Coll de la Perxa

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Estudis sobre Verdaguer
Pàgines: 190-191

Veig eixa hermosa plana per quarta vegada, i mai se m'havia apareguda tan bonica com avui l'he contemplada a la llum del sol que s'enfonsava darrera la muntanya de Meranges. Els segadors estan en la foguerada del seu penós treball; els ordis estan agarberats en petites i agraciades garberes en forma de creu, de tres garbes per branca [...]

El  sol, que es pon en un cel serè com uns ulls de dotze anys, aboca ses darreres llums a l'encantadora plana, i la rossor dels blats creix amb la rossor de sos raigs, que baixen drets i obliquats com el pinzell d'una mà invisible. I l'or de les feixes apar que s'estén a les verdoses prades i salzeredes que en gracioses línies segueixen el Segre, Cerdanya avall;  a les pinoses negrenques que faixen les muntanyes d'Alp, Toses, Puigmal i totes les de la serralada de migdia fins al pelat Cadí; a les boires que s'ajoquen en ses cimes blanquinoses, com en els arbres més alts els aucells cansats de volar; a les congestes, més blanques encara, i al cel mateix, que en eix instant misteriós sembla perdre quelcom de la vestidura de la terra, o millor, sembla voler vestir-la un instant amb la seva, rica i resplendenta. És el bes de comiat que dóna el rei dels astres a sa germana major, la terra, despedint-se fins demà, que es tornaran a veure i a besar després d'unes quantes hores d'enyorança.

Mes el sol ha tramuntat la serra, el segador embrida la falç mossegadora, els lligadors lliguen la darrera garba, que els mossos de la masia s'afanyen a posar per corona a l'última garbera. Un vol d'alegres espigoleres que, segons em diuen, són de Gósol i Tuixén, lliguen son últim ram d'espigues, tot cantant la que podríem anomenar seva antiga cançó:

Les nines de Camprodon
tenen molta anomenada;
n'han baixat a espigolar
baix al fondo de Cerdanya...

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Pilar Prim , 1906
Pàgines: 75-76

Però la visió durà molt poc. Ara pujant, ara baixant com per unes muntanyes russes, suaument  bressats sempre per les molles del landó, bon xic fuetejats els cabells pel viu oreig, anaren seguint, sense badar boca, l'esbullada madeixa d'aquell tros de camí, recociant [recórrer  procurant descobrir] a llambregades els rierals i torrenteres, les clapisses i sots tenebrosos, els pocs  verns i  avets salvats a l'atzar, tots els racons d'aquelles solituds feréstegues, imposants com les del   mar. Una barraca-refugi, amb sa tapadora de gruixuda molsa a tall de casquet d'astracan; més avall,  ben redossada, una caseta de peó; ací i allà, vaques esgarriades pasturant tranquil·lament; eren les úniques mostres de vida que es podien trobar per allí. De les catifes de vellut de la Cerdanya, ja ni mostra per record: la terra que no era nua i  pedregosa, es veia tot just coberta d'una pana esgrogueïda, ratada i pobra.

Per fi, salvant un nou repetge, l'horitzó s'eixamplà. Havien escalat l'ample coll de la Perxa, enclòs entre el Font-Romeu i el puig d'Eine; i mentre, a  mà esquerra, veieren  torrejar el  fort de Mont-Lluís, se'ls presentà, a la dreta, rutilant de tornassols encesos, l'esqueixalada serra de Madràs, arruant-se [posar coses en sèrie] avall, avall, per la gorja del Ter, fins a l'infinit.

Autor: Ramon Blasi i Rabassa
Obra: Meitat de França (Poemes) , 1970
Pàgines: 51-52

Al vent

Oh, vent del Coll de la Perxa,
que no tens aturador
i davalles saltant marges,
sense brida í a galop;
els vells pollancs de Gorguja
— de l'orgue flautats majors —
ressonen majestuosos,
polifònics i a l'acord
del teu pas, dins del gran temple
d'aquesta vall de verdor,
que té el firmament per volta
i els serrats per contraforts!
Oh, vent del Coll de la Perxa,
vent de pluja, neu o torb,
que fueteges les portes
i als vailets trenques el son
i xiules en la nit fosca
com un gegant poderós:
abranda l'ampla Cerdanya
en un flam renovador,
que aquesta vall que fou una
i on l'home féu partions,
una sigui altra vegada
per un miracle d'amor!