Roure de Can Raventós

No és lluny d'aquí on som el pi de l'entrada del Bosc del Forn...

Autor: Jaume Raventós i Domènech
Obra: Memòries d'un cabaler. La vida al camp , 2000

No és lluny d'aquí on som el pi de l'entrada del Bosc del Forn, de soca baixa i copa eixamplada, que ni sembla un pi, i aquella figuera de la primera perdiu, i els dos pins bessons de la vinya del Vepo; però tots els arbres, callen i aguanten l'alè davant el roure gros a tres-centes passes del portal del pati de casa, amb un passeig d'ametllers que va de l'un a l'altre. Això sí que és un arbre! Si d'aquí estant no veiéssim a l'entrelluc del cel a la serra del damunt de Subirats l'alzina de can Ros que li fa la competència, m'atreviria a fer passar per veritat que com aquest roure no hi ha cap més arbre al Penedès. A la plana que ocupa, hi aboca el torrent que baixa de la creueta i que al voltant de la seva soca diposita les argiles que arrossega. Té, doncs, bona terra i bona aigua. Tres homes abracen tot just la soca, que no és pas gaire alta, sinó que a quinze pams de terra ja es parteix en cinc o sis branques del gruix d'un home gros i que aguanten tota la feréstega armatosta de brancada i tot el fullam. Ni que anem a seure a sota no en fugen els ocells, ni els més esquerps, que sempre troben una branca prou gruixuda per a guardar-los.

I, cosa que no solen fer els roures, tota la brancada perifèrica del voltant cau com en desmai fins a tocar a terra, i us hi heu d'obrir pas al través per entrar en la seva ombra, que bé ocupa un clos circular de dotze canes de diàmetre i amb prou feines si permet prou claror per a llegir el diari. És un arbre que es fa dir sí senyor. Al temps de la verema, si no plou, hi dinen al migdia en vuit o deu rotllos separats una seixantena de veremadors, que hi armen cada xerinola... Tinc motius de pensar que no tots els passats de can Feliu han estat massa amants dels arbres, però ¡qui s'hauria atrevit amb aquest, si té una majestat que imposa! La meva àvia de prop de noranta anys no té memòria d'haver-lo vist créixer. Uns carboners li volien dar entenent de treure'n no sé quantes centes cargues de carbó, perquè tenia una taca que el corcava i no havia de tardar a morir; l'àvia, però no va gosar; li feia feredat aterrar el roure; i l'àvia ja és morta i el pare també i l'hereu, mon germà, acaba de morir ara fa poc i ha deixat néts espigats, i el roure té tot l'aire d'una cosa immortal. ¡Si el veiéssiu un dia de tempesta de la golfa de casa estant! Diríeu que el cel li tira llamps de foc; diríeu que la pluja li estova el fullam i les brancades; diríeu que el bufarut vol acabar d'aterrar-lo prenent-lo per la dreta i per l'esquerra i destriant-lo pel mig i fent brandar les branques d'un costat a l'altre amb una fressa i uns xiulets i uns gemecs... Tot és inútil: els llamps no el topen, la pluja s'acaba, l'huracà es cansa i quan surt el sol i el temps es tempera, nimbat d'una verdor mullada i lluminosa, s'alça el roure tot triomfant i crida a gran festa tota l'ocellada perquè cantin les seves glòries i la seva força.

Hi ha qui diu que el roure de can Feliu i l'alzina de can Ros fa cent anys que estan enamorats l'un de l'altra; no sé què m'hi digui: jo me'ls miro... me'ls miro... i més aviat diria que es guaiten amb enveja i, si es podien haver i no estiguessin a tres hores de distància de l'un a l'altra...