Romanyà de la Selva. Bosc d'alzines sureres

Algú em seguia ja feia estona...

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Obra: Quanta, quanta guerra... , 1980

Algú em seguia ja feia estona sense que pogués recordar ni on ni quan aquest algú havia començat a seguir-me. No sentia res, ni remor de passos, ni tremolor de fulles. Però estava segur que algú em seguia i no volia que jo el veiés com em seguia. No gosava girar-me. No gosava respirar. Posava els peus en els llocs més despoblats de fulles seques: que no cruixissin. Em sentia bategar els polsos. ¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l'hauria sentit al meu darrera i només m'hauria calgut girar-me per veure'l. I jo no sentia res. Passaven núvols. Em vaig aturar per escoltar millor. No et giris. El bosc s'omplia tan aviat de claror, tan aviat d'ombra. ¿S'havia aturat algú en aturar-me jo? Sentir-se seguit al mig d'un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega. No et giris, em manava. Si et gires veuràs el que més val que no vegis. Si et gires, aquest algú que et segueix veurà que t'has adonat d'ell. Has de fer que no s'adoni que te n'has adonat. No et giris! ¿Era una veu aquella remor entre branques? Volia córrer i no podia. Tenia les cames segades i no podia. Una gota de suor gelada em va relliscar galtes avall. Havia sentit explicar històries de por, d'aquelles que fan dreçar els cabells; havia viscut la nit del castell, les nits a la casa del mirall del rebedor. Estava curat d'espants. Estic curat d'espants, em deia. Però la por que sentia en aquell bosc era diferent. [...] Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d'aquells ocells que havien passat. La por ja era d'una altra mena: tenia por de mi. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d'aquella por tan grossa que m'estrenyia i m'estrenyia.