Pont Vell

L'un seguint a l'altre, guiats pels de la terra, davallàrem amples graonades, seguírem rutes tortuoses, no cessant nostres exclamacions admiratives quan lo que se'ns figurava impenetrable rocam apareixia al ser-hi a prop mansa i tranquil·la fàbrica burgesa, quan impressionats per sorolls espantosos d'aigües que devien saltar d'allà dalt de la negror, regoneixíem que els sorolls eren produïts per la vessant d'una resclosa que l'enginy humà havia llavorat per a aprofitar-ne la força. Davant nostre s'aixecaven arcades gegantines... «És lo pont, lo pont vell»; digué un dels acompanyants, «de nit sembla molt gran, ja el veurà demà de dia.»

I al dia següent lo vegérem; era el pont mitgeval assentat sobre runa d'altre pont més antic. Lo Cardener passa per sota ses arcades, lo Cardener que a la llum del sol no ens produïa impressions fantàstiques, que es mostrava tal qual és: corrent d'aigua de mena ben catalana.

Lo Cardener, comparat amb rius que solquen altres terres, és un regueró; mes ell, amb ses aigües no gaire abundants, treu, como los catalanes, de la piedra panes; s'enginya per a engegar rodes que accionen eines de tota grandària i força, dóna feina i pa als treballadors urbans, fruita i fruits als qui conreen la terra, permetent-se encara el luxo que per aquí ens permetem tots: després de treballar, després d'activar energies, lo Cardoner se fa més o menos floralesc, passant-se la fantasia d'embellir lo terrer, escorrent-se enjogassat per entre tallades roques, saltant esbojarrat i feréstec d'un cingle o un gorg i més avall fent-se el sonso dintre enclotades basses, i després se fa el pagès dintre emparedats enjubs i cansat de saltar, treballar i córrer se torna idíl·lic com ho fou a sa naixença, allà dalt, prop de les muntanyes de gemma, i llisca frescal per entre joncs i vimeteres, satisfet d'haver viscut, murmurant sorollets tendres que volen dir: «He nascut en paratge humil, he treballat sempre i ara me'n vaig reposat i content a perdre nom dintre les aigües de l'hereu Llobregat que em portarà, anant-hi ell també, a la grandesa que tots los rius ambicionem: a l'alt ofici d'ésser Oceà.»

A sota el Pont Vell, no sé qui, va posar-hi barques. Unes barquetes pintades de blanc i blau destinades, els diumenges a la tarda, a passejar-te per quaranta cèntims del Pont Vell fins a la Palanca de l'Estació. A mi, va semblar-me molt bé perquè no havia entès mai que estiguessin tan sols aquells plàtans de vora el Cardener. Tingué èxit; aviat s'hi afegiren els elements festamajoners: parades de "churros"; pianos de maneta, "caballitos" i altres notes de color. Jo, de vegades, per gaudir-ne més, m'ho mirava de lluny, de l'altra banda del riu, aquella olor de cacauets, aquells ramats de soldats i criades tan autèntics, tan "d'abans de la guerra". La Seu, al fons, creia i crec, que era una magnífica estampa.