Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La platja del Canadell té una longitud de 250 metres i una amplada d'uns 24 de mitjana. el nom li prové de ser un lloc on hi havia moltes canyes. A començaments del segle XX va ser la cala triada per alguns senyors enriquits de Palafrugell entre ells, l'avi Casadevall per construir-s'hi una caseta d'estiueig. El passeig actual del Canadell va ser projectat i dissenyat el 1976 per l'arquitecte Joan Pericot I Garcia. La de la família Pla és la que té la façana de color granat. Fou en aquest espai on Josep Pla passà moltes hores i hi tingué un primer amor de joventut que generarà tot un segut de cartes amb la noia suïssa. Podem llegir-ne el tast d'una de les epístoles i cinc fragments d'El quadern gris que fixen el record del pols de la vida que s'hi duia.
Canadell —el barri dels senyors— ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d'un parc zoològic —només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena. El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s'obren a peu pla sobre la platja i que l'encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent.
La caseta, que és al bell mig de la platja del Canadell, és neta i agradable, però em produeix, d'entrada, una sensació d'intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per a habituar-m'hi. Al començament em fa l'efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d'aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes reixes i un petit hort al darrere. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d'exquisides prunes clàudies. L'aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les reixes, unes mates de glicines, d'un color verd aspre, plenes de flors vermelles d'un perfum una mica acre.
Quan, a l'hora de sopar, apareix la fumarola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la primera sensació familiar de l'incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fatiga de la novetat. A l'hora de les postres, la meva mare s'adorm. La minyona ja fa estona que és adormida. Quan tanquem la porta —a quarts de deu— cremen sobre l'arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmules, esblaimades en un carmí desmaiat.
2 d'agost.—Fa el temps d'estiu: gregalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre els grills.
Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d'hores, a l'ombra del ventre d'una barca. A les dues de la tarda, l'ombra, de color torrat, té un parell de pams d'amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l'ombra s'eixampla i l'arena és refresca. Primer, us hi estireu de costat; després, el lloc dóna per a estendre's, de cara al cel, de pla. La llum és d'una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l'aire, sobre les parets blanques, a l'arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d'aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d'escuma. Tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l'ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú, arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d'aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l'aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l'horitzó, queixalejada pels borralls d'escuma, hi veieu flotar unes pampallugues —com una forma incerta flotant en el mar. La costa de Garbí —els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes— se us esfuma en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues... Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l'olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l'alga tocada pel sol...
Quan, al cap d'una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l'ombra s'ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l'ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s'han fixat i precisat —i el dibuix és més fred, estàtic.
Passat Santa Margarida —que és la festa major de la vila i s'escau el dia vint de juliol— anàvem a Calella, a la platja, a passar un mes. La meva mare havia heretat la caseta que el senyor Casadevall i la seva esposa donya Beatriu s'havien construït al Canadell. Passàvem un mes deliciós —un mes que durava un instant— pescant, banyant-nos, remant i saltant pels rocs. Teníem un bot que es deia «Nuestra Señora del Carmen», de la matrícula de Palamós. Ens agradava, sobretot, remar. Era un exercici que podíem fer hores i hores, sense fatigar-nos a penes. El sol primer ens pelava i ens feia canviar de pell. Després quedàvem torrats, bruns, negres, i els ulls se'ns tornaven tan petits que a penes se'ns veien.
L'endemà de Santa Rosa (30 d'agost) tornàvem a Palafrugell amb el carro que transportava els matalassos. Acostumats a l'aire lliure, a la vida folgada i sense noses, la vila ens semblava estreta, els carrers enxubats i oprimits. Posar-nos les sabates era un problema. La roba ens engavanyava. Cordar-nos el botó del coll de la camisa era difícil. Tot ens anava petit. A mitjan setembre queia el primer ruixat, i el país agafava un aire tardoral i dolcíssim. L'aire quedava net, la terra perdia aspror, els cels incandescents de l'estiu esdevenien d'un blauet tendre. El ruixat facilitava l'entrada dels botons en els traus corresponents.
Altres indrets de Palafrugell: