Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El mercat municipal construït el 1921 amb un projecte d'Enric Sánchez Sedeño és un edifici d'estil eclèctic amb ornaments modernistes combinats amb d'altres de puristes (pinacles herrerians i volutes jòniques). El 25 de maig de 1938 va ser bombardejat en un dels atacs aeris més sagnants i indiscriminats de la Guerra Civil Espanyola. Hi hagué un balanç de víctimes mortals inexacte, entre 275 i 300 persones, i més de 1.000 ferits. Podem llegir-hi fragments de novel·les d'Enric Valor i Joaquim G. Caturla i un text memorialístic de Leandre Iborra que rememoren els fets.
Davallàvem per la darrera costa, la que mena del Pla dels Àngels fins al davant de la plaça de Bous, i Simó i jo xarràvem encara distesament, ara un mot, ara un altre; llavors l'emprenguérem pel carrer de Sant Vicent, que va a abocar a l'avinguda d'Alfons el Savi pel costat del Mercat Central. No recorde l'hora que era, però havíem vingut pràcticament a pas de formiga i, a més, havíem parat a Sant Vicent del Raspeig a prendre un lleuger refrigeri.
Com que dúiem els vidres mig abaixats, començaren a atabalar-nos les sirenes d'alarma. Jo em vaig sentir immergit en l'ambient que tan tètricament havia conegut; em semblava sentir-les com aquell dia des de dins de Correus. Simó va soltar un renec del calibre dotze.
-Aturem-nos, un bombardeig! -vaig urgir.
Ell va traure el braç estès per la finestreta i féu una frenada sorollosa. Mentrestant, com en un rellamp, vaig recordar un petit refugi que hi havia cap al castell de Sant Ferran, a cent o dues-centes passes o potser un poc més al darrere del mercat de verdures cobert de rafals metàl·lics, vora el qual ens trobàvem ja. Ens aturàrem i, com dues llebres, saltàrem a la voravia. Les sirenes bramulaven i el soroll dels avions començava a dominar tot els altres. Vam córrer pel costat de dalt, on no hi havia tantes dones, Simó al davant; quan arribàvem a l'altre carrer, paral·lel al de Sant Vicent, vam sentir les primeres gran explosions darrere nostre, en l'enorme cobert que havíem deixat arrere, on pul·lulaven potser més de mil persones entre les parades, devers la part que donava a Sant Vicent, i quasi a l'acte, quan Bresquilla saltava a la vorera de l'altra banda, de reüll vaig veure, tot sentint un esgarrifós xiulet, una flama blavíssima damunt un carret de plàtans a vint o trenta metres. Tot d'una, la segona fortíssima explosió féu brumir la metralla vora les orelles, i l'ona expansiva ens llançà contra la paret. Tres o quatre persones que corrien amb nosaltres caigueren tot voltant-me, i, en el terra, mig atabalat i adolorit, em vaig quedar immòbil uns moments. Un altre seguit d'explosions va sacsejar amb les seues ones expansives tots els voltants, i després cessaren els motors potentíssims dels avions i es sentí més clarament una espantosa cridòria mentre que en vam romandre prop. Llavors, d'esma, vaig aixecar-me tentinejant. "Puc estar ferit", em deia, "perquè a sang calenta, de moment, no pot notar-se". Simó, arran de la paret estava immòbil, ajupit, en una positura una mica forçada. El vaig tocar amb por, amb la punta del peu; si ho feia amb la mà, cuidava caure damunt d'ell. Es va bellugar.
-Oi!... Tinc mal ací!
Es tocava la templa esquerra. M'acotí per ajudar-lo a alçar-se; li queia un filet de sang per la galta. El vaig fer alçar. Vaig girar la vista al meu voltant i Simó degué fer-ho també: tot de cossos mig esquarterats ens entrebancava l'eixida per totes bandes, i sang i péntols, i una pols feixuga.
Isquérem del refugi; miràrem amunt i vérem una polseguera tèrbola, fumosa, surant pel cel. Quan vam arribar, carrer avall, a l'avinguda d'Alfons el Savi, ens aterrí veure enderrocs per sí per lla, cap avall en la de Méndez Núñez, pertot arreu... Simó i jo tremolàvem, d'indignació, d'una estranya por. Hi havia també una esfereïdora confusió: el soroll dels turismes i les ambulàncies que acudien, corregudes i crits de la gent que hi anava o que en tornava del Mercat Central... Mig Alacant, segurament bona part de l'antifeixista, venien a veure les destrosses, el crim contra la humanitat que s'havia perpetrat una volta encara per desmoralitzar i aterrir el poble menut, el que sol sofrir sempre.
A l'ombra del garrofer (fragment)
"A Encarnació Giner Parodi,
veu, memòria, escrit i sentiments
sense els quals aquesta història
mai no haguera estat escrita."
Pels volts de l'agost de mil nou-cents trenta-vuit, a les nostres terres es vivien les amargues conseqüències de la guerra. Els hòmens eren al front, combatent, i els camps restaven abandonats. Les dones, les criatures i la gent major patien por, incertesa i fam, molta fam. I des que començaren els bombardejos contra la població sofrien en pròpia carn el dolor i la mort.
Nosaltres vivíem al Campello, al carrer de la Mar. Món pare era al front. A casa érem tres germans. Ma germana, la gran, tenia dotze anys; jo en tenia vuit i el meu germanet sis mesos. A males penes podíem alimentar-lo amb el pot de llet condensada Gorra Roja que, totes les setmanes, arreplegàvem amb la cartilla de racionament. D'ençà que tenia tres mesos, a ma mare se li va enretirar la llet. Va ser per causa del bombardeig en què un tros de metralla va ferir ma germana en les cames.
Aquell, trist, vint-i-cinc de maig de mil nou-cents trenta-vuit, ma tia i ma germana havien baixat a Alacant, a Correus. Anaren a arreplegar un paquet de menjar que, des de Casablanca, ens enviava un amic de la família. Recolliren el paquet i, abans de tornar-se'n cap al poble, decidiren passar pel mercat i mirar de comprar alguna cosa. Al pocs segons d'eixir del Mercat sentiren l'udolar de les alarmes i el soroll anguniós dels avions. La inquietud s'apoderà de tota la gent, que, corrent, eixia a amagar-se.
Ma germana i ma tia es trobaven prop del portal d'una casa quan van sentir la primera bomba.
- Corre, corre, amaga't! Ai, ai, a...! -foren les últimes paraules de ma tia al temps que un tros de metralla li deixà, a ma germana, la cama esquerra segada aguantant-se pels tendons.
Tia i neboda, enmig d'un clot de sang, quedaren rebolicades per terra.
Després d'aquella primera explosió un seguici de bombes convertiren la plaça del Mercat en un riu de sang, en un espectacle de desolació i mort. Els laments, els crits de les persones es mesclaven amb el soroll, amb l'esclat de vidres i els enderrocaments de les cases.
Eren les onze del matí i el Mercat era de gom a gom. Nou avions penetraren pel port cap al centre de la ciutat. Una ciutat on no existien dipòsits de material de guerra, ni fàbriques, ni tropes que justificaren cap agressió.
Al seu pas deixaren caure noranta bombes que ocasionaren una espantosa mortandat. En qüestió de segons, enmig d'una paorosa confusió, centenars de cossos quedaren destrossats o jeien morts i ferits. L'excels objectiu militar contra la indefensa població civil s'havia complert: un seguici de més de 200 persones mortes i unes altres de ferides va ser el seu resultat. Durant moltes hores les forces de Seguretat i nombrosos veïns cooperaren al trasllat de les víctimes; foren tants els ferits que els hospitals es van col·lapsar.
Ma tia i ma germana es trobaven molt a prop de la Casa de Socors, per això ma germana va ser de les primeres persones a rebre assistència mèdica. Des d'allí la traslladaren a l'Hospital Provincial, on la van haver d'operar d'urgència per traure-li de la cama esquerra el tros de metralla, i queda ingressada.
Altres indrets de Alacant: