Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest pont és considerat com el més característic de la localitat i n'ha esdevingut gairebé una icona representativa. Té una longitud de 156 metres i una altura de 42 per sobre del riu Riquer. Comunica el nucli antic amb l'eixample que estava previst obrir als terrenys coneguts com l'Horta Major. El projecte d'un viaducte ja estava inclòs dins dels plans de desenvolupament urbà de finals del segle XIX, en concret, hi apareix el 1876. Però no es materialitzà fins a l'estiu de 1923, a càrrec dels dissenyadors navarresos Erroz i San Martín.
Les obres van començar el 1925, tot emprant ciment armat encofrat com a material i amb formes pròpies de l'estil art déco. Els quatre pilars són de carreus i maçoneria. Amb un pressupost d'1.336.824 pessetes i sis anys de feina, es va inaugurar el 26 de març de 1931. En qualsevol punt del traçat, tenint a la vista la ciutat i el barranc del Riquer amb alguna de les primitives fàbriques podem servir-nos com a lectura d'un fragment de Joan Fuster; d'altres de la narració Alcoi-Nova-York, d'Isabel-Clara Simó la protagonista de la qual pateix un accident en aquest pont, d'un poema d'Antoni Ferrer i d'un fragment d'Ombres en el riu, de Joaquim Espinós, que es refereix als bombardeigs de la Guerra Civil.
Un no pot circular per Alcoi sense creuar, una i altra vegada, algun pont. No els he comptats, però n'hi deuen haver deu o dotze com a mínim, en l'estretesa de la ciutat. Sense cap pretensió arquitectònica –el més ampul·lós, de ferro, és el de Canalejas o Viaducte, preferit dels suïcides locals-, salven les profundes escletxes rocoses per les quals transcorren el Molinar i el Barxell. I el foraster, des de qualsevol barana, descobreix en les aspres gorges de tots dos rius una esgraonada profusió de construccions: són la cèl·lula mare de l'Alcoi industrial.
En el buit d'aquests solcs abarrancats s'instal·laren, en efecte, fa quatre o cinc segles, els primers batans, els primers molins de papers, que utilitzaven directament la força dels salts d'aigua, i ací segueixen instal·lades moltes fàbriques modernes, fins i tot recents, que ja no necessiten de l'energia hidràulica per a moure's. Tal situació dels establiments fabrils és realment pintoresca, i, de més a més, avantatjosa, perquè allibera la resta de la ciutat de moltes impertinències. Tot el miracle d'Alcoi arrenca de la decisió que van prendre els seus artesans medievals, de baixar al fons dels rius. Allò que ha vingut després, l'expansió contra vent i marea, ha estat cosa de tenacitat, de ganes.
S'ha dit amb insistència que els alcoians són els més catalans dels valencians, i és veritat. No solament «sacan panes de las piedras» i pequen de lleugerament fenicis -en el mal sentit de la paraula-, sinó que l'afinitat ve avalada per aquesta dedicació industrial. Alcoi és, als ulls dels altres valencians, una petita Barcelona. En el fons, això equival a reconèixer a la ciutat del Serpis un grau màxim de personalitat autèntica i vital. I els propis nadius se l'autoreconeixen: a això es deu -ho he indicat abans- que els alcoians mirin Alacant, la capital de la seva província, una mica per damunt del muscle, amb un vague gest de desdeny, amb desafecte, si més no.
Alcoi-Nova-York (fragments)
Embocava el Pont Nou, tota apressada, els talons fent cloc-cloc, sense parar i l'alè trencat. Sempre tinc pressa, jo; ja puc matinar i espavilar-me, que sempre acabe esgarrapant el temps com si em fugira de les mans. Feia calor, i a Alcoi en fa molta, amb aquell cel tan blau i aquell aire transparent que deixa travessar els raigs de sol com si els xuclara, i jo massa abrigada, amb la jaqueta de moltó, xopa de suor, afanyant-me perquè els nens ja haurien sortit de col·legi i la mare diu que no li agrada que tornen solets, que sempre passen desgràcies. Però això no fa per a ells, que estan avesats a Barcelona, i a més són assenyats de mena, bons xiquets com n'hi ha pocs, pobrissons.
I tot pensant que no hi arribava a temps, que ja me'ls trobaria a casa i tindria raons amb la mare, i que el temps anava més de pressa que els meus peus i que corria més i tot que el meu pols, va i em trobe a sobre, però a sobre, aquell camionàs que em venia al darrere i que em va semblar més gran que tots els camions que havia vist a la vida, potser perquè no n'havia vist mai cap de tan a prop com aquell. Ni temps vaig tenir de sentir por, tan poregosa com sóc, i en sentir el cop, un aürt que semblava que em queia el cel sobre els ronyons, em paregué que em partia en dos, i que un mal així no es pot suportar, i ensems vaig sentir un soroll que m'esclatava als timpans —un soroll de ferro i de xerrics i de retrunys, una cosa espaordidora, com si et trencaren a trossos petits. I, de seguida, un bac que em va esclafar tota la cara, perquè es veu que havia caigut a terra, i el terra es molt dur quan el tastes amb la cara i no amb la sola de les sabates. I, a l'acte, un silenci i una foscor totals, com si davallés per un forat negre, engolida sense remei. I un benestar. Aquell mal tan terrible, que va durar un pensament, s'havia fos i ara m'estava bé, dintre d'una negror obaga, i tranquil·la com si no hi haguera pressa al món, ni criatures que ixen de col·legi, ni mares rondinaires que fan el dinar i alhora es queixen, com si les queixes foren tan necessàries com la cassola, i l'oli i la sal. No sé si això va durar, però em pense que no, perquè mica en mica se m'aclaria el cervell i anava capint la situació: m'adonava que m'havia envestit un camió, que havia caigut morros a terra, que el terra era dur, que no sentia cap mal, i que tenia els ulls tancats i no podia obrir-los. [...]
Una veu de dona anava dient, sense parar, que no em mogueren, i un altre, amb la veu més serena, feia preguntes i maldava per donar ordres que es veu que ningú no complia. Devia ser el guàrdia. Vaig sentir un glop de felicitat en adonar-me que tothom s'ocupava de mi, tan sols que ens trobem de vegades, i em va fer molta alegria que el guàrdia parlàs en català, i aleshores vaig pensar: «Que bé s'està a Alcoi!», i diria que vaig somriure, però no n'estic certa, perquè cap de les veus no en va fer esment. Aleshores vaig sentir que algú plorava i feia exclamacions d'aquelles religioses però que es diuen d'esma, sigues o no sigues creient: «Mare de Déu! Verge Santíssima! Nostre Senyor!», i coses així. Això em va inquietar, perquè potser feia una fila molt terrible allà estirada sense poder-me valer i veges si hi hauria sang i tot. Tan bé que em trobava.
La gent prou que volia ajudar i només feien nosa, perquè la veu del guàrdia anava insistint que s'apartassen, i començà a renegar, uns renecs que feien trencar de riure, perquè els deia la meitat en castellà la meitat en català: «Cojones de gentola! Mierda d'escorcolladors!»... Però a dintre de l'ambulància tot estava tranquil, i quan m'hi van dipositar vaig notar que allò també era dur, però menys que l'asfalt del carrer. De camí cap a la clínica, em sentia sacsejar, però suaument, i que algú em volia ofegar perquè em posava una cosa davant del nas i de la boca, fins que vaig pensar que això era oxigen i que em convenia respirar-hi. Ho vaig intentar, doncs, però igual que amb els braços i que amb les parpelles, els meus narius no feien cap de les coses que jo volia que feren. I després, ja no em recorde de res més. Vull dir que no em recorde d'haver arribat a la clínica ni de res del que m'hi van fer, perquè vaig perdre el coneixement.
Pel camí, que em va semblar molt llarg, em va passar tal com diuen que passa: com si fóra una pel·lícula, tota la meua vida des del començament se'm va projectar a dintre el cervell: la infància en Alcoi, les primeres passes de dona, mirant els xics amb vergonya, bandeja amunt bandeja avall; el festeig amb en Toni, el dia que em va dir que havia trobat una feina molt bona a Barcelona, i els meus pares van tenir un disgust tan gran; l'arribada a Barcelona, un cop casats, i com em semblava de gran i de bonica i de senyora i com m'embadalia la Rambla i tot l'Eixample, i una sala de festes on em va portar en Toni per celebrar l'arribada, que es deia Boccaccio, i que em va resultar el lloc més bonic que havia vist a la vida; el naixement de la Cati, que era tan bufona i que es feia estimar, i els pares contents, perquè en Toni, sí, els havia robat la filla, però guanyava més que un ministre a la hidroelèctrica, i que era ben veritat que allí tenia més futur, perquè a Alcoi de perits industrials n'hi ha massa, i a Barcelona també, però també hi ha més empreses.
Tren potser d'Alcoi
Observa el viatger la perspectiva,
des del Pont de Sant Jordi:
a sota i de biaix, malalts del pit, obrers parats del tèxtil,
menestrals del paper i de la pena,
pul·lulen lentament i s'esllemenen,
ni al sol: a l'aire fètid, a la fumaguera
del tren que ací alenteix i gira, i frega
els patis miserables, les larves i les proles, i l'incendi.
Esbossa el viatger olors i pànics, la cridòria,
ja no sap si del cor o petroliera.
No té temps per a més. El tren avança.
L'entrada de la ciutat era vigilada per uns quants milicians que, vestits amb granota blava i fusell al muscle, controlaven el pas de carros i cotxes. La tia es va apropar a un d'ells i li va demanar:
-Escolta, han fet molt de mal avui?
-Mare meua, ja ho crec -li va respondre, ell molt seriós- Com que no s'han pogut fer amb la metal·lúrgia, ara es dediquen a bombardejar la població. Els fills de puta! Han fet pols el centre i l'hospital militar.
-Les fàbriques del riu no les han tocades, veritat?
-No, trobe que no.
Sumpció va continuar interrogant el milicià, sota la mirada atenta de Núria.
-Saps si hi ha hagut molts morts?
-Trobe que sí, bona cosa. Les ambulàncies no paren amunt i avall. Ni els bombers apagant incendis.
-Ai, Senyor! Que no li haja passat res! -la tia Sumpció esclatà a plorar.
El milicià, un home ja gran, amb barba de dies, se la mirava impassible. La xiqueta va començar també a plorar. Amb les llàgrimes relliscant-los per les galtes, se n'anaren totes dues cap al viaducte. No hi havia molt de tràfec. Fou quan arribaren a la plaça de la República que s'adonaren de la gravetat del que havia passat. Passaven cotxes carregats de ferits, en direcció al pont Nou, i pel carrer de Fermín Galán baixava una polseguera que impedia veure'n el final. D'aquella boira blanquinosa sortien portalliteres que transportaven ferits a la plaça, on els dipositaven fins que una ambulància se'ls enduia. N'hi havia uns quants estesos a terra, queixant-se, maleint, demanant auxili amb la mirada perduda. Núria s'ho mirava tot esfereïda. Mai, ni quan els obusos havien caigut sobre Barcelona, no havia vist res de tan lleig. Alguns tenien la roba esquinçada i sangonosa, d'altres havien perdut una cama, un braç, o tenien el pit destrossat, a penes una massa informe de carn i sang. Passaren molt a prop d'un que respirava agitadament, com un peix fora del riu. Tenia el cap obert. La tia Sumpció s'obrí pas entre la gentada i, mentre s'allunyaven de l'angle de la plaça on hi havia els ferits, Núria no pogué deixar de mirar endarrere. Arribaren al carrer de Blasco Ibáñez, on vivien la tia Brígida, l'oncle Jordi i Anna. Els primers mesos de la guerra els senyors de la casa havien pegat a fugir per por al Comitè Revolucionari de Defensa. Encara que aleshores ja havien minvat, sota el control comunista, els passeigs del cotxe de la calavera, encara no havien gosar tornar. De manera que Brígida i la seua família vivien sols en aquell casalici. La tia Sumpció colpejà el pernet repetides voltes. I amb força. No tardà molt a deixar-se veure pel balcó el cabet d'Anna.
-Qui és? Què passa? -quan s'adonà de la visita que tenia exclamà:
-Ah, hola! Espereu, que de seguida us òbric.
Sentiren el soroll de passes baixant i tot seguit el del pany obrint-se.
-Quina sorpresa!
Anna va abraçar-les i les va besar. La tia Sumpció li va demanar per sa mare, que just en aquell moment baixava l'últim tram de l'escala. S'hi va abraçar xisclant d'emoció.
-Ai, Brígida, Brígida. Quina alegria de veure't. Estava en quimera. Açò és horrible. Horrible! On us ha enxampar el bombardeig?
-A casa. Hem preferir no moure'ns-en. Com per ací mai no cauen bombes. Però aquesta volta les hem sentides més a prop, eh que sí, Anna?
La xiqueta assentí, tota somrient, com si no haguera passat res. Ella sempre reia per tot. Semblava no copsar exactament el que passava. Núria romania seriosa. No es podia llevar del cap el que havia vist a la plaça.
-I el teu marit, on és? -pregunta Sumpció.
-No ho sé ben bé, a la fàbrica deu ser. Allí al riu no ha passat res.
-Segur? -inquirí Sumpció.
-Segur. M'ho ha dit un xicot que en venia.
-Gràcies a Déu! Aleshores al meu Pere tampoc no li deu haver passat res.
-Clar que no, dona -digué Brígida, que era dona animosa. Sempre trobava forces i motius per anar endavant.
-De totes formes no estaré tranquil·la fins que no els veja. Fem una cosa -digué Sumpció, ja més calmada-. Dugues tu Núria al dentista, i mentre jo baixaré a les fàbriques i buscaré els dos, d'acord?
-Bé, com vulgues. A quin la duc, al d'ací al costat, a la plaça de Dins?
-Sí, aqueix mateix. Esperem que la puga atendre avui, perquè amb tant de ferit com hi ha hagut, igual és a l'hospital.
-Dona, és un home gran -respongué Brígida-, i no està per a gaires històries. Però tot pot ser, amb aquesta guerra, tot pot ser.
Sumpció es perdé costera avall, pels carrerons que envolten el pont Nou, i Brígida i les dues cosines se'n pujaren al pis.
Altres indrets de Alcoi: