Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En efecte, tot plegat sentí més avall lladrar un gos, fent reverdir en mon cor l’esperança de trobar un socors. Lo rumor de l’aigua en jornades de set, lo primer cant del rossinyol en la primavera, lo crit de «terra!» després de llarga i tempestuosa navegació, no foren mai tan dolços per mes orelles com aquell lladruc que, mellor que no haguera fet una veu humana, semblà dir-me: «Vina, viatger extraviat, a esta cabana hospitalària: si tens set, ací hi ha un vas de llet per beure; si tens fam, hi ha un bocí de pa per menjar; si tens fred, ací hi ha foc per escalfar-te; si tens son, ací hi ha un pallús per dormir». Açò era ver; de tot hi hagué en la barraca, i lo pa de la taula del rei no em sabria tan bo com aquell pa negre, i no trobaria tan tous com aquell pallús sobre la nua terra, los coixins de ploma d’oca del més ric palau.
L’endemà, 26 d’agost, era diumenge. Me lleví a punta de dia per anar a celebrar la santa missa en Llorts, sufragània d’Ordino.
L’Enric havia seguit les indicacions que li havia donat el ministre. Tu passes Andorra la Vella i a les Escaldes agafes la carretera de l’esquerra, cap a la Massana i Ordino, i amunt. Fins a Llorts. Compta els pobles, que no hi ha rètols. És el cinquè poble després d’Ordino. Si et perds, pregunta. A Llorts només hi ha un carrer, tu tira gravada amunt, i busca l’escola, o alguna cosa que s’hi assembli. En teoria el poble és tan petit que no n’hi hauria d’haver, però hi ha molta canalla a la part alta de la vall, els andorrans només fan que criar, els hiverns són llargs. I l’Ardèvol no va gosar preguntar què era una gravada per no passar per pallús.
Però és impossible perdre’s en aquell poblet de mala mort. És veritat: només hi ha un carrer. I l’Enric dedueix que la gravada és el paviment, els palets de riu clavats a terra, que estan pensats per poder córrer amb sabatots de fusta però no pas amb sabates de ciutat.
Des de la part baixa del carrer sent la cadència de la taula del set. Ve del primer pis d’una casa, al qual s’accedeix per una escala de gat. Ai, aquells esglaons, l’encant de l’arquitectura rural. Encara em fotré de cap, pensa. Respira fondo abans de trucar. No sap per què, s’imagina que l’Esteve l’espera. No hauria de ser tan senzill enxampar-lo. I qui obre és ell, vestit de capellà de poble. Torna a agafar aire, s’ofega. És l’alçada, potser.
—Mossèn Farràs. Déu vos guard.
Dos segons d’un silenci breu, sòlid.
—Enric Ardèvol —el to és sec, un pèl desagradable—. Què collons hi fots, aquí?
—He vingut de visita.
—Fot el camp. Ara mateix.
Sempre tan simpàtic, pensa l’Enric, però sap que no li tancarà la porta. Hauria entès que li clavés un cop de puny als morros, perquè la darrera vegada que s’havien vist, a Dublín, no havien acabat precisament en bons termes.
—Estic retirat, Ardèvol —continua dient l’Esteve—. Si has arribat fins aquí, on sant Pere va perdre la barretina, bé ho deus saber. Sóc vicari de Llorts, ara.
L’Ardèvol se’l mira incrèdul. Si ni tan sols ha estat ordenat diaca. Ell, que és home creient, no s’atreveix a dir-li-ho a la cara, però pensa que la seva impostura és un sacrilegi, segurament comès amb la connivència del senyor bisbe d’Urgell. Però és sacrilegi. Pecat mortal, excomunicació, exposat al foc etern de l’infern. L’objecció de l’Esteve és pura retòrica, una pixaradeta a la cantonada per marcar territori. Tots dos ho saben. L’Enric no se n’anirà pas, i mossèn Farràs, un cop descoberta la seva disfressa, no té cap possibilitat d’ignorar-lo. L’Enric intenta justificar-se, anar per les bones. No ha fet dos-cents cinquanta quilòmetres de viatge fins a aquell cul de món per acabar parlant amb una porta. Només vol transmetre un missatge. I porta una carta del president.
Altres indrets de Ordino: