Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra:
Tres guies
(Obra completa 30)
, 1976
La Naturalesa, que sol ésser tan monstruosa i deforme, es complau a Calella a jugar un pas de simetria. Les platges de Sota Can Calau i de Malaspina semblen emmarcar pels dos costats el Port Bo, i sobre la platja d'aquest es troba una de les construccions més gracioses de la costa: les Voltes, els porxos de Calella. Aquests arcs formen la sortida a migdia d'un bloc de velles cases que fan un rectangle apaïsat sobre la sorra. Els arcs són feixucs i cepats; la seva alineació fa un punt rodó, panxut i ple, punt que treu la fredor que tenen les perspectives d'arcs quan són tirats a cordill. Això fa que, vistos des d'un extrem, semblin una filera de parpelles d'una obertura que va en augment, cosa que crea una extraordinària sensació de vida. A l'hivern, en dies de tramuntana, formen sobre la platja un punt recollit; a l'estiu proporcionen una ombra fresca, clarejada per la ventolina marina. I, sobretot, proporcionen el repòs de veure el mar per la forma més graciosa que els homes han creat. El mar vist a través d'una arcada... ¿existeix una cosa més prodigiosament bella? La diversitat del mar sobre el frontis d'un arc, sobre l'arrencada del tronc d'un arc... ¿hi pot haver res més agradable per a l'equilibri humà?
És en aquestes Voltes de Calella que s'ha de veure i si és possible sentir una entrada de llebeig d'estiu. El vent de gregal —si anuncia bon temps— comença a anar de baixa a les onze o dos quarts de dotze del matí. El gregal ronda pel sud i entra el xaloc —el sirocco dels italians—, que ve del migdia. Vent de fora o foranell, que sol durar una hora o una mica més i cau amb les orelles cotes quan toquen les dotze o la una a l'església. El xaloc ronda el sud-est i el garbí, o llebeig, arriba a la una. És a dir: a l'hora de l'aperitiu. (Hora vella, que era la bona.) És en aquesta hora, si és possible en un cafè i si encara és possible davant una absenta gelada, que convé situar-se un gran dia de sol i de calor a les Voltes de Calella. Des de l'ombra dels arcs, la platja del Port Bo es veu inundada d'una llum lleonada i està com submergida dins una calma letàrgica. El mar té una reverberació que encega la mirada. Circula poca gent. El poble dina i a estones arriba un petit soroll de forquilla o de cullera xocant contra un plat, llunyà i entusiasta. Les embarcacions fondejades es balancegen imperceptiblement. Les cordes s'han afluixat i cauen com una corba humana fatigada. L'aire és sec —el gregal és un vent sec— i els perfils de les coses es retallen amb una precisió que trenca la pastositat de la llum. Quan el garbí arriba, petit, aixecant de seguida, però, un minúscul onatge, es produeix com una distensió de les coses. El garbí és un vent humit que sembla afluixar els elàstics rígids de l'univers. El pas d'aquesta ventolina per la pell humitejada per la calor de forn produeix una impressió deliciosa. El cos queda com alliberat. Un punt d'humitat es fica fins a la rel de la pell. Aquesta ampla penetració de vent no es produeix d'una manera brusca; el garbí entra lentament. El veieu venir. Empeny suaument portes i finestres, infla lleugerament la galta de les cortines, posa un so lent i greu a les pinedes. No es tracta d'un forcejar violent; és com una ampla carícia suau.
