Cap de Creus

Autor: Frederic Rahola i Trèmols
Obra: L'oasis , 1915
Pàgina: 175

En l'àlbum del far de Cap de Creus

Oh Cap de Creus misteriós,
en la teva ànima amiga
vinc a cercar-hi el repòs
quan m'ha vençut la fadiga;
lluny de tu ¡quantes vegades
t'envio mon pensament
que sofreix l'enyorament
de les roques recremades!

Autor: Pere Coromines i Montanya
Obra: Les gràcies de l'Empordà , 1972
Pàgines: 935-936

El cap de Creus

 

La catorzena gràcia de l'Empordà és el Cap de Creus, que s'enfonsa com punxeguda llança en el flanc de la mar profunda. Guaita pel Nord el Cap Cerver i el port de Venus Kythereia; pel migjorn allarga l'esguard fins a les escales d'Hanníbal; i mar endins, per les pulcres matinades d'hivern, obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l'esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l'escriptor té d'embriagar-se en la remor de les batalles, en l'encens dels oficis divins, en la jocunda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. Enlloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s'esberlen contra el mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable perfonia les escabella, i escampa per l'aire el seu ruixim; del peu de l'ara munta una forta alenada d'aromes marines. Hi ha quelcom en l'ànima empordanesa que no s'explicaria sense la presència d'aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d'Orfeu. Damunt de la mola sembla que et trobis en la proa tallanta d'una nau gegantina, que marxa impàvida, rompent les ones bramulantes que, rere el vel de blanca espuma, harmonitzen tota una simfonia de blaus de safir i de verds d'esmaragda, amb reflexos indefinibles d'àgates i robís, morats i roses, que transparenten l'ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l'espessa forra de les algues marines.

Autor: Ferran Agulló i Vidal
Obra: Marines , 1917
Pàgines: 39-40

El cap de Creus (fragment)

 

Mirant a vol d'ocell, des de l'ermita de Sant Sebastià, d'on es veuen més de trenta milles mar endins, el massís del Cap de Creus, el més oriental de Catalunya, té la forma d'una immensa fulla de plàtan: en una esplanada artificial de la punta, a vuitanta metres d'altura, s'aixeca el far, un far de segon ordre, de l'any 53, vergonya de l'Espanya oficial, del qual es queixen tots els marins que, venint del Golf, van a prendre-hi via. El massís del Cap de Creus és lo més feréstec, lo més tètric i de lo més original de Catalunya. Format de turons rocosos, de llicorelles i kucis, de tempestats de lava feta pedra, de bombardeigs de vol­cà, de terratrèmols en la lluita horrible del foc i l'aigua, és una immensa desolació que la tramuntana i el fressar de les sals marines han anat treballant segles i més segles, donant-li una faisó fantàstica d'esbojarrament de la pedra. Si entre coma i coma, entre massís i massís de roques, no s'obrissin valls de verdosa pastura i no hi corregués l'aigua de les fonts xaragallant fins a les cales; si les esquelles dels ramats que hi baixen dels Pirineus no li donessin vida, i la remor de les ones que furetegen per les fondes cales de visió dantesca no l'animessin, la soledat del Cap de Creus entristiria fondament. Sembla una faula de monstres fets pedra per un càstig dels déus.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Tres guies (Obra completa 30) , 1976
Pàgina: 311

La importància de Cap de Creus i el dramatisme del seu nom no depenen de l'espectacularitat dels seus espadats, que, al costat dels del Milà, de Sant Sebastià, del Cap de Begur o de Norfeu, són insignificants. Repetim que la seva importància radica en el fet d'ésser un vèrtex d'orientació d'una impressionant brusquedat. Al cap la costa gira en sec, s'acara a nord i a mestral i hom té, enfront de la immensitat del Golf del Lleó i un litoral totalment obert, una estranya sensació de desemparament. És com entrar en la intempèrie, una sensació on es mesclen l'angoixa i la inseguretat. Aquesta sensació respon a una realitat perquè, a partir del cap, la costa obliga, en tot temps, a una vigilància constant i exigeix —per a fugir-ne i tot— una prudència i una perícia reals. Els vents del primer quadrant adquireixen aquí una dramàtica serietat, i els refugis són molt escassos, per no dir nuls.

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Somni de Cap de Creus , 2003
Pàgines: 153-155

Cant XXIV
Englantina. La ironia de la història

A Dionisio Ridruejo

La història té un somriure
irredempt que ningú esborra,
de Guardamar a Cotlliure
des d'Eivissa fins a Andorra.

No hi fa res que les Alberes a la nit semblin més altes,
mentre vogui una tarida des de Roses a Portvendres,
mentre hi hagi un bri minúscul de vergonya a flor de galtes
i dues boques enceses que s'estimin sense ofendre's.
Quan més baixa és la muntanya, les estrelles són més pures,

més ventisses les paüres,
més perfetes són les illes
que de terra i mar són filles.

Des del Segura a la Tet,
un mateix verb ens anusa.
Si el mar és la hipotenusa,
dos Estats fan de catet.

No hi fa res que un cardenal
amb disfressa d'esbergínia
esborrés la santa línia
i, estripant els mapes vells,
es barregi amb la ignomínia
dels nyerros i dels cadells.

¿Què en faríem d'aquest vent si no tinguéssim bandera?
Proclamin un bri de sang damunt cada ginestera,
i s'encarni el verb vernacle amorós sobre el triclini
i el Montseny i el Canigó s'encaputxin d'or i ermini.

Hi ha una creu a les monedes
i el perfil d'un príncep sàlic,
i és punyent un menhir fàl·lic
a Montserrat i a les Medes.
Hi ha un rossinyol didascàlic
refilant per les fagedes.

Tant se val, perquè hi ha encara
tota vora del mar rodi
una mà que fili o brodi
i una mare, sempre jove, per resar "El Noi de la Mare"
i un infant a la bandola
i una verge amb veu senzilla que cantés "La Porquerola",
"La donzella Carmesina" o "La filla del marxant".
I el cavaller Arnau, el comte, que té l'ànima a l'encant.

Fem l'aposta a les tres cartes, a la rauxa d'un guany doble.
Que el plebeu, l'abat i el noble
renovellin els tres braços de l'històric parlament,
i esperem amb una sola vela estesa un altre vent.
Mentre tingui aquest país
des de la Tet a la Muga, del Segura fins al Segre,
ponts i rius i un seny precís
i un Sant Crist per Capità, tot cobert amb un vel negre.

Autor: Emili Foxonet
Obra: Itinerari espiritual , 1968
Pàgina: 124

Cap de Creus

Bramulen terra i cel! De l'huracà l'ultratge
al mar bullent de sofre excava un solc intern;
i solleva l'onada on corren llamps d'infern;
el terratrèmol causa un terrífic carnatge.

L'estol dels Pirineus s'aferma  a l'ancoratge
del rocam primitiu, cor del massís etern;
ronca d'orgull l'incendi abrandant l'aladern
i els pins, rostos amunt amb ratxades d'oratge.

Els dantescos assalts s'aturen exhaurits;
la serralada oberta, amb trossos dolorits
com fites de gegant, puigs i timbes jalona;

i Alcides per Pirene alçant un mausoleu
de roques, a l'extrem de la serra, escalona
el titànic ossam que esdevé: Cap de Creus.

Autor: Enric Guiter
Obra: Tardorenques i altres poemes , 1969
Pàgina: 140

Cap de Creus

 

Clam del mar potent, que es llança

al salvatge assalt del roc,

i en llàgrimes cau de foc;

clam de ma desesperança.

 

L'onada que mai es cansa,

sempre empeny d'un altre xoc.

Clam del mar potent, que es llança

al salvatge assalt del roc.

 

Adés fuig, adés s'avança,

i ara llisca a poc a poc

ma pena negra, en el joc

de l'aigua quan s'abalança:

clam del mar potent, que es llança...