Monument a F. Garcia Lorca

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Obra: Salvador Dalí vist per la seva germana , 2012
Pàgines: 158-159

S'apropava la primavera i a casa esperàvem l'arribada d'un amic d'en Salvador que encara no coneixíem. Decidírem passar la Setmana Santa a Cadaqués perquè creguérem que li agradaria més que estar a Figueres. I així fou realment. Federico García Lorca, que no era altre que l'amic que esperàvem, queda meravellat.

-Es un paisaje eterno y actual pero perfecto -digué commogut. En arribar el captard anàvem junts a fer les passejades de costum pels olivars i ens deia que li semblava trobar-se a Terra Santa. Més endavant afegiria -: Olivos de Cadaqués, ¡qué maravilla, cuerpo barroco y alma gris!

De seguida sentírem per ell un gran afecte. Quan en Salvador ens explicà que havia escrit una obra de teatre, ell ens digué que ens la volia llegir perquè no hauria cregut mai poder-ho fer en un ambient tan íntim i acollidor. Així fou com enmig d'un gran silenci i expectació, en el menjador de la nostra casa de Cadaqués presidit per la marededéu barroca que des de la capelleta endomassada de verd ens mirava somrient, tingué lloc la lectura de Mariana Pineda. En acabar tots estàvem emocionats. El meu pare cridava exaltat dient que en Lorca era el poeta més gran del segle, jo tenia els ulls plens de llàgrimes, i en Salvador ens mirava curiós i enorgullit com dient-nos: «Eli, què us pensàveu?», complagut al mateix temps de la nostra reacció mentre mirava García Lorca, que no es cansava de repetir com se sentia d'agraït pel nostre entusiasme.

D'ençà d'aquell moment fou per al pare com un altre fill i per a mi com un altre germà. Arribà a compenetrar-se de tal manera amb tot el de casa que fins en el més insignificant prenia part.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Obra: Salvador Dalí vist per la seva germana , 2012
Pàgines: 179-181

García Lorca i jo el deixem treballant i ens n'anem al Sortell. En la sorra d'aquesta platja, una mica més groga i aspra que la de les altres, s'hi troben una mena de fòssils, pedres i vidres polits per l'acció del mar, que serveixen perquè en Salvador elabori els seus objectes pictòrics entre reals i fantàstics. Per això els cerquem quan ell treballa. En diem «aparatos» i així passem molts matins en aquesta platja cercant entre la sorra elements sòlids i estranys que se'ns fa difícil saber o concretar en molts casos d'on procedeixen. Sovint ens embadalim veient entre les aigües clares algun cranc o un bol de gambes, i com quan era petita trobo de nou un gran plaer en contemplar com es desenrotlla la vida en aquests bassiols emplaçats entre les roques. Tot ensenyant-ho a García Lorca, que s'hi entusiasma, ho torno a reviure.

-¡Qué monstruos! -exclama en veure-ho.[...]

A l'hora del bany, quan en Salvador i jo amb algun dels nostres amics ens allunyem tot nedant de la platja, Lorca s'hi queda esperant-nos. De cap manera no es ficaria a l'aigua si no fóssim prop d'ell. Té por que les petites onades el colguin, o d'enfonsar-se en el mar per sempre més. Per això quan es banya ho fa arran de la platja i jo li haig d'aguantar la mà perquè tem ofegar-se. En sortir del bany anem a casa, on dinem, com sempre, a la terrassa. [...]

La personalitat de Lorca és tan viva, tan absorbent, tan atractiva, que tots ens sentim impressionats. Com si això no fos prou, se sap fer estimar pel seu caràcter espontàniament infantil: només desitja que ens preocupem d'ell, que constantment el tinguem present. Molt sovint ens dóna la mà perquè té por de morir. Li sembla que així, donant-nos la mà, s'aferra a la vida. A voltes ens diu que té mal de coll i que la seva veu és massa ronca. Convençut que està molt malalt, vol que estiguem per ell, que no el deixem sol ni un lleu instant. Li agrada que li fem bafos d'eucaliptus i la seva cambra en queda aromada. Contínuament demana el termòmetre per posar-se'l i li agradaria prendre força medicines, però com que no té febre nosaltres ens limitem a complaure'l en tot i per tot.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Obra: Salvador Dalí vist per la seva germana , 2012
Pàgines: 181-182

La gran por que li fa la mort l'obsessiona, el persegueix, i si anem per mar en hores de calma blanca, en veure's reflectit en l'aigua mansa sent vertigen. Té la impressió que volem i que hem de caure. Quan fa un xic de tràngol tem que les onades ens passin per sobre i ens engoleixin. La por de la mort únicament l'abandona quan anem a l'ofici dels diumenges, perquè pressent la vida eterna. L'altar barroc que s'alça majestuós, atapeït per un pa d'or i al·legories, al peu del qual el sacerdot es mou suaument, l'ajuda a percebre i recollir la música de l'orgue i dels cants que, com un oreig, ressegueix les imatges, els àngels i les flors abans de pujar-se'n al cel. La pàl·lida claror dels ciris així que acalem els ulls desprèn una ratlla finíssima com un fil de mel que des de l'altar s'endinsa en les nostres retines. Un alè prenyat de misticisme penetra l'ànima empès per la música de l'orgue i les veus humanes que s'hi confonen. Tot embolcallat amb olor de cera i aroma d'encens. Dret al meu costat, García Lorca sembla que estigui en èxtasi. La mort ja no li fa por perquè entreveu l'esclat de vida que d'ella neix.