Sant Cristòfol d'Anyós

Autor: Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra: Llibre d'Andorra. Història i paisatge , 1958
Pàgines: 168-169

Autor: Núria Gras i Rafecas
Obra: Paradís d'ombres , 2018
Pàgines: 19-20

—Una urgència, Frank? -preguntà en Julio, però l’inspector no contestà.

Tenia el cotxe a la cantonada, mal aparcat, com de costum. Buscà a les palpentes la sirena que sempre duia sota el seient del copilot i l’imantà al sostre del jeep.

No arrencà tan ràpid com hagués volgut: la neu acumulada al carrer li ho impedí. Enfilà el carrer La Unió en direcció a la rotonda de la Dama de Gel. La distància entre Andorra la Vella i la Massana era només de sis quilòmetres però trigaria un quart d’hora o vint minuts a arribar per culpa de la neu; això si no trobava cap entrebanc a la carretera. El mòbil s’il·luminà amb l’entrada d’un nou missatge. Era l’adreça del xalet del batlle.

A la sortida dels túnels de la Massana el gruix de la neu posava les coses difícils a alguns conductors. Veié dos cotxes entravessats a l’alçada de la cruïlla amb Anyós. “Aquests paios els haurien de multar”, pensà.

No s’aturà i trobà el xalet del batlle Baró a la primera. Era al capdamunt d’una pujada costeruda, a la part alta de la Massana, a Sispony. Era una antiga borda amb un bon accés, si no fos per la neu, que ja acumulava uns vint centímetres de gruix.

Quan arribà acabaven de muntar el cordó policial i hi havia una ambulància del SUM. En Sebastià Torra havia enviat tres cotxes patrulla —i no un, com li havia dit— a més d’un equip de la científica. Al garatge hi havia dos cotxes més, suposà que eren de la víctima.

A la porta del xalet, un agent, amb cara d’estar passant molt de fred, el saludà amb un educat “Bona nit, inspector”.
Moix féu un gest amb el cap a manera de salutació i pujà els quatre esglaons que el separaven de la porta. Es fixà que al costat de l’entrada hi havia una petita campaneta de ferro i una placa amb el número setze. A sota, amb lletres de ferro forjat, es llegia “Casa Baró”. Hi havia dos fanals també de ferro, a banda i banda, a més d’una petita bústia. Mentre entrava es palpà la butxaca de l’anorac per assegurar-se que duia l’arma.

Un agent l’acompanyà fins a la cuina, una sala espaiosa i rústica, a mà dreta. Abans d’entrar-hi es fixà que al costat de la llar de foc un agent interrogava una pèl-roja que fumava dempeus i s’eixugava les llàgrimes amb la mà. 

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Del Canigó a l'Aneto , 2002
Pàgina: 168

Autor: Tomàs Junoy i Arraut
Obra: Relació sobre la Vall d’Andorra, , 1983
Pàgines: 54-56

Llengua, los usos, i costums són los dels catalans especialment com los del partit de la Seu d’Urgell amb los que tenen comunicació més expedida. Los costums particulars són que en lo temps del carnaval los fadrins alguna vetllada van per les portes de les cases de les fadrines canten una cançó amb la que demanen la minyona per casar-la amb aquell fadrí que ells judiquen que lo casament seria proporcionat, les fadrines los donen alguna cosa, i després de lo que han arreplegat un dia fan una brenada i ne diuen la festa dels casaments. Fan altra festa que diuen lo gener que ve a ser la plega que los fadrins fan en altres parts lo dia del dijous gras o dijous llarder. Lo dia de Pasqua se juguen los ous, esto és les fadrines procuren ser les primeres de bon matí de trobar al fadrí i saludar-lo dient-li Pasqua és arribada, tu pagaràs los ous; però realment les fadrines porten ous, i coques, i los fadrins paguen lo demés, i tots junts fan una altra brenada que en diuen dels ous; la qual ha donat motiu a molts parrocos a declamar contra lo perill dels excessos que hi pot haver. 

La festa de l’Ossa és més singular. Al mig de la plaça se posen dos com a dallaires, un altre vestit com una criada com si portés menjar als dallaires, altre vestit de senyor, al costat d’altre com una senyora, que es passegen, a l’últim ix un vestit de pells representen un os disforme que altera a tots amb lo ademan d’assaltar-los; al mig de aqueix espant ix un a modo de caçador que dispara un tiro, i lo que representa l’Ossa cau com a mort, i aleshores los espectadors fan aplaudiments grans al matador; i acabats tots los de la comparsa fan un ball que conclou la funció. Per més que he preguntat, i buscat no he pogut averiguar si això té algun significat real o ficció sola. Jo m’inclino a pensar, que és una representació d’algun fet real d’haver mort algun subjecte l’Ossa al punt que estava per despedeçar algun senyor, o senyora que havia eixit a passejar-se, i veure los seus dallaires.

Autor: Norbert Orobitg i Carné
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgines: 198-199

I la justícia fou feta. La Justícia, tan vella com la Història, que sembla donar la raó al més fort, gairebé sempre acaba per donar la raó al més just. Allí jeia blanc, embellit per la lluna i la manca de sang vessada, l’ajusticiat. La mort generosa li donava un semblant sense malícia, com el d’una pobra i innocent criatura. 

... «El va conèixer als combats de Serós, a la fi de la guerra civil. Era un xicot valent. En una ocasió, ell sol aguantà la posició defensant-se amb la metralleta, fent retrocedir cinc o sis vegades els assaltants. Un enllaç li donà l’ordre d’evacuar la posició perquè hi havia el perill de quedar copat. El qui quedà copat fou en Calvet i dos més. Ja els donaven per perduts, quan en Rafel es presentà voluntari per intentar alliberar-los. Li digueren que sí, que podia intentar l’alliberament dels assetjats. Amb el cinturó ple de bombes de mà, s’arrossegà fins a la posició assetjada. Igual que una serp, arrossegant-se, arribà a tocar la mà d’en Calvet. Aquest tingué un espant dels grossos. Els donà algunes bombes de mà i retornaren arrossegant-se, seguint el Rafel. Malgrat no fer gens de soroll, foren descoberts quan encara els feia falta un bon tros de camí. No tingueren altra sortida que posar-se a córrer. Un d’aquells xicots caigué i en Rafel també. En Calvet se’l carregà al coll i li salvà la vida. Estaven en paus! Ara el tenia mort al davant. L’havia mort ell, quan l’altre li havia perdonat la vida. 

—Perdona’m, Rafel! No podia fer altrament! A més, tu ho has volgut! Ho has volgut! Sí. Sí! 

I aquell home que s’havia passat la meitat de la vida jugant-se-la, sanglotà com un infant. Es jurà que ningú no sabria que en Rafel els havia traït. Si algun dia havia de dir què havia passat diria que l’italià els havia seguit i els deuria descobrir per manca de precaucions. En Rafel passaria a ésser la víctima. Si li havia perdonat la vida, el menys que podia fer era salvar-li l’honor, el bon nom. 

Es decidí. Emprengué el camí vers Anyós. No li calgué arribar fins al poble. Un parell d’homes, mossos de pagès, que ell prou coneixia, li sortiren al pas. Li preguntaren, què havia passat. 

—Ens han assaltat els de la Gestapo. Han mort el meu company Rafel. —Tornaren on estava el mort. Els dos homes el prengueren a Anyós. Allí l’enterrarien i li posarien una creu sobre la tomba, amb el seu nom. Ningú no sabria mai la seva fellonia. Seria un heroi... 

Amb el cap cot, com un penitent, en Calvet es posà darrere dels dos homes que transportaven el seu company. Era un víctima més de la guerra; una víctima que no havia caigut defensant cap dels ideals en litigi; era una víctima estúpida, que havia ocasionat altres víctimes. Era un traïdor, un pobre i desgraciat traïdor. 

Al fons, l’ermita de Sant Cristòfol s’havia fet més petita, com allunyant-se per l’apropament d’aquell seguici, que caminava vers el lloc on ella estava edificada.

Autor: Albert Salvadó i Miras
Obra: El rapte, el mort i el Marsellès , 2000
Pàgina: 14

M’explicaré. Va ser una nit, a començament de maig. Havia caigut un lleuger plugim, d’aquells que converteixen l’asfalt en una veritable pista, amb una fina capa d’aigua que en tocar el polsim esdevé xocolata desfeta. En Josep conduïa el Nissan i ens trobàvem a l’altura de la clínica Meritxell quan vam rebre l’avís de l’accident ocorregut feia poca estona al segon túnel de la Massana, el de més amunt. Vam connectar la sirena i vam sortir esperitats. Un xic d’activitat m’anirà bé, vaig pensar. És molt afalagador, això d’anar dins d’un cotxe patrulla amb la sirena, a tota bufa i apartant la gent. Fins i tot sembles algú. 

En arribar, vam veure que una furgoneta havia xocat amb un Opel Corsa que havia quedat fet un nyap contra la paret del túnel, gairebé a la sortida, just a la corba després de la baixada del trencall d’Anyós. Vaig sortir del cotxe patrulla al mateix temps que en Josep i em vaig atansar a la pila de ferralla que romania clavada al ciment. A la mà duia l’extintor, seguint les normes més elementals, però no calia perquè l’únic perill era que la furgoneta havia escopit tot l’oli i allò era pitjor que una pista de patinatge. Més que un extintor, hauríem de menester un sac de serradures. Havíem de caminar amb molta cura. 

En aquest punt la carretera té un pendent força pronunciat i només amb una ullada podíem deduir que la furgoneta devia baixar afuada, va perdre el control en entrar al túnel, va prendre la tangent, saltà de carril i es va endur pel davant tot allò que va trobar. Un accident típic d’aquell lloc. Aquest maleït túnel carrega una història ben negra. Sobretot de nit, quan tanquen les discos, perquè sembla que la gent tingui pressa per arribar a casa i no són conscients que poden arribar a la casa de Déu. 

En Josep s’avançà per examinar les destrosses. La porta del costat del conductor del Corsa apareixia abonyegada, rebregada i encongida, amb el terra farcit de petits vidres que es barrejaven amb l’oli ennegrit. No sé pas com ens ho farem per obrir-la, pensava. Darrere nostre ja podíem escoltar les estridents notes musicals de l’ambulància i dels bombers que enfilaven la pujada després d’haver esfereït tots els veïns d’Engordany. 

Llavors, en Josep es va fer un xic enrere per poder avaluar la situació i, en aquell precís instant, vaig veure la cara del noi coberta de sang. Ai, sant Antoni! Tenia els ulls tancats i el cap recolzat al seient, mentre el fluid vital, enganxós i vermell, li regalimava amb estudiada lentitud des del cap per tota la galta fins a atrapar el coll. Uau, quina esgarrifança! Em sembla que li vaig veure el cervell, i aquesta és la darrera imatge que puc recordar, perquè després, no sé al cap de quant de temps, em vaig despertar dins del Nissan, marejat i amb ganes de vomitar. No hauria d’haver mirat.