Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest estany, també conegut per l'Estany Gros, forma part d'un petit port natural situat a migdia de l'Ametlla, entre les cales del Boncapó i de Santes Creus, a la desembocadura del barranc de l'Estany. Carlos Barral, en la seva navegació per aquestes costes, el freqüentà i ens en deixa una descripció de com devia ser abans de ser abandonat pels pescadors ametllencs. Ramon Gomis, per la seva banda, en recrea el passat i en fixa el present en una navegació que el portava del cap de Santes Creus, per la punta de l'Estany Podrit, al Cap Roig.
Fa quinze anys, l'Estany Gras, abandonat pels pescadors des que tancaren el port de l'Ametlla, havia recuperat el seu aspecte de desembocadura de riera. Algun norai plantat a la roca, ja molt menjat pel rovell, i la renglera de velles argolles que havien servit per a amarrar, penjant de la pedra negrosa, recordaven la seva història portuària. Semblava molt petit, massa per haver contingut vint parelles de barques de bou de setanta pams i més grosses. Amarrades totes, devien ocupar tot l'espai, potser dos-cents metres per trenta, fins a la platgeta pedrenca del cul-de-sac, sense deixar un pam d'aigua lliure. Havien de salpar rigorosament per ordre, de forma molt disciplinada, costum que conserven els mariners caleros al port, que també s'ha fet petit. De l'estany a la vila, encara que no sigui gaire lluny, s'hi havia d'anar per camins de camp, entre garrofers i oliveres, fins a temps molt recents; això fa que aquests viatges nocturns, camps a través, s'hagin incorporat a les llegendes locals. Ara l'estany s'ha convertit en un port més o menys privat dependent d'una urbanització que crec que anomenen Roques Blanques. Jo no l'he vist construït, però l'última vegada que vaig fer cap a l'estany, quan ja hi havia obres a la urbanització, vaig tenir serioses dificultats amb la guàrdia civil i vaig haver de fer cridar l'autoritat de la marina, perquè em volien negar el dret de refugi, invocant una impossible propietat privada.
L'Estany Gras fou durant molts anys el port on atracaven les barques de la Cala. De fet a través d'aquest recer s'obre pas la riera, i sorprèn que al voltant d'un lloc tan petit es formés un nucli pesquer de tanta entitat com el de la Cala. És probable que, tant o més que el refugi, allò que influeix més en l'assentament dels pescadors en un determinat espai geogràfic sigui el règim de vents. A la Frau, i en concret en aquest tros de costa que va de la Cala al cap Roig, hi bufa, a la matinada, el vent de terra. Això permetia en el temps de la vela córrer el bou cap a fora i, al migdia, amb el tomb del vent a ponent o llebeig, fer-ho cap a terra. Aquesta varietat de fluxos tenia molta importància en una època en què la navegació de les parelles de bou es feia només a vela.
L'Estany ara és un lloc on s'han instal·lat alguns paraments turístics. S'hi troba algun norai plantat a la roca i velles argolles rovellades que encara recorden que aquest havia estat el recer dels mariners de la Cala. En els meus primers viatges per aquesta costa, res no estava potinejat i fins i tot a frec de la platja hi vaig observar un escurçó, entre el pedruscall. Ara ni els espadats s'han lliurat de les construccions d'estiueig, però la pressió de l'allau turística en aquest bocí de la Frau no ha estat tant abassegadora com als voltants de Salou.
Més enllà de l'Estany la costa vermelleja, amb taques d'ocre i de verd, penya-segats de roquissar calcari, amb margues ferruginoses, esventats, batuts per l'oratge. Els darrers espadats abans d'arribar a les platges del Delta.
El grop s'ha desfet, i la mar s'argenta. L'horitzó encara cendreja, però el sol mossega les últimes boires. Com que ja hi estic posat faré l'itinerari que m'havia proposat en salpar, és a dir, seguiré fins al cap de Santes Creus i per la punta de l'Estany Podrit al Cap Roig.
Altres indrets de Ametlla de Mar: