Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Agregat de Vandellòs situat a la dreta del riu Llastres. El seu origen es deu a l'antic hospital fundat el 1308 o el 1309 per Blanca d'Anjou, muller de Jaume II amb el nom d'Hospital de la Font del Perelló. D'aquest, però, no se'n conserven rastres. En canvi, sí que n'existeixen del fundat per l'infant Pere, fill de Blanca d'Anjou, quan el 1343 aconseguí de Climent VI de poder-hi destinar les deixes fetes pels comtes d'Empúries. Rebé el nom d'Hospital del Coll de Balaguer. L'edifici era un quadrat de 54,60 metres de costat, amb una torre a cada angle de 18,5 metres i una tanca de d'11,7. Se'n conserven diverses arcades i el pou del pati, que dóna encara aigua a la població, l'angle nord-oest de la construcció i una torre. La part destruïda ho ha estat per bastir el poble. Un fragment, carregat de misogínia, de l'Espill, de Jaume Roig (València, inicis del xv – Benimàmet, 1478) recorda que el coll de Balaguer era un lloc famós pel perill de ser atacats per bandolers. Un text de Joaquim Santasusagna (Reus, 1899 – 1982) emmarca els detalls històrics i humans del lloc, un altre de Carlos Barral (Barcelona, 1928 – 1989) rememora una de les estades que hi féu venint de mar i, finalment, un de Joan Maria Pujals tracta de l'orografia, els vents i els habitats humans.
Hi ha enemiga
al món major?
Caín pijor,
pus d'adversari?
Troba's cossari
pus celerat?
Ha hi collerat
major traïdor
ni robador
en Balaguer
que la muller?
Totes gosades
totes usades
són de furtar.
El conjunt orogràfic que tanca la part meridional del Camp de Tarragona —tossa de l'Alzina, Dedalts de Vandellòs— desprèn un ramal de serra que va a tocar l'aigua de la mar. És el petit braç on hi ha la depressió del famós coll de Balaguer; famós pels revolts inversemblants — i més que mai en aquesta època automobilista— de la carretera que el travessa i per la mala anomenada que les capes atmosfèriques que li són superiors tenen entre l'aviació europea.
Aquest coll que en terres de la comarca de Tortosa se'n deia —o se'n diu encara– dels Catalans, segurament perquè enllà d'ell hi ha els pobles autènticament "catalans" per a la gent de la Ribera de l'Ebre, era travessat per una ruta antiga. De pas vers València, per anar a assistir al setge d'Almeria, la reina Blanca d'Anjou va quedar sorpresa per la solitud i la ferotgia de l'indret. Aquella ruta passava per llocs gairebé deshabitats i, per tant, era poc propícia al caminant o al conductor. Va decidir de crear, vora el coll, un "hospital", lloc de refugi. No farem història de les vicissituds per les quals aquella edificació va passar; direm solament que va ésser l'esquer de l'actual llogaret de l'Hospitalet de l'Infant, agregat al municipi de Vandellòs. Les cases d'aquest agrupament semblen girades d'esquena a la mar. Són dalt d'un petit ressalt de roca, sota del qual s'estén la platja que va fins al braç de serra del coll de Balaguer. Volten les cases garroferars i oliverars i, en el lloc on ni ha una sínia, es fa una mica d'horta. És un poble, baldament vora mar, més pagès que mariner; gaire-bé es pot arriscar de dir que és exclusivament pagès. [...]
A l'Hospitalet existeixen només sis o set barques i una de sola té motor; són fetes a Cambrils. Surten a una hora lluny, no depassant el petit golf de l'Infant. Es valen de palangres i xarxes; amb aquestes pesquen llagostes, llenguados, molls i sípies; amb els palangres, congres. Si la pesca és poc afortunada es consum al mateix poble; sinó, es porta a Barcelona en camió.
Mentre xerrem, el vent ha caigut del tot i d'aquí a un moment ens quedarem en joli. L'Alexis ja se n'ha adonat i augmenta el trepidar de la màquina. Ara, passem davant de l'Hospitalet. Des de la mar la població sembla situada al darrera de la grossa baluerna del convent, més aviat una fortalesa, les pedres de la qual semblen formar cos amb les de la riba, de manera que es dibuixen dos falsos plans, aquell que fingeix una extensa fortalesa, que en realitat no existeix, i la població de debò amb casetes blanques vora mar i alts edificis escalonant-se cap a l'interior. A l'Hospitalet no hi ha veritable platja i per això no deu tenir tradició marinera. Els pocs bastiments que hi ha, i que segurament sempre hi ha hagut, pengen de la muralla de la riba de robusts palanquins armats amb ternals o catalines.
El conjunt urbà de l'Hospitalet s'acaba bruscament a la desembocadura del riu de Llastres, on la costa fa punta i que es distingeix molt bé a causa dels pins i altres arbres robusts que, segurament per por de les avingudes i les rierades, han respectat les tales dels urbanitzadors. Aquí comença una llarga platja de sorra fins fa poc anys deserta i altres platges interrompudes per frontals de pedra a les dues bandes de la punta dels Penyals i fins a la de la Peixerota, més enllà de la qual comença la platja de Rifà.
D'entre tots aquests nuclis, i deixant de banda Vandellós, només Masboquera, Masriudoms i sobretot l'Hospitalet mantenen un cens d'habitants que, en el cas de l'Hospitalet, va creixent en franca progressió, per causes òbvies. No podia ser d'altra manera. L'Hospitalet es troba situat en una estratègica cruïlla de camins i en una zona marítima puixant. L'Hospitalet es troba equidistant de Tarragona i de Tortosa i en plena ruta de Barcelona a València, i a la falda del Coll de Balaguer, que era travessat per la Via Augusta a l'època romana. Una ruta tan principal i en un lloc tan estratègic necessitava tenir un alberg que al mateix temps fes d'hospital, o viceversa, per als viatgers cansats, malalts o malferits. I fou un infant, en el sentit de qualificatiu nobiliari, l'infant Pere, primer comte d'Empúries i després de Prades, qui el 1344 va emprendre l'empresa de construir aquest hospital, amb el nom d'hospital del Coll de Balaguer.
Guerres, atacs corsaris, aixopluc de bandolers... Tota mena de vicissituds ha passat aquest casal, del qual ja a penes si en queden quatre parets, llevat de la torre —de sis que en tenia— i el parament occidental i la petita església de Sant Pere.
Però el nucli humà de l'Hospitalet ha superat totes aquelles dissorts, que de retop l'han fornit i enfortit com s'esdevé amb aquells palets del riu Llastres, que són l'ànima d'antigues pedres polides pels dits dels segles. Una ànima forta que el mestral tumultuós que encercla el Torn ha perfilat i ha ennoblit.
Les forces eòliques tenen una forta complicitat a fornir el caràcter dels homes i del mateix paisatge. A la costa ens trobarem molts pins completament corbats pel vent. Aquests pins es converteixen en un símbol constant d'una presencia eòlica. Ramon Gomis, en el seu llibre La mar de la frau, ens parla del vent del Nord que bufa sovint a la nostra costa, però l'escriptor no passa de la mar de Cambrils. Aquest vent, que no s'ha de confondre amb la tramuntana, encara bufa més fort a la mar de l'Hospitalet. És el mestral, vent del nord-oest, que baixa per la Conca de l'Ebre i que, en arribar a les comarques tarragonines, creix en intensitat, en particular als ports de Beseit i al coll de Balaguer, on arriba en forma de mestral desbocat, és el seré del Camp de Tarragona i el cerç del Baix Ebre, com molt bé observa el mateix R. Gomis.
La mar d'aquesta costa ocupa la frau del golf de Sant Jordi, que va des del Cap de Salou fins a l'Hospitalet de l'Infant, a la desembocadura del riu Llastres. És un mar protegit dels corrents de llevant pel Cap de Salou, i obert als temporals de migjorn i a les garbinades d'estiu.