Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La cala de Sa Tuna té el seu origen en ser el barri mariner de Begur. El seu nucli antic, de cases de pescadors es conserva prou bé, sense que hagi estat urbanitzada en excés. És una cala pedrosa molt arrecerada i d'accés més aviat abrupte, sobretot quan s'hi anava a peu pel camí antic que encara es conserva. De Sa Tuna estant, seguint el camí de ronda, es pot arribar a Aiguafreda i el Cap Sa Sal, o bé fins a la cala amagada de S'Eixugador, paratge salvatge només accessible per aquest camí o en barca.
A Sa Tuna, quan només era un nucli de pescadors hi van arribar, el setembre de 1922, J. V. Foix i els amics de Sarrià. Va ser la primera estada llarga a la costa. Abans havia anat a Sitges, però sempre eren visites d'un dia o, com a molt, d'un cap de setmana. De cases només n'hi havia una, can Sastre, que s'alçava a la punta de la cala. Entre els amics hi havia Josep Obiols i Carles Riba. Foix va prendre nota de l'experiència en un text datat del 10 de setembre de 1922 que podem llegir al mig de la platja. Podem completar les lectures foixanes amb dos sonets dedicats als dos amics Obiols i Riba que condensen l'emoció del paisatge i l'entusiasme suscitat per les tertúlies del vespre. Hi recull les harmonies del moment amb un joc de contrastos entre, per exemple, l'obscuritat nocturna ("les foscors de la fosa que munta") i la llum espiritual que hi comença a brillar ("els fòsfors conjugats que l'ull agenci", en la mesura que foscor i silenci fan possible donar noms nous a tot i, així, reordenar el món de manera que la convivència es realitzi profundament ("l'esperança neix; el respirar de tots és un sol bleix". El sonet dedicat a Josep Obiols el podem llegir en el racó de la platja, "allà on l'areny amb la pedra s'ajunta", i l'adreçat a Carles Riba a la dreta de la cala en el bosquet, "en un relleu acimat" des del qual es domina a la dreta el penya-segat d'Es Plom i, a l'esquerra, la punta de Cap sa Sal. Encara podem cloure les lectures amb el poema que Miquel Martí i Pol va escriure arran de la seva estada a Sa Tuna l'estiu de 1986.
A Carles Riba
—La Nit, diem; i el cor comú batega,
Brillen els ulls i l'esperança neix;
El respirar de tots és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.
Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s'acreix,
I en el repòs d'un acimat relleix
Fem nostre l'U sota el signe de Vega.
I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i de la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;
I planegem —filòsof! arquitecte! —,
El futur transparent, en un cel blau,
Del Temple, de la Farga i del Palau.
A Josep Obiols, record de Sa Tuna. 1923
Seguir, de nit, la mar, de punta a punta,
—Es Plom i cap sa Sal!—, quan tot reposa I
allà on l'areny amb la pedra s'ajunta
Copsar el respir del món en cala closa.
Ésser molts i ningú; i a cada cosa
En les foscors de la fosca que munta
Dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta,
I tenir por, com si ens colpís la llosa.
D'un destí sense flam. Però gaudir
De l'únic so i de l'irreal tremir
Dels fòsfors conjugats que l'ull agenci.
I dels mots que callem i el goig avenci
—I que mai no ens direm! I compartir
Amb els estels innúmers, el Silenci.
Tombat el Cap de Begur, surt, encarat a llevant , un litoral més obscur, si és possible, més abrupte, grandiós i inhospitalari. La penya té un color gris d'ombra nimbat per un hàlit ferruginós. Al tombant mateix del Cap —que és totalment àcor— hi ha Es Degotís, lloc que porta aquest nom perquè les roques, impregnades de filtracions, deixen caure gotes. En aquest paratge hi ha la Falquerina, cova sense profunditat, però d'enormes dimensions glacials, on vaig veure, fa molts anys, unes meravelloses estalactites que algun salvatge posteriorment va trencar a martellades, sens dubte per col·locar-les en alguna cova artificial de jardí a Barcelona. S'Encalladora, que apareix tot seguit, és un altre despreniment cataclismàtic de proporcions monstruoses; la profunditat del mar és aquí tan considerable, que la costa, malgrat això, ha quedat àcora. Només és perceptible, a mig cable de la costa, una roca de color negre, Es Furió de Fito —pas franc entre l'escull i la costa que és molt pescat, com tot aquest litoral, per la gent de Sa Tuna—. Aquí es pesca, però, amb el risc constant de perdre els ormeigs, a causa dels violents corrents del Cap. Superada S'Encalladora, apareix la Punta d'es Plom, extrema a garbí de la badia de Sa Tuna.
Tombada, doncs, la Punta d'es Plom, s'entra a la badia de Sa Tuna, enfilant la proa al sud, és a dir, que es navega de cara al vessant nord —saturat de pins, molt altius— del Cap de Begur. La badia és àcora, de navegació molt segura, i amb tots els vents del sud ofereix un refugi excel·lent. Dibuixa una corba de cargol que no remata i que ve a morir a les cases del racó de llevant de la platja. Diré de passada que la badia en forma de cargol més graciosa que conec en el Mediterrani és la de Portoferraio (illa d'Elba). Resseguint, doncs, el perfil de la badia, es troba primer S'Eixugador, que és pròpiament el racó de garbí de Sa Tuna. I, després, la Cova de Sant Pau. Comença llavors la platja pròpiament dita, que s de pedruscall i sorra, de color de plom i molt neta. Amb la platja s'inicia el caseriu, sota els pins que davallen de la muntanya. La platja és bona, profunda, i s'hi pot sempre, amb facilitat, salvar una embarcació. Sa Tuna no ha tingut sort amb la seva arquitectura: la gràcia que tenen les habitacions populars és aquí contrarestada per l'escassa que ofereixen els edificis estiuencs
Sa Tuna
Si pogués, aniria nedant fins a la boia.
Veure la terra des d'allí deu ser com
canviar de món.
Mai no ho he fet.
Conec a penes quatre pams de mi mal
limitats per la malenconia. Vivint-los,
visc, i potser ja en tinc prou.
La boia és un miratge.
Altres indrets de Begur: