Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest museu-memorial, MUME, va obrir les portes el 16 de febrer de 2008 i es troba situat en el mateix carrer Major, lloc per on van desfilar les corrues de gent que emprenien l'exili el 1939. Tenint accés a les diferents sales que pretenen fer justícia a la memòria de tots exiliats podem llegir el fragment de la memòria d'Antoni Rovira i Virgili que narra l'èxode d'ell, familiars i amics amb un vell i atrotinat autocar i l'evocació de l'inici de l'experiència d'exiliada de Maria dels Àngels Vayreda en la novel·la Encara no sé com sóc.
Autor:
Antoni Rovira i Virgili
Obra: Els darrers dies de la Catalunya republicana , 1976
Pàgines: 153-154
Obra: Els darrers dies de la Catalunya republicana , 1976
Pàgines: 153-154
La Jonquera
A la carretera de França els rengles de vehicles són llargs i espessos. Hi ha dos rengles que pugen i dos rengles que baixen i a cada instant s'entrebanquen els uns als altres. Sort que el cotxe de Bosch-Gimpera, que fa d'explorador, ens permet d'avançar, per bé que lentament i amb freqüents parades, fins a l'entrada del poble.
Ací l'embús és formidable: embús de cotxes, de camions i de gent. La frontera està oberta per tots dos costats, amb restriccions; però les formalitats de policia i de duana, tot i haver estat alleugerides, no permeten de passar via. Els carrers de la Jonquera són plens d'una gentada atapeïda, més resignada que impacient. Els dolors soferts acaben per donar una mena d'insensibilitat.
Si nosaltres haguéssim de fer cua rigorosament, en tindríem per dos dies. Bosch-Gimpera va resolent les dificultats, ara parlant amb un militar, ara amb un inspector de policia. Els explica que som bona gent, intel·lectuals amb llurs famílies, tot de vells, doncs i criatures. Per part de la policia som ben tractats. Ho serem igualment per la duana? Cal gestionar-ho. Amb el seu aire d'home atrafegat que s'ocupa de problemes difícils, Pau Vila se'n va a fer les gestions. Mentrestant la nostra petita caravana queda parada a la ruta, més enllà de la Jonquera. A partir de la duana el trànsit és molt menor; les formalitats de sortida fan l'ofici d'una resclosa que atura el gros corrent i només en deixa passar un raig.
L'aturada és més llarga del que esperàvem. Aviat seran les dotze. I hem sortit de Can Perxers sense esmorzar. Les provisions col·lectives dels expedicionaris són tan escasses que no permeten altra cosa sinó distribuir una mena de berenar. Veient que l'espera continua, la intendència del grup decideix de passar a les dones i a la mainada —els vells, ai las!, en som exclosos— unes preses de xocolata sense acompanyament de pa. Més tard, en vista que ja som més enllà de migdia, és servida una petita —petitíssima— ració general de pa i formatge.
Cap a dos quarts d'una compareix Pau Vila amb l'aire d'un home ensems satisfet i cansat.
—Ja està resolt tot —crida—. Podem tirar endavant;
no ens escorcollaran, ni ens faran obrir cap maleta.
Esclat d'alegria dins l'autocar. Les dones prorrompen en exclamacions. Passaran les joies, aquestes joies que eren llur preocupació principal. Dames i dametes es palpen amb delícia les arracades i es miren amb satisfacció els anells, les agulles de pit, els braçalets. N'hi ha algunes que deixen escapar uns dolços sospirs. L'emoció els fa oblidar les angúnies d'aquests dies.
Autor:
Maria dels Àngels Vayreda i Trullol
Obra: Encara no sé com soc , 1970
Pàgina: 136
Obra: Encara no sé com soc , 1970
Pàgina: 136
Un buf glacial de tramuntana baixava del Canigó, que vèiem tot nevat com si el tinguéssim allà mateix. A la plaça major del poblet hi havia una trista animació; havien anat arribant durant la nit carros de pagès i camions esbalandrats atapeïts de fugitius que cridaven i gesticulaven en saber que les autoritats franceses havien tancat la frontera i no deixaven passar ningú si no duia la documentació en ordre. ¡La documentació en ordre! Entre els civils, homes i dones, vells i criatures, es veien també soldats que ja no obeïen a ningú, esparracats i fins descalços a despit del fred que es ficava al moll dels ossos; al lluny, a la ratlla de la frontera, vèiem en la mitja fosca de la matinada una resplendor com d'incendi. Vaig fer cua amb altres davant d'una instal·lació improvisada per la Creu Roja internacional, on donaven esmorzar; em van donar un pa i un pot de llauna amb cafè amb llet i vaig córrer a dur-ho a en Jordi. Tot fent cua havia sabut que un grup escolar de Barcelona en pes, mestres i criatures, passaria la frontera aquell dia; així que el nen s'hagué acabat el pa i el cafè amb llet me'l vaig endur a l'escola del poble. La directora del grup escolar parlava en aquell moment amb una colla de dones. Vaig obrir-me pas:
—Si poguéssim venir amb vostès... El meu marit és metge de batalló; no en sé res des de fa molts dies. Si no ha mort al front, el retrobarem a França.
La directora s'avingué a fer-me passar per mestra, però m'advertí que si bé anaven a França era per embarcar-se tot seguit cap a Anglaterra. Li vaig dir que ens quedaríem al primer poble de l'altra banda de la frontera, des d'on comptava telefonar a uns coneguts de Ceret.
Altres indrets de Jonquera:
Indrets