Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al carrer Reravalls, número 6, a la dreta de la Plaça de la Font. Moix es comprà la casa pels volts de 1974 i durant un anys diversos amics dels ambients barcelonins hi passaven temporades. Entre altres obres, hi escriví les memòries (El peso de la paja) i hi revisà les galerades del Sexe dels àngels.
Sé que, al matí, aquesta meva creació de pedra i plantes tornarà a somriure'm i, amb el perfum pulcre de l'espígol i el romaní, recuperaré el plaer que proporciona una pàgina ben escrita. Sé que, demà, l'escenografia tornarà a sorgir esplendorosa, loquaç i abassegadora i em donarà una raó per viure, perquè aquest jardí és un reflex de mi mateix. Em dóna la força del fill que no tindré mai, la calidesa dels amors que he perdut, la seguretat de la llengua a la qual voluntàriament he renunciat. Tot això, ho tornaré a tenir amb els rajos del dia, però l'entotsolament en la solitud de la marinada em fa pensar que la meva joventut ha estat substituïda per la vellesa prematura de l'esperit.
He acumulat a Ventalló tots els capricis destinats a fer-me oblidar que, de fet, no en necessito cap. Aquest recer daurat és el magatzem de totes les coses que vaig poder somiar de nen, encara que algunes ni tan sols no s'havien inventat. Algunes coses que ens haurien semblat de ciència-ficció, són avui els meus únics parents i també el meu estímul eròtic. Són els aparells que la fi del mil·lenni m'ha lliurat perquè omplin la meva solitud amb la millor música, la millor literatura, el millor cinema i els millors cossos preservats en una sola cinta.
A través de la possessió de tots aquests aparells, m'instal·lo en el pulmó de la meva època. Vull respirar amb ella, agafar-ne el ritme, però ben just si em surt la raspera d'un fumador empedreït. Pretenc amarar-me'n en la incòmoda modernitat de les seves formes, però de seguida es converteixen en un rellotge de sorra que mesura el pas inexorable dels temps.
El nen despòtic que vaig ser atapeïa la màgica nit de Reis amb una infinitud de joguines desproporcionades a la seva edat i a la seva condició. L'home que he aconseguit semblar atapeeix la seva solitud amb videògrafs, antenes parabòliques, realitzadors d'imatge, ajustadors de color, tocadiscos, televisors gegantins, projectors i fins i tot una pantalla que pretén recuperar, a Ventalló, la màgia dels cines de barri.
¿Per què aquests ginys es converteixen en missatgers de la memòria? Tot i que són muts en ells mateixos, agafen una loquacitat esfereïdora tan aviat com es posen en marxa. Del tocadiscos, en surten cançons que em situen en temps diversos de la meva vida i m'escupen el record de persones que els van acompanyar. Furiós per aquesta imposició, martellejo l'aparell, canvio d'entreteniment, obro la pantalla i poso una pel·lícula, sempre a l'atzar. També aquesta improvisació implica un risc: és la pel·lícula que vaig veure fa trenta anys, quan ningú no em va dir que el temps sempre s'escola, i tot i això, jo ho estava esbrinant, envoltat de malsons, al llit proper al Pes de la Palla. Les ombres es van omplint de certeses, i les imatges i els sons d'aquests intrusos mecànics em retornen fragments de tots els somnis que vaig tenir, malaguanyats avui en la memòria.
¡Continua envaint els meus dominis actuals la ceguesa del cinema dels dissabtes!
Per això he dipositat tota la meva capacitat d'estimar en uns jardins i després, lentament, en la casa que els conté.
I, a vegades, en aquest jardí que és meu i en aquest possessiu que sóc jo, recupero els records de Roma i el cos deforme del Ricardo i les disfresses del Livio i els calçotets ridículs del meu pare. És aleshores que sé que ja res no té solució.
La meva vida i els meus records depenen del videògraf, aquest germà que em retorna cada nit els meus amics de sempre. Totes les heroïnes que han mort durant la redacció d'aquest llibre reapareixen, quan jo vull, en el moment culminant del seu talent i amb l'esplendor de la seva joventut. La Bette Davis, la Barbara Stanwyck, l'Ava Gardner, cap d'elles no se n'ha anat de la meva vida, de la mateixa manera que no marxaran mai de la meva obra. Paral·lelament, els herois a qui els vaig girar l'esquena se'n revengen envaint la meva sexualitat, hi regnen, hi instauren els seus poders. Com que el nen no va saber aprofitar les seves proeses, imitant-les fent salvatjades pels carrerons del barri, ells ara acorralen l'adult, el bressolen amorosament i el protegeixen per sempre de les agressions del sexe exterior. I sé que, en la seguretat absoluta dels morts, es fonamenten, de manera definitiva, les meves fantasies.
Aleshores la casa era relativament petita i originàriament ben proporcionada. A dins, a la part del darrere, l'amo d'abans havia tingut la bona pensada d'obrir-hi un minúscul pati interior i, així, afegir-li llum. Molt més tard els nous amos, els meus amics, hi van fer obres i hi van aixecar un altre pis, gairebé tot ell enretirat cap a dintre, de manera que el perfil exterior no va variar gaire. I més endavant, Terenci Moix, ja sol, va comprar també una part de l'habitatge veí i, entre d'altres ampliacions, va inventar un petit, potser insòlit però agradable, jardí elevat, on es distingien, sobretot, una olivera, un bassiol amb peixos vermells i un bust que, se suposa, representava Antínous. Però al meu parer la casa mai no va ser tan confortable com els primers anys, quan a l'hivern, per escalfar-la, només hi havia dues o tres estufes elèctriques i, sobretot, una senzilla i gratificant llar de foc que sempre costava una mica de posar en marxa; fins que no ho havia fet, no ens trèiem els abrics.
Així doncs, vaig quedar aturat un altre cop davant la casa i vaig constatar que continuava una mica abandonada. Les persones que feia tres anys l'havien comprat no hi havien vingut sovint; pràcticament no hi havien vingut mai, fins aleshores. En realitat, ho agraïa. Encastades al costat de la porta, a la part superior, a la dreta, hi havia dues petites rajoles diferents entre elles, de ceràmica, on s'indicava el número del carrer. Dues en lloc d'una. No me n'agradava cap, però al Terenci sí, és clar; i no va voler renunciar a posar-les, successivament, totes dues. Ja ho veus, encara hi eren. Sempre feia el que li donava la gana, i no importava si el que feia no tenia un sentit comprensible per als altres. Em vaig acostar més a la porta. El seu pom, tan conegut, se'm va adaptar a la mà. La porta era tancada, per descomptat, i ara ja no podia aconseguir la clau que en permetia l'accés. Tanmateix, de sobte, com un acudit sentimental barat, vaig trucar al timbre. Francament perplex en escoltar-lo, va sonar uns quants llargs segons més enllà de l'instant durant el qual vaig prémer el botó, no pas el timbre de sempre, sinó una melodia més o menys coneguda, una successió de notes, d'acords que s'allargaven i ressonaven per l'interior buit, malgrat que de seguida n'havia enretirat el dit. Vet aquí la petja kitch dels nous amos. Però no em vaig irritar; més aviat divertit vaig pensar que la novetat, a ell, segurament l'hauria satisfet. En tot cas, tant se val, la porta no es va obrir, i ni el Terenci, ni l'Enric, ni la Rosa, ni el Josep M., ni l'Àngels, ni el Sergi, ni la Sunsi no em van rebre, acollidors, tardanament joves, molt joves, riallers i feliços, i no em van poder oferir, per integrar-me definitivament a la colla, cap cigarret de marihuana.
Per tant, vaig girar cua i vaig tornar cap a la meva, de casa.
No se sap què pot succeir, però em sembla que mentre visqui mai no deixaré el poble on, a mi com als altres, em va acollir Terenci Moix. Això va passar en aquella època breu durant la qual Camelot va existir.
I a més, hi havia la casa de Ventalló. Quan la Sunsi i jo vam entrar en aquest cercle —ja he dit que vam ser els darrers a integrar-nos-hi— devia fer poc més d'un any que l'havien comprada. Per què a Ventalló? A causa d'un petit i larvat drama que no se m'hauria acudit sospitar. El Terenci no es trobava a gust amb la gent de la gauche divine. En formava part a ple dret, i els diaris, les revistes i les fotografies de la Colita (memòria gràfica d'aquella època i d'aquells ambients), bé prou que ho pregonaven. Però no, no s'hi trobava a gust. No n'era el centre d'atenció, d'una banda. I pitjor que això, trobava que no respectaven prou la seva producció d'escriptor autodidacte. D'altra banda l'Enric va entrar de sobte a la seva vida, i l'Enric tampoc no es va sentir a gust entre una gent sofisticada que, pel que sembla, no va celebrar la seva aparició. Infinitament menys que la del Terenci. En absolut, segons sembla.
El centre estival d'operacions de la gauche era Cadaqués. L'Enric va dir que no volia pujar més, a Cadaqués. El Terenci hi va estar d'acord. Però no tenien ganes de renunciar a la Costa Brava. I va ser quan van trobar Ventalló, un petit poble on aleshores no hi havia a penes estiuejants, i s'hi van quedar. Primer en una casa llogada, i aviat en la que van comprar. Ventalló, ho torno a recordar, queda a molt pocs quilòmetres d'Empúries, de les ruïnes d'una Empúries grecoromana. Això el motivava. Quan al final d'uns quants dels seus llibres deia que havien estat escrits a Empúries, volia dir, en realitat, no ve d'un pam, que havien estat escrits a Ventalló.
El Terenci i l'Enric van formar, sense proposar-s'ho, la seva pròpia cort. Eren uns amfitrions acollidors i encantadors. A la casa ens hi amuntegàvem com podíem. Les vuit persones que he citat, però també moltes més. El periodista de grans reportatges, entre l'escàndol i l'aventura, Àngel Montoto, i el periodista d'anàlisi polític, d'esquerra radical, Antonio Àlvarez Solís. Però també, per exemple, l'elegant i impertorbable Concha Serra. I la desenfadada fotògrafa Colita. I actors i actrius... I realitzadors de televisió... I, posats a dir, cantants d'òpera. Bé, tota aquesta gent es reunia, cada cop érem més multitud, al restaurant Peralladeta, que tancava les portes amb nosaltres dintre i no ens feia fora fins que l'ànima no ens deia prou. Però després, d'una manera o altra, ens retrobàvem a Ventalló. De vegades uns quants i de vegades una senyora colla. Fins que l'Enric va dir que no podia ser, que no hi cabíem i que allò era un desori, que després de cada invasió la casa quedava feta un fàstic. Així que, pràcticament, va limitar de nou el nombre de convidats. Quan l'Àngels i el Sergi, la Rosa i el Josep M., també es van comprar casa al poble, va tornar a haver-hi més espai, és clar. Però d'una manera o altra, els vuit del nucli inicial hi vam pujar sempre. Estiu i hivern. Sempre hi érem junts. A l'enyorat i econòmic restaurant Meneses, o a la casa de Terenci o, després, també, a les cases dels altres.
Dins la casa del Terenci a Ventalló sempre m'hi vaig sentir bé. Còmode, feliç. Des de la primera vegada. Fins i tot quan la va anar engrandint, magnificant... i en part potser espatllant-la. Hi era feliç quan s'omplia de gent i hi era feliç quan hi anava completament sol.
L'hivern del 1976, poc després de l'abrandat festival al teatre Grec, la colla que s'acabava de formar ja era prou sòlida i havia plorat prou els problemes dels actors i dels autors com per haver reaccionat de manera lògica i haver pres la decisió que el Terenci i jo, formant equip, escriuríem una obra que pogués arribar al públic popular; també intentaríem col·locar-la, si podia ser, al teatre Romea, perquè la protagonitzessin Rosa Maria Sardà, Àngels Moll i Enric Majó. És per això que, unes quantes vegades, a fi de treballar amb tranquil·litat, el Terenci i jo vam pujar a Ventalló i vam anar buscant i trobant l'esquema que havia de conformar la peça. Ens enteníem de meravella. La llar de foc encesa i nosaltres, paper i bolígraf a les mans, intercanviàvem i políem idees, mentre la nit avançava, ametlles, panses, avellanes i una presa de xocolata a l'abast de la mà. Res d'especial, però recordo aquells dies, o més aviat aquelles nits, com alguns dels moments més plàcids que he viscut a la vida. (Força de les idees més engrescadores que conté la senzilla i irregular peça van venir d'ell, del Terenci.) Va ser quan em vaig enamorar de la casa. Ell ja n'estava. En va estar sempre, fins que la malaltia ja no li va permetre pujar escales i per tant no va tenir sentit que s'hi traslladés més, quan va decidir que ja no tenia interès a pujar-hi (però la realitat era que ja no «podia» anar-hi) i la Inés, la seva secretària, la seva infermera, la seva mare i la seva més fidel i pacient amiga, la va posar a la venda.
L'obra que vam començar a treballar plegats, i que es diria Quan la ràdio parlava de Franco o Vides de plexiglàs, va quedar, de sobte, encallada. Havíem planejat tota la primera part i teníem ben avançada la segona. Ens calia posar-nos a escriure els diàlegs. Ens vam trobar un parell de vegades a casa meva... i això dels diàlegs semblava que aniria més lent. Lent? De sobte, a la tercera cita (o era la segona?) el Terenci tardava a comparèixer-hi, i jo el trucava i no el trobava enlloc. De sobte, va sonar el telèfon i era ell des de la casa de l'actriu Núria Espert, al camp. «Papitu, la Núria em necessita; no puc estar per la nostra obra. Em necessita, saps?» La mare que el va parir! Qui el necessitava era ell a ella, i com a pura excusa per deixar-me penjat. Era així. La seva manera de treballar no tenia res a veure amb la meva. Li feia mandra continuar, i ho va deixar córrer.
Altres indrets de Ventalló: