Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El cementiri de la Mare de Déu del Remei, patrona de la ciutat, es va començar a construir el 1918 a la zona de La Florida segons el projecte de l'arquitecte municipal Francisco Fajardo Guardiola. La seva plena posada en servei va tenir lloc l'any 1925, encara que l'epidèmia de grip de l'any 1918, coneguda com a grip espanyola, va fer que prèviament ja s'habilités una fossa comuna malgrat no haver estat inaugurat. Va ser traçat en quadrícules, amb petites places a les interseccions dels carrers. En una de les principals, es troben quatre fosses reservades a alacantins il·lustres, de les quals tres estan ocupades, una pel poeta Miguel Hernández. Hi va ser traslladat després d'estar molts anys al nínxol 1.009. En ser al davant de la tomba, podem llegir a banda de poemes seus, dos dels poemes que Vicent Andrés Estellés va escriure en memòria seva.
II
Tu, que has colgat, com per fer-la fecunda,
una amistat en un fem entranyable
des d'on l'has vist precipitar-se i créixer;
tu, que has viscut íntegrament un poble,
aglutinant unes necessitats,
i proclamant uns compliments precisos,
tu, clar Miguel, comissari del poble,
tu, lluitador de les primeres hores,
tu, dura veu de matinera pólvora,
amic, germà, a tu adrece el meu cant.
Íntim, et cau un polsim de les ales:
és un polsim incessant de farina,
oh tu, l'amic de la millor fornera.
Per una olor que de la terra ve,
per una olor que ve de la farina,
un tacte breu com d'ala cereal,
deixa'm, ací, invocar el teu nom.
D'antecedents, de precedents, de fosques,
arrels del vers, manaments de palmera,
proverbials magranes amb un àngel,
et busque i sé que t'he de retrobar.
Oh combatent de la causa del poble,
oh remolí de la terra pregona,
oh brau lunar nafrat en trista nit!
Passa com riu, com amant, com soldat,
la veu que et diu i et demana que vingues,
passa com riu, com un principi d'ègloga.
Hi ha forns de pa, com hi ha forns de calç,
hi ha forns i mans i esperances encara
de què el País Valencià, sencer,
aixeque el vol com una alta senyera,
i ens manques tu, amb la veu foradada,
la veu humil, i imperiosa alhora!
És l'hora, amic, és l'hora del combat,
l'hora del guany i l'hora de la pedra
i tens un lloc a la primera línia.
Darrere teu, amb la veu farinosa,
veig Gabriel, amb ulls d'aigua serena,
la prosa greu i l'accent vellutat.
I veig també un poble que treballa,
fa el seu camí de lluita inseparable
seguint el solc d'una segura línia.
Tu assumiràs, amb ales i pistola,
aquest moment de lluminosa història,
el manament i l'honor del teu poble.
Tu, veu feroç d'Alacant que es retroba
i diu ben alt unes raons de pedra,
unes raons de magrana i palmera,
unes raons, uns arguments ben vàlids,
i és al costat d'aquell qui lluita més,
tota la nit despert a la trinxera,
tota la nit endevinant passeres!
V
Amb fosques mans escarbotant la terra,
a genollons, resseguint la memòria,
amb ulls cruels i amorosos alhora,
un fil de veu et continua encara!
Amic, amic de les parres extenses,
amic de mel i de pa i pausa extensa,
amic de vi, oh company de la pólvora,
oh l'hora gran, celestial, del poble!
Plante una veu que no et deu ser estranya
amb les arrels foradant una terra
fins l'os cansat de l'esquelet insomne,
oh clar amic, company de claredats!
T'espera, amic, el cavalló de l'aigua,
el dia gran de la plaça del poble,
el sol d'abril i l'escala i el vent,
t'espera tot com ho vares deixar!
T'espera l'hort i t'espera la séquia,
t'espera el cant festiu del rossinyol,
t'espera el pa de la millor farina,
t'espera el cor combatiu del teu poble!
Rescatarem de les mans d'abadessa
la teua veu, que és la veu de l'estable,
com és la veu oculta de la terra,
com és la veu del teu poble malmés!
Creues els ponts com soldat que retorna,
creues el vent de l'Ara-Coeli encara,
puges més alt que les palmeres d'Elx.
T'esperem tots els qui creiem en tu!
Som poble, sols, i poble per a sempre.
Som poble, sols, fins a la mort, com siga.
Som poble, sols, fidels al nostre poble,
al manament del cor del nostre poble!
Miguel, Miguel! Quina hora més bella!
Torna, per tu, Neruda des de Xile
i encén balcons i donzelles de vidre
i fa sonar una guitarra d'aigua!
Torna, Miguel! El teu poble t'espera!
Elegia
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
El rayo que no cesa
Miguel Hernández era un gran poeta.
Va néixer a Oriola, el 1910, fill d'un pastor.
Les nostres biblioteques s'honren amb l'ample foc dels seus
llibres:
Perit en llunes. 1933.
El llamp que no para. 1936.
Vent del poble. 1937.
Durant la noiesa va fer de pastor
i va cultivar la terra.
No va marxar, doncs, pels camins amples de la vida.
Tenia un gran caràcter.
Els seus assassins el van deixar morir a la presó, el 1942,
amb sentiment del poble d'Espanya.
Matinejava amb el dia i li agradava de constatar
que, al cor, no li creixen potes.
Escrivia com canta el rossinyol perquè va néixer mestre
per a la poesia.
De dia s'enfilava pels arbres.
De nit tancava la porta del carrer i s'asseia en un racó per
conversar.
La seva obra sobreviurà i serà llegida.
Gravo el seu nom a l'escorça d'un arbre.
Altres indrets de Alacant: