Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Una estela de pedra recorda la preferència que Josep Pla tenia per aquest punt alt de Pals. El pedró, fora muralla, té una magnífica panoràmica sobre el paisatge més immediat de l'Estartit i les illes Medes, a la banda dreta; el Montgrí al centre i, a l'esquerra, les terres de cultiu de Palau-Sator i altres viles empordaneses. Tres textos ben diferents ens serviran de lectura. El primer, un fragment d'El meu país, de Josep Pla, ens fa la descripció mil·limètrica i la valoració plàstica del paisatge que albirarem. El segon és un fragment de la novel·la Summa Kaòtica, de Ventura Ametller, que amb tocs surrealistes recrea unes aventures dels nens liderats per Anamorphus en el Pedró de Poel (Pals). I, finalment, una mirada nova i creativa de Miquel Pairolí, que hi puja "a veure passar l'aire", prou distanciada de la de Pla, que reformula l'atracció per aquest panorama geogràfic.
El rectangle obert en la muralla us deixa veure, primer, la part de ponent oferta pel turonet: els Masos de Pals amb l'església i l'anguilejant cinta blanca de la carretera que hi condueix, els terrenys baixos de la platja, el mar, l'Estartit i les Medes. La visió forma un conjunt que només la gran pintura ha donat en els moments de més noble intel·ligència. La composició és perfecta, la precisió fascinadora, la gràcia aèria. El mar i la terra s'hi encaixen amb una naturalitat que de tan ben trobada té una elegància angèlica.
Després, caminant cap a la creu del Pedró, apareix el gran panorama que s'ofereix a nord. Aquest segon moment ja no és un paisatge com el primer; és un panorama en el sentit estricte del mot. Hi ha un primer terme format pel curs inferior del Ter, l'antiga geografia lacustre, avui convertida en camps d'arròs, tancada per les muntanyes de Montgrí, de color de coll de tórtora i de flor de farigola, malva i violeta. I, requadrant tot aquest primer terme, es veu el Pirineu, de Canigó a Pení, sobre Cap de Creus. Les variacions meteorològiques projecten sobre el panorama una fascinació permanent. Amb cels clars i aire de tramuntana, el diamant glaçat del Canigó sembla posar-hi un enlluernament puríssim. Apareix, llavors, un panorama brillant, rutilant, d'una tibantor viva, d'una precisió microgràfica. En el cristall de l'aire, que sembla un cristall d'augment, els detalls es dibuixen incisius i tot se us acosta com per art d'encantament. En dies més mòrbids, més humits, de cel més gras, es produeix la màgia dels grisos, l'esmorteïment del verd de l'arròs, l'ensonyament de les aigües tocades per la llum densa, la blavissa vaguetat de les muntanyes, la flotant vaguetat de les frondes arbòries, la fusió dels malves i violetes del Montgrí. A la primavera és un paisatge intens; a la tardor és d'una maduresa corbada i plena.
I, si gireu la vista cap a ponent, us trobareu amb un altre paisatge de terres de cultiu, sense aparatositats, a la mida de la gent, flanquejat per pobles antiquíssims: Sant Feliu de Boada, Palau-sator, Peratallada. Aquesta oscil·lació de la mirada, que es pot tenir en el Pedró de Pals entre el gran panorama i el paisatge estricte, és una de les claus de la seva prodigiosa bellesa.
El Sabater Vell, mostatxos gaèlics, esprimatxat i bonàs sortia a la finestra furibund:
—¡Desvergonyits! —cridava—. ¡¡¡Cantar aquestes porqueries!!! I els mítics valakhilya contestaven:
El sabater vell en té la dona flaca.
Li fica el dit al cul; li fa rajar la caca.
El Sabater baixava rabent la persiana, picava amb furor la sola d'un sabata i remugava:
—¡Això és la Revolució!
I els nens anaven amunt. Pel carrer de l'Abeurador. Quatre cases, dues barberies. Hortes miniades. Un doll d'aigua on bevia golut un cavall escardalenc.
Parets seques. Camí estret. Roderes de carro fenomenals, realitat geomètrica del paral·lelisme.
Una altra cançó cercava pentagrames:
Ha començat la guerra
I en Pere se n'hi va.
Es compra un cavall cego
Que no hi arribarà.
L'espasa porta oscada
I el barret foradat;
Sarró de pell de boia
Amb rosegons de pa...
I també cantaven les moles del molí a mitja pujada. Sacs boteruts plens de caparrons daurats; sacs blancs i olorosos a la portalada. El soroll de gra mòlt portava ressonàncies de caparrons aixafats. La farinada calenta eixia a dolls. Farinada de blat de moro, d'ordi, de civada, pols de cervells en miniatura...
Les moles ballaven una dansa solar, còsmica, que encisà Anamorphus.
A la cantonada de llevant on la muralla fa escaire amb una torre mig enderrocada decantaren cap al Pedró.
A peu de muralla entre un bosc de romegueres i atzavares, de brucs i argelagues, tot pujant darrere els nans cridaners, Anamorphus veia eixamplar-se i allargassar-se una estora verda fins a monstruositat violàcia, lilosa, grisosa, amb un dau mallarmeà al damunt. I no comprenia com es trencava a llevant en una ratlla blava, d'un intens diferent de tots els blaus que havia vist. Però el monstre encara tornava a eixir en formacions fàl·liques del mateix color violeta-lila-gris... I la ratlla blava intensa guanyava una altra vegada i sèquia per darrere la immensa estora verda quadriculada, clapejada de miralls i de cases minúscules, radiada per camins incerts i capriciosos.
—Allò és el Montgrí, el mar i les Medes... —deia el Barret de Rialles a cau d'orella—. I aquell munt de casalots amb una esglesiola, els Masos de Poel... Allí hi viu el teu padrí; a dins d'aquella casa amb arcs...
—¡No siguis boig! —contestà Anamorphus—. El meu padrí és un gegant. No n'hi cap dins d'aquelles cases tan petites...
Les muntanyes es feien fosques cap al sud i pujaven i baixaven carregades de pins fins un altre dau no tan mallarmeà.
—És el castell de Begur —educava el Barret de Rialles.
—Per a tancar-hi mosquits, formigues i alguna mosca. Els escarabats no hi caben —contradeia Anamorphus, saberut.
I les cases baixes i les muralles amb torres quadrades tancaven la seva vista i l'emmudien.
Una blancor llunyana, al nord, l'embadalí de manera sobtada. ¿Què hi feia aquella ratlla irregular, al fons de tot? ¿Al seu darrere ja no hi havia res més? ¿El món no era res més que el que tenia al davant i la ratlla blanca indicava el final? ¿Quin emblanquinador —com els que cada any empastifaven de blanc l'eixida de casa seva— havia encalcinat les fites de la terra?
—És el Pirineu nevat —deia el Barret de Rialles, que copsava les seves preocupacions geogràfiques.
—O un paper blanc arrugat, amb plecs molt marcats —contestava el contestatari.
I amb aquestes discussions bizantines arribaren al peu d'una creu voltada de tres lledoners grisos, al damunt del Pedro de Poel. Anamorphus veié, encara, estores verdes a ponent, més masies petitones "per a escarabats i formigues", pensava, i més muntanyetes enfosquides...
Quan girà el cap quedà parat. Molt amunt del cel un gegant circular, el cap cobert amb un elm de pedra el mirava feroç.
—És la Torre de les Hores —deia el Barret.
—¡És el gegant més alt del món! —contestava Anamorphus.
—¡No, home! És una torre com aquesta quadrada d'aquí davant, però rodona.
—¡¡¡És un gegant que té ulls i em mira!!! ¿No ho veus? —s'entestava Anamorphus.
—¡¡¡Mireu-lo!!! ¡¡¡Ja el tenim aquí!!! —cridaven els nans diabòlics. Un home engegava unes vaques mes enllà de la creu de terme i dels tres lledoners. Començaren a cantar:
A en Joan del Puig
La dona li fuig
Li corre al darrere
Amb la falç bosquera...
En Joan del Puig se'ls mirà furiós, arborà una forca retorçada, prengué pedres de terra i els empaitava.
El municipi de Pals va ser un precursor a endreçar el nucli antic i a convertir-lo en un indret d'estètica acurada, en un poble empolainat, que vol captivar el visitant, especialment d'origen urbà. No ens enganyéssim, l'Empordà tradicional era força més deixat, polsós, desgavellat. S'hi sentia més ferum de bestiar, per entendre'ns. Però hi va haver un moment en què els pobles es van començar a adaptar a la prosperitat econòmica i als nous costums socials. Vam passar de l'estable al jardí. S'hi va fer una bona despesa de pedra, no solament a les cases, també per pavimentar els carrers. S'hi va posar una il·luminació més artística i es va retirar la trista bombeta grogosa sota un pàmpol. A Pals van ser dels primers a fer aquestes transformacions que després han sovintejat. Per això, ja fa anys que passejar pel nucli antic de Pals crea la sensació de ser a l'Empordà en la seva concepció més recent, turística, residencial, excel·lent escenari per a pessebres vivents ben lluïts, com el de Pals mateix. L'Empordà que enamora.
Si feu una caminada entre el silenci dels carrerons, en sentit ascendent, arribareu, però, un moment o altre, al Pedró, que n'és la culminació. El Pedró, aquella esplanada en què sembla que el poble s'acabi i que, de sobte, s'obri una mena d'abisme circular sobre la plana empordanesa. Fa impressió passar del trenat estret dels carrers immediats, en què les cases, de tan juntes, semblen compartir una intimitat profunda entre elles, redossada i ombrívola, a aquell amplíssim espai obert, de conreus, de boscos, de poblets més atansats o més llunyans. El contrast és colpidor; la sorpresa sacseja el tarannà més indiferent.
L'obertura de compàs del Pedró de Pals és el primer secret de la fascinació que exerceix a la mirada. El segon és la varietat de paisatges que s'hi contempla. De paisatges, en plural, perquè és un i molts. L'agulla del compàs plantada al Pedró us permet fer un gran recorregut visual. D'aquella mar on desemboca el Ter fins al bosc de les Gavarres; de llevant a migdia, tres quarts de volta, del perfil rocós del Montgrí als camps i les boscúries de Llofriu, la plana i els turons.
D'habitual, l'aire el notem a la pell, observem com remou les fulles dels arbres i de vegades en sentim el so, però l'aire no es veu. En alguns indrets del món, però, molt especials, d'una qualitat única, l'aire es veu. El Pedró de Pals n'és un. Allà, sobretot en alguns dies de la primavera o de l'estiu, veieu com l'aire de mar entra a la plana empordanesa, s'hi endinsa, la travessa. L'aire pren una materialitat perceptible, visible, àgil, volàtil. És un riu que passa entre la terra i el cel, un corrent sense marges, lliure, vertiginós. La geometria agrícola va canviant de tonalitat amb les estacions. La forestal no tant, perquè en aquest paisatge hi predomina el bosc perenne, excepte cap a les ribes del Ter. El cel, que des del Pedró sembla més alt, està sotmès als avatars de la nostra meteorologia inconstant. Hi floten bromes, boirines, cúmuls llunyans, però entre cel i terra hi ha aquell gran buit ple d'alè, on veieu l'aire córrer i expandir-se pel país, tocar una església romànica, empènyer els sembrats, escabellar els arbres, sempre lliscant, lliscant. Anem al Pedró de Pals a veure passar l'aire? No hi convideu a segons qui que us prendrà per beneit. És un secret que s'ha de compartir.
Altres indrets de Pals: