Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Casa d'estil modernista que es troba a la part alta de la ciutat, a prop de la clínica Santa Creu. És una casa aïllada amb un gran jardí, de planta baixa, pis i golfes. La planta baixa té diferents obertures a cada costat, totes elles amb petit teulat a sobre. Això es repeteix amb les obertures del primer pis, però en aquestes a més apareix sota les obertures un test adossat a la paret en ceràmica blava. Al pis de les golfes hi ha una decoració en ceràmica blava sota el voladís de la coberta a dues vessants. Cal no oblidar que una de les cares de la casa té un pis més en alçada fet que li dóna la sensació de torre. Totes les motllures, teules i elements ceràmics són en color blau. El 1999 va ser restaurada íntegrament. Mònica Soler la va convertir en centre de la trama de La melodia blava de la memòria, de la qual en podem llegir alguns fragments tenir a la vista la torre.
Va buscar les claus a la bossa, i va provar quina s'ajustava al pany d'un vell portal de ferro color blau intens com les profunditats marines. A la dreta un rètol resava:
Coneguda com La Torre Blava, propietat de Miquel Prujà i Sunyer, del qual hom pot observar encara les inicials fou construïda a final del s.XIX. Hi destaquen les rajoles vidriades de color blau ultramar presents a tota la façana, on predomina clarament el color blau en tots els seus motius ornamentals. L'interior conserva encara els arrimadors de rajola blava, la porta amb vitralls de colors blavosos i les pintures murals a l'interior de tota la planta noble, al·legoria de la vida a Cuba, imatgeria tropical amb voluntat de recordar la vida dels indians, mars enllà.
El va llegir.
Finalment, va poder obrir, va aparèixer un immens i frondós jardí romàntic, en estat francament desordenat, i emboscat, magnòlies, aus del paradís, cedres, heures, aspidistres, i una palmera altíssima que semblava voler tocar el cel. Enmig, i a prop la Torre, una immensa bassa d'aigua amb un parell d'anemones solitàries. La calor del viatge i el fet que el jardí semblava evocar un edèn perdut enmig de la calma i l'ombra, en el qual tan sols era possible escoltar algun ocell que no hauria pogut identificar, la van decidir a desfer-se del vestit ample de fil que l'havia acompanyada durant tot el viatge. Va deixar la bossa penjant de la balustrada de pedra i va submergir-se en la frescor i l'ombradiu que li oferien les aigües de la bassa, les quals semblaven esperar-la per acollir-la des de feia molt de temps. I hi va restar immersa, nua, molta estona, sense presses, com si el temps, no comptés...
Amb els cabells xops, i el vestit arrapat al cos a causa de la mullena, tot guardant la frescor que l'Amélie volia conservar enganxada a la pell, es va dirigir al que semblava l'entrada principal presidida per quatre columnes robustes, que, talment guardians impertèrrits, vetllaven la porxada acompanyades d'un parell de testos immensos de ceràmica blava a banda i banda, i precedides d'un parell d'esglaons coberts de pètals de buguenvíl·lies. Els va pujar mentre cercava de nou les claus per tal d'obrir la porta d'accés a la Torre, una porta de fusta de dos batents, resseca pel sol i el temps, amb uns vitralls florals. El pany semblava protestar romancer en el despertar forçat amb el qual la clau l'obligava a sortir del món dels oblidats... L'Amélie, tan sensible per una professió en la qual l'oïda era fonamental, escoltava el silenci, un silenci dens que es desprenia dels murs i la rebia amb la quietud dels espais adormits en el temps. El rebedor de mosaic hidràulic, d'un to blavís, feia joc amb els arrimadors vidriats de les parets i una gran làmpada de vidre. Despullat de qualsevol altre moble, contenia una gran escalinata de marbre blanc amb petites tessel·les de color lapislàtzuli i un passamà de fusta noble, possiblement bubinga, pel to violaci que tenia. En pujar els graons de les escales, s'adonà que la llum blavosa que desprenia l'interior era deguda a la cúpula que coronava la Torre i que, a mode de claraboia, il·luminava de manera diàfana l'ascens, que culminava en un gran saló presidit per la pintura a l'oli d'una figura masculina de mirada penetrant i inquisidora que semblava seguir-la de reüll, preguntant-li per la invasió dels seus dominis.
(...)
Una Torre plena de motius que li recordessin els seus paisatges; plena de tots els blaus del Carib que evoquessin el seu país amb un jardí curull de palmeres, magnòlies, aus del paradís, cedres, una gran bassa i una glorieta per brodar a les tardes amb la Modesta mentre prenien llimonada.
(...)
Les tardes de tramuntana la mimosa del jardí escampava el seu polsim i la Torre semblava sortida d'un núvol groc, com si fos el joc d'un pintor, ja veu...
Altres indrets de Figueres: