Final de la dàrsena del port

Els pescadors de coral

Autor: Pere Coromines i Montanya
Obra: Les gràcies de l'Empordà , 1972
Pàgina: 939

Els pescadors de coral

 

La gràcia vint-i-dosena de l'Empordà són els pobres pescadors de coral, els que furen pel si de la mar profunda. Els seus ulls, oberts a sota l'aigua, travessen el crepuscle marí, com les Nereides, a la recerca de les branques roges. Els nostres ulls, avesats a mirar en la transparent atmosfera, no ens servirien a unes quantes braces aigües avall, i no veuríem el coral brut sense polir. Els ulls d'aquests homes han de rebre, sense dilatar-se massa, els raigs lluminosos amb fina discreció dels colors. Mes, per damunt de tot, han de posseir un esperit aventurer, una voluntat peresosa i ardida, apassionada per les misterioses meravelles, ferma i constant per a resistir la misèria, amb la bella esperança d'atrapar un tresor. Ben sovint són més pobres que els pescadors de peix, talment és avara la mar de les seves petites branques roges. Mes, entremig del poble, són gent estranyament esquerpa, tarada de bruixeria, carn de llegenda. En les costes de l'Empordà, estan a punt de desaparèixer, perquè han tornat a Roses els grecs d'avui, atrets, tal vegada, per la mateixa fam de meravelles que els va dur aquí ara fa més de vint-i-quatre segles. Els d'avui són pobres, i no saben ben bé del cert què cantava Homer. Les seves barques són lletges com un renec, i les ànimes dels que les governen, no encenen damunt d'elles una resplendor matinal. Aviat s'extingiran, doncs, en la nostra costa, aquells espectres d'un món antic que va poblar la imaginació humana de sers fantàstics, com els tritons i les sirenes, les hespèrides i les oceànides. Quan la darrera branca de coral pugi a flor d'aigua entre les dents de l'últim pescador del país, s'assecarà per a tu, Empordà meu de les dolces gràcies, una gèmola viventa de l'arbre que els fills de Fòcida varen plantar en les teves riberes.