Fosquejava
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra:
Un viatge frustat dins Aigua de mar. Obra completa 2
, 1969
Pàgines:
81-85
Fosquejava. Teníem Sant Sebastià molt obert. Vèiem els feixos de llum, irisats, del far rodant sobre els penya-segats i la mar. Al nord es veia la llum fixa del far de les Medes i més al nord encara, com una cuca de llum incerta, el foc de Cap de Creus. Arriba l'hora de tombar la vela, cosa que férem amb una certa dificultat amb el gussi tan ple. Iniciàrem la volta de terra. Fornells no donava, des d'on érem, cap senyal de vida: ni llum, ni brasa, ni fum.
Aparegué una nit esplèndida: les estrelles brillaven lluents sobre el blau obscur i profund. No es veia cap núvol. Cel de nord típic, esmolat, brunyit. El vent continuava fresc i xiulava a les drisses. De tant en tant queia una ruixada d'aigua sobre l'embarcació o regalimava sobre la nostra esquena. Tot riellava. Les temptatives per cloure una cigarreta resultaven impossibles.
— On us sembla que som ? — vaig dir després de tombar la vela.
De dies, veuríem, em sembla, la vila de Torroella...
— Fornells no fa pas acte de presència...
— No en facis cas. Tots són a sopluig, i alguns deuen provar de fer la criatura que fan cada any, quan arriba aquest temps... Deu ésser tot molt moll, és clar...
— Tot regalima.
— És igual. En aquest temps no hi ha res més sa que dormir sobre un matalàs tocat per l'aigua de mar.
Quan les coses se li posaven en contra, Hermós es tornava valent i se superava. Ara, amb el timó a la mà, moll com un ànec, l'ull gros i vermell, ple de vida, se l'hauria jugada fàcilment. En altres moments de més facilitat, es deprimia inexplicablement. Era ben bé un home del país. [...]
Mentre atracàvem a la menuda platja, aparegué una ratlla vertical i greixosa de llum a la finestra de la casa de Xicu Caló, situada sobre el penya-segat.
— Xicu! — cridà Hermós en un to de veu que féu retrunyir les formes abruptes del roquissar.
— Què hi ha ?
La taca de llum — molt pobra — s'eixamplà i es veié la silueta.
— Com estàs de peix ?
— Hi ha roger.
— Per a dos?
—Per a més de deu...
— D'on son els rogers ?
—De l'illa Negra.
— Bons! Posa'n set o vuit sobre la brasa, que ja venim.
Posàrem en un cabàs un pa, oli, vinagre i una ampolla de conyac. Jo vaig carregar-me la garrafa de vi, Hermós agafà el cabàs amb una mà, i amb l'altra, pel coll, un dels pollastres estabornits.
— Quan ens vegin arribar amb el pollastre — digué a mitja veu— els farem més respecte...
A la cuina de la casa hi havia molta de gent. Un foc de llenya de pi, groguenc i sorollós, cremava a la llar. Sobre les graelles, posades sobre el caliu, es veien quatre magnífics rogers, furiosament vermells. Un llum de carbur cremava sobre la taula amb un pàmpol darrera del bec. Així, una part de la cuina era gairebé fosca; l'altra part tenia una claror blanca i macilenta. Molls i gèlids com anàvem, el foc ens semblà una benedicció: l'olor de la reïna de pi barrejada amb la dels rogers a la brasa era com una realitat sublimada, exquisida.[...]
A la vora del foc hi havia un dels clans de Fornells. Em sorprengué veure tantes criatures reunides. Hermós digué, rient:
— Això és l'aigua de Fornells, eh, Tereseta ?
—L'aigua i alguna cosa més...—contestà una dona plena de joventut i de color a la cara, rossa, les cames fortes, les dents blanques i humides, el llavi fresc.
No hi havia cap dona que no tingués una criatura adormida a la falda; altres dormien a les cadires de boga de la vora del foc o al sol de terra, sobre la fullaraca seca. La crepitació de la llenya de pi feia flamarades guspirejants, que posaven una mica de color de rosa sobre les seves galtes. En veure'ns arribar, algunes criatures obriren una mica l'ull o somiquejaren un moment; la majoria continuaren dormint.
Entre la gent gran la curiositat de la nostra arribada, i malgrat el prestigi d'Hermós en el país, durà un moment. Després, algú féu un badall i els badalls se succeïen, ineluctables, mecànicament. Era massa tard: eren quarts de deu. Quan el llum de carbur inicià la seva lenta agonia, Xicu l'hissà a un clau de la paret. Això augmentà la sonsònia de la cuina i el pes de les parpelles. Durant una estona diverses persones dormiren assegudes i enravenades, en un estat d'equilibri precari. En asseure'ns a taula, la gent s'acomiadà. Encengueren dos o tres fanals d'oli i es dispersaren. Quedàrem sols amb Xicu i la seva família.
L'atmosfera de la cuina era fumosa i densa. No hi hagué pas necessitat d'acostar-se al foc perquè la roba s'assequés. Sopàrem amb una fam preciosa, amb una gana que no haguérem venut ni per diners: despatxàrem mitja dotzena de rogers per barba, clovellats, vermells. El vi, rosat, fou abundant. Després menjàrem unes galetes. Mentre Xicu posava un tupí al foc per fer cafè, observàrem que la seva dona feia un badall irresistible. Hermós em mirà, volent dir:
—La funció s'està acabant irremeiablement...
Hermós preparà la beguda del seu cor: el roquill. Cafè, conyac, sucre i unes gotes de llimona. Ho carregà tot abundantment. Però encara quedàrem més ensopits. Encenguérem un cigar de 0'15 i, després de passar comptes, ens acomiadàrem. Sortírem a fora sense fer soroll, de puntetes. Jo pensava si tot aquell ambient de sonsònia i de son trobat a Fornells no podria ésser l'essència de la felicitat en aquest món. Però no vaig pas tenir temps de pensar gaire: la nit era tan fosca que, abans d'arribar al bot, estiguérem a punt, dues o tres vegades, de trencar-nos la crisma.
La nit era fosca i pura, una mica freda, amb una fulguració estel·lar enlluernadora i el despullament que el vent del nord dóna a les formes de les coses. Sobre el gussi, férem una tenda amb la vela. El vent passava corrent sobre el redós de la cala, xiulava a les branques dels pins. Se sentia la ressaca de la mar en els penya-segats — llunyana. En els llocs recollits de la costa, el soroll sord de la ressaca en els penyals o a les platges produeix una agradable sensació de seguretat, una seguretat tan sòlida que sembla haver estat guanyada en lluita franca. Allargàrem els matalassos i les flassades i vaig ajeure'm sota proa. Tot era humit i refredat.
