", segons semblava, creixia i intrigava cada vegada més; les famílies feixistes seguien visitant la presó provincial carregades de nodrides cistelles... i n'eixien sadollades de consignes i instruccions.

No vaig anar a oficines, sinó que em van reclamar per al magatzem de forniments, sens dubte vist el meu expedient i la meua mitjana pràctica en aquell mester agradable. Hi havia gent d'un pelatge que semblava el dels meus antics companys. Devia fer-ho l'ofici, que ens marca. Hi havia un sergent altre que Isaïes -un poc més madur encara-, soldats i dos caporals, comptant amb mi. Molts avantatges: em donaren un tabard nou; renovarem el corretjam, la guerrera, la camisa i els pantalons caqui... Eixia al carrer fet un margalló i ens ho criticaven obertament alguns altres companys.

El taxista (Alacant)

Fou a Alacant, era un taxista,

no recorde a quin lloc em duia.

Vàrem encendre uns cigarrets,

vàrem començar a parlar.

«Vostè parla millor que jo»,

va dir amb llengua vacil·lant,

«vostè deu de ser de València».

«¿I vosté d'on és?» «D'Alacant,

ací es parla molt castellà.»

«A vostè a penes se li nota;

li ho puc jurar damunt l'espasa.»

Em mirà el taxista i va riure,

i em fou un memorable amic,

feliç de parlar l'idioma

que els meus pares havien parlat.

El taxi era el més feliç,

d'una alegre velocitat,

tots els semàfors amb llum verd

com les moreres tutelars.

De vegades sonava el clàxon

com les sirenes dels vaixells,

d'alegria participada,

de propòsits, dies i rams,

parlàvem, parlàvem tots dos

amb cordial vivacitat.

Era de nit: vèiem el dia

omplint les veles a la mar.

En davallar del taxi, vaig

donar-li al taxista la mà,

i li vaig dir sincerament:

«Que li conste que m'ha fet viure

minuts que mai no oblidaré.»

«Vostè creu que podré parlar

la nostra llengua com vostè?»

«Però si l'està parlant ja.»

Se'n va anar avinguda avall.

El port estava ple de llums.

Agitava un vent les banderes.

Però la bellesa d'Alacant, el que converteix en bella la capital de província, és l'Esplanada. Cada vegada que passo per aquí m'hi deixo anar, amb mandra deambulatòria: és una delícia. I és que, encara que sigui tòpic de dir-ho, l'Esplanada és un passeig marítim magnífic, superior als de la mateixa espècie als nostres països i a tot el litoral peninsular. S'allarga entre el casat i la mar, és ample en forma de bulevard, amb un enrajolat central elegant i quatre tirallongues de prodigioses palmeres: altes, perfectament ben tingudes, d'engronxament pausat, de brancatge viu i pentinat com per assistir a una pavana. Podeu seure a la voravia de l'interior, en un restaurant, i menjar un arròs a banda, una parrillada, déntol al forn... Menjar lentament i enllestir-ho amb un gelat d'ametlla i un cafè carregat. El sol enlluerna, més enllà del verd esclarissat i lleu de les palmeres. Tant se val: us acaricia una fresca saborosa, de delicadíssims efectes cutanis. Veieu el port, amb els molls nets i decoratius, ja que hi ha poc comerç de naus, i els iots ancorats, gràcils i de colors purs, balancejants. Passen senyoretes de vestit alegre i dibuix personal perfecte. No teniu gens de calor. La mar és una irisació immòbil, barreja d'espetecs de llum i blau. El cel, una infinitud radiant Tot exhala una atmosfera juvenil, de vitalitat feliç.

Imagineu la nit, amb la fosca encerclant les palmeres i els llums, amb un desplaçament humà animat, rialler, i l'aigua negra i adormida sobre la qual titil·len i es dilaten lluminositats i reflexos multicolors. Un cel de meravellosa contundència estrellada. Una brisa discreta i saborosa... I el cas és que tanta mel no embafa.

Alacant és el final d'un gran barranc que comença en la serra del Sit i cau dins la mar, entre el Benacantil i el Tossal. El seu actiu principal és l'oratge. En primavera, la temperatura mitjana de la ciutat no baixa dels dèsset graus. A l'estiu supera els vint-i-quatre, els hiverns mantenen una suavitat al voltant dels dotze graus.

En descendir per la Rambla, el mar i els vaixells apareixen al fons sobre una línia de blau intens, dibuixada darrere l'emblemàtica Esplanada, un passeig de palmeres i paviment sinuós que discorre paral·lel al port.

Sota el cap del castell de Santa Bàrbara, amb la seua Cara del Moro sempre vigilant, la Rambla era el cor de la ciutat; però Alacant palpitava en l'Esplanada com si es tractara de la imatge de la seua ànima.

Després de caminar una estona va anar a parar a un passeig ample i bulliciós amb una munió de gent que el recorria amunt i avall plàcidament: transeünts desvanits amb roba de diumenge, colles de xiconets i xiconetes mamprenent el viatge iniciàtic del galanteig i la seducció, pares i mares que agafaven de la mà fillets i filletes ben mudats i ben repentinats, parelletes somrients amb els braços enllaçats somiant plans per al futur, i vells passejant o asseguts en bancs o en cadires de fusta, eren bona part del repertori que oferia aquell centre neuràlgic de l'esplai dominical d'una ciutat de rostres coneguts i traços amables, que fruïa dels darrers glops de pau mentre es disposava a rebre gentades de terra endins unes setmanes més tard.

Aquell era el iaio Vicent, que sovint anava els diumenges de matí a passejar, de vegades a soles i de vegades amb la iaia Angelita, a l'Esplanada, aquell passeig fet de mosaic en fornia d'ones, vorejat de palmeres, orgull i símbol d'una ciutat aleshores petita i familiar en què tothom coneixia gairebé tothom, que bullia de gent que, aprofitant la benignitat del clima, el recorria amunt i avall, mentre una banda de música interpretava peces festívoles sota una mena de petxina gegant d'esquena a la mar.

Et va dur a l'Esplanada, el magnífic passeig vora la mar, orgull de la ciutat, on anava tot el món. Tret dels dies més crus de l'hivern, sempre era ple de colles de joves que caminaven en filades i es creuaven en un joc de mirades i somriures que calia entendre si es volia evitar una badada. No molt lluny vigilaven els pares, asseguts a les cadires de fusta del passeig durant el bon temps, o a les cafeteries properes si ja fredorejava. Temps enrere havies arribat a odiar aquell lloc, tantes vegades recorregut amunt i avall, com si fóra una obligació, amb aquell terra enrajoladet de marbre que feia onades blaves, blanques i vermelles que et marejaven. I tanmateix aquell passeig tenia una gràcia especial que sempre acabava per conquistar-te. No sabries dir si era l'aroma de l'aire de la mar, els colors de les flors a cada banda o el cel entrespolat de palmeres...

-És una ciutat bonica. Per que dius que no t'agrada?

Luz Marina va mig aclucar els ulls. El sol lluïa amb força enmig d'un cel completament ras, i els reflexos en l'aigua el feien més encegador encara.

-A mi, no m'agrada. Ja no m'agrada. M'agradava, fa anys, però ja no.

Luz Marina es va llevar les ulleres de sol per mirar Vicent i es posà la mà al front en forma de visera.

-Per què no t'agrada? A mi, em sembla una ciutat bonica. Mira este sol, esta llum. Jo no he viatjat a penes i no conec moltes ciutats, però no deu haver-hi tantes que tinguen una llum així. I la platja és ben bonica també. I aquell mont.

-El sol, la llum, la platja, el mont... No te n'adones? Tot el que té de formós esta ciutat ens ha sigut donat. Ens pertany de mena. Això no té mèrit. Nosaltres no ho hem creat, no hi tenim res a vore. En canvi, quan hem ficat cullerada, l'hem feta malbé. Mira el mont. Ara mira aquells edificis de davant. Ningú amb una mica de trellat haguera consentit que construïren uns edificis que taparen la vista del mont i del castell. Mira la platja. Mira aquell hotel. Ningú amb una mica de trellat haguera consentit construir un hotel que tancara la platja. Mira el port, les barques. Ara mira el casino.

Vicent assenyalà un edifici al mig del passeig del port, de colors diversos i estridents, que vessava mal gust pels quatre costats.

-Pot haver-hi al món un nyap més horrible? Has passejat tranquil·lament per la ciutat? T'has fixat en ella? És bruta, agressiva. No s'assembla gens a la ciutat que jo coneixia. Aquella era una ciutat menuda i amable. Esta, no. S'ha fet gran i esquerpa. Hi havia un poeta que tu no coneixes, que parlava d'una pàtria pobra, bruta, trista i dissortada. Esta ciutat també és aixina: pobra -vull dir pobra d'ànima-, bruta, no sé si trista, i dissortada. I també caòtica, desorientada, desarrelada...

-En tens una visió molt pessimista. Als que venim de fora, no ens ho sembla; almenys, a mi, no m'ho sembla.

Potser no la coneixem prou; o deu ser que no l'hem coneguda en el passat com tu.

-És això, en pots estar segura. Una ciutat, un poble que oblida i confon les seues arrels és un poble que camina cap al buit, que acaba per no estimar-se a ell mateix i, per tant, tampoc no es respecta ni es cuida. Però no em faces cas. Són cabòries d'un vell que de vegades fa catúfols pensant en allò que era o va poder ser, i en el que és i mai no serà ja. Coses de vell que no interessen més que als vells. Tu eres jove encara.

Poc temps després que se n'haja anat l'Abel, ix també la Camil·la i davalla l'avinguda d'Alcoi, d'esma, com cada dia, però no s'atura quan arriba a la porta de la llibreria, segueix cap al carrer de Calderon i gira per la Rambla fins que travessant l'Esplanada arriba al port quasi sense adonar-se'n. L'olor de l'aigua li colpeja el nas. S'ha alçat un lleuger ventijol, glaçat com un ganivet de gel, que li serra el pensament amb la fulla esmolada. Amb les solapes de l'abric alçades intenta protegir-se les galtes del fred, però la gelor li travessa la pell i l'ànima... No sap ben bé què fa allà abocada al mar, al reflex dels vaixells ancorats en l'aigua bruta... No sap ben bé què fa allà, ancorada ella a la vida aquella, no sap ben bé com hi va arribar, què la va empényer cap a aquell port ni quin vaixell la hi va portar... No sap ben bé res, només que de vegades li agradaria fugir mar enllà...