Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Santa Coloma va ser la primera parròquia d'Andorra, tal com apareix registrat en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell (1007) en què se cita com Andorra cum Sancta Columba. L'església pre-romànica, amb el singular campanar cilíndric, esmentada ja el 839 és la icona de la població. Juntament amb la de Sant Vicenç d'Enclar, totes dues foren proposades com a Patrimoni de la Humanitat el 1999.
Hi podem llegir tres textos: el primer, de Josep Aladern ens mostra una Andorra de finals del segle XIX; en el segon, de Josep Pla, perdura encara l'aire rural del país que fou transformat profundament amb el turisme; també un poema que Simona Gay va dedicar al seu germà, arran d'una de les estades que féu al Principat; i, finalment, un fragment de Segles de memòria, de Juli Minoves (Andorra la Vella, 1969).
Santa Coloma d'Andorra
A J. S. Pons
Santa Coloma entre les valls
totes les llums les arreplega,
quan han saltat mil pedruscalls,
totes les llums per qui la prega.
El cloquer sembla un colomar,
a dintre hi és santa Coloma,
dolça, allisà la tendra ploma
del colomí que era en sa mà.
El colomí volia el sol
i s'escapà per l'alta torre;
la claror corre en valls d'Andorra,
torna amb la llum del darrer sol.
Santa Coloma entre les valls...
Santa Coloma
El campanar. rodó com un rusc de suro,
el van bastir amb els ossos
d’algun animal misteriós
que els segles han rosegat a plaer.
Al cim del campanar
guaiten, als quatre vents,
les cares de quatre alarbs.
El jardí fou abans cementiri
i el cementiri tenia l’església al fons,
per anar a Ja qual ara cal seguir el viarany
que s’endinsa entre les flors i les fosses.
Corralet de vius i de morts,
racó on el sol hi ve a fer migdiada
tot el dia.
Entre l’herba, descobreixo dues margarides,
o potser són els ulls d’algun antic andorrà
que espien l’arribada de la primavera.
De tant en tant, un turista
empeny la portella de canyes sense pintar
i espanta les sargantanes mil·lenàries
que guaiten entre els ossos de les pedres.
El turista es palplanta davant del campanar
com si volgués amidar-se
amb la seva silueta,
travessa el jardí-cementiri,
obre la porta de l’esglesiola,
dona una ullada a dintre i se’n va,
deixant les dues portes obertes
a la Solitud,
que espia
darrera el primer pi del bosc.
El combat s’acabava. Pocs cavallers es mantenien dempeus i ja estaven cansats de lluitar. El poble de Santa Coloma, com havia ocorregut a Encamp, havia passat a millor vida, consumit pel foc.
El Joan seguia amb Roger Bernat de Foix. Feia estona que parlaven, entre morts i ferits. La noble actitud del Joan havia commogut el comte.
—Gràcies a les vostres paraules, he pres consciència del meu error. No puc governar una terra si els habitants no em volen. Abandonaré, doncs, Andorra al bisbe d’Urgell i que el cel em jutgi!
—No! No ho feu! —cridà el Joan.
El cònsol comprenia que, per culpa seva, la història d’Andorra podia canviar i li resultava impensable!
Els llibres de text ho deixaven ben clar i el Joan no ho havia oblidat: gràcies a l’acord del bisbe Pere d’Urtx i de Roger Bernat de Foix, Andorra havia pogut conservar el règim de coprincipat al llarg dels anys. Si el comte no reclamava els seus drets feudals sobre les Valls, privaria de set-cents anys de privilegis i d’independència els andorrans del futur. S’havia ficat, involuntàriament, on no el demanaven i ho havia d’arreglar!
—No us entenc! Em demaneu d’aturar la guerra i hi estic d’acord! Parleu més clar!
—Mireu, senyor comte, no us puc explicar per què però, d’una manera o d’una altra, heu d’arribar a un compromís amb el bisbe d’Urgell. Els andorrans us aclamaran si sou un senyor just i misericordiós. Per això us recomano d’encetar un diàleg amb Pere d’Urtx. Un govern comú i proindivís de les Valls seria una bona solució!
Altres indrets de Andorra la Vella: