Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Quan ja feia un temps que s'estava al xalet El Senyal, de Carme Manrúbia, va decidir construir-se la casa de Romanyà. Eren els moments de reconeixement públic, de l'adapatció de La plaça del Diamant al cinema i, doncs, que podia disposar de diners per a fer realitat de tota la vida una torre amb un gran i esplendorós jardí. Un text autobiogràfic ens facilitarà la valoració quotidiana de la seva vida a Romanyà, un altre la seva prioritària preocupació per al jardí i, finalment, dos textos memorialístics de Josep Maria Castellet i Mercè Ibarz que perfilen la psicologia de l'escriptora.
He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i a morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És a dir, veig mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar, cap al tard, que és una meravella. És preciós... i tant cel, i tants arbres, i tant bosc... M'agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres... És la llibertat! La gran aventura de la meva vida, per bé que la meva vida a Romanyà és aparentment banal: escriure, llegir, cuidar el jardí, fer la migdiada... Si podia, dormiria sense parar: és el que m'agrada més de tot. El meu menjar és molt ensopit. Tinc una salut lleugerament precària, i passo d'un règim a l'altre. Quan era jove menjava qualsevol cosa: llagosta o pa amb tomàquet. Diaris? Llegeixo l'Avui, però no cada dia, sinó quan anem al poble i el comprem. De vegades baixem fins a Santa Cristina de compres, o a Sant Feliu, o a Girona. Fins i tot alguna vegada arribem fins a Barcelona. I m'agrada matar-me en un jardí, cuidant les plantes, tallant les roses velles, les hortènsies velles, regant set i vuit hores, com els aspersors... M'agrada tenir plantes, arbres, flors. La terra és molt important. M'apassiona, encara que cansa molt. Em dedico a plantar, a podar. El que no he fet encara és segar la gespa, Sempre he estat molt presumida, però ara la meva coqueteria l'he plantat al meu jardí i a casa meva.
Romanyà és la fi del món, ni cotxes ni turistes; és un lloc ideal per poder-te dedicar a escriure. Aquí el dia és molt llarg i has d'escriure gairebé per força. A l'hivern encara és millor. Tot convida a la meditació i al treball. Alguns dies això no sembla Catalunya. S'omple tot de boira, amb un aire de misteri i de solitud encantadors, Un paisatge és un estat d'esperit. Potser sí. Però també podem dir que l'estat d'esperit és el que inventa el paisatge. Jo, en tot cas, sóc d'aquesta segona filiació.
Veig, ara, el xalet com si hi hagués anat tota la vida. S'entrava al jardí per un cancell de fusta, rigorosament vigilat per un gos emprenyador destinat a allunyar qualsevol visitant. Podies aparcar un cop passat el clos, perquè la part que donava a ponent era prou àmplia. Tanmateix, ni els lladrucs del gos ni la botzina, per la sordesa de la Mercè, no sempre l'assabentaven de l'arribada dels visitants. Calia, generalment, tocar el timbre amb insistència perquè aparegués la mestressa de la casa. Recordo que un dia la vam sorprendre amb la porta oberta i amb la revisteta de la TV a la mà, perquè estava buscant l'hora d'una pel·lícula —no sé pas quina— que l'interessava particularment. Pujaves uns graons, abans d'entrar a la casa, i a l'esquerra hi havia una terrassa que donava a tramuntana, especialment destinada als dies d'estiu. A la dreta n'hi havia una altra, encarada a migdia. La part del darrera, amb una altra terrassa, donava a mar. Una casa així, a quatre vents, i a uns cinc-cents metres d'alçada, aïllada del poble, era una pura delícia de solitud, perquè, a més, el que no es veia era, precisament, Romanyà, que quedava a sota, perdut entre les arbredes.
Més d'una vegada he pensat en l'angúnia que us va fer la meva casa tan indefensa, però no em coneixeu. Encara que sembli una persona molt quieta —i ho sóc— i molt poruga —que ho sóc— també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària com n'he donat proves manta vegada —que diria un pedant de Serra d'Or. I sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament. M'agrada i no sabreu mai fins quin punt viure així, al mig del bosc, guardada per quatre persianes. Les bestioles del bosc encara corren més risc. Jo, en aquesta casa, hi visc com el peix a l'aigua i estic passant, a les meves velleses, una de les èpoques més felices de la meva vida. Moltes nits, ja us ho vaig dir, si m'adormo tard, llegint, abans de ficar-me al llit surto a l'esplanada i m'hi passejo. Si fos jove, saltaria i correria a la claror de la lluna. Les meves cames ja no em permeten aquestes exaltacions.
La plaça del Diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l'hagués escrita. Molt lluny. En aquest moment, en el punt d'acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa salmó. S'aixeca la tramuntana i me'ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors.
Romanyà de la Selva, febrer de 1982
Altres indrets de Santa Cristina d'Aro: