Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina. Les primeres fructificacions es donen quan l'arbre té entre 15 i 25 anys, per assolir-ne el màxim a l'entorn dels 100 anys. Normalment l'alzina surera té entre 5 i 15 metres d'alçada però es poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres. La seva característica més identificativa és l'escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que s'extreu el suro. L'operació de pelar el suro, d'ençà el segle XVIII, es realitza durant l'estiu i mobilitza les colles de peladors. La feina consisteix a fer un tall circular amb la destral al tronc de l'arbre, esqueixar longitudinalment l'escorça i treure el suro amb l'ajut del mànec de la destral o d'un bastó. Davant de qualsevol de les sureres més velles del bosc, hi escau llegir-hi el fragment de La mort i la primavera que, amb imatges molt oníques i una gran capacitat fabuladora, descriu amb gran i precís detall com un dels habitants del poble de la por talla l'escorça d'un arbre per introduir-s'hi i ser-hi assimilat.
Tenia ganes de dir-li que dues papallones se li havien quedat enganxades a la cama, però m'estava quiet darrera del matoll i vaig tancar els ulls per no veure i provava de no pensar. No vaig obrir els ulls fins al cap d'una estona perquè ja no se sentien els cops de destral. L'home ja havia fet la ratlla travessera de la creu i, fent alçaprem amb la forca, anava separant l'escorça de l'arbre. Li costava. Quan la va haver separat va agafar una de les quatre puntes de l'escorça amb tota la seva força i la va tirar enlaire i la va doblegar endarrere i la va clavar a l'arbre amb un clau molt gros. La destral, girada, li servia de martell. L'una darrera de l'altra va clavar les quatre puntes que feien el mig de la creu a l'escorça, la segona amunt, les altres dues avall. La soca de l'arbre semblava un cavall esbadellat. I del mateix color que tenia les soques dels planters, una mica verd a la llum verda del bosc, vaig veure el pinyol que hi havia a dintre de l'arbre, tan ample i tan alt com un home. Primer per un costat, després per l'altre, l'home va anar burxant el pinyol amb la forca fins que el va fer caure a terra. Del buit que el pinyol havia deixat a l'arbre, sortia fum. L'home va deixar la forca, es va eixugar la suor del coll i va fer rodolar el pinyol fins al peu d'un altre arbre. Al pinyol s'hi havien enganxat fulles. Aleshores es va agenollar, i amb el cap baix i les mans obertes damunt dels genolls es va quedar quiet. Després es va asseure a terra i va mirar les papallones a la banda on el sol se n'anava.
Moltes fulles de les branques baixes estaven mig menjades, d'altres només foradades amb forats petits. Les erugues mastegaven sense parar i s'anaven tornant papallones; i l'home mirava enlaire amb aquells ulls que no podia acabar de tancar. L'aire es va tornar vent. L'home es va entregirar, va agafar la placa de ferro i la va mirar com si fos una cosa que no hagués vist mai. Passava un dit per damunt, resseguia les lletres d'una a una... fins que es va aixecar, va agafar la forca i la destral i se'n va anar cap a l'entrada del bosc, amb la destral a l'espatlla que de tant en tant encara brillava per entre fulles baixes. Va tornar amb les mans buides i, com si tot comencés altra vegada, l'abella va tornar i es va ficar a la flor i l'home es va acostar al seu arbre. Plorava. Es va ficar a l'arbre d'esquena. Les dues papallones, que, mentre feia rodolar el pinyol, li havien fugit de la cama, volaven barrejades per damunt d'uns brins d'herba i es van ficar a l'arbre amb ell. Abans que tot fos acabat van sortir, es van posar en un grop de l'arbre i de seguida van volar fins al pinyol moll de goma i allí es van quedar. Jo havia girat el cap. Quan vaig tornar a mirar l'arbre ja només vaig veure la creu i els quatre claus a terra. Davant dels meus ulls l'abella volava amb ràbia, com una bossa ratllada de groc i de fosc. Petita.
Em vaig aixecar. Em vaig fregar els ulls perquè el vent havia dut pols de sofre. I vaig anar al peu de l'arbre. Tot hi era més quiet que a la vora del matoll. El volar de les papallones, el viure i el morir de les erugues, la resina que bullia de dalt a baix i de banda a banda de la creu i anava tancant la ferida de l'arbre... tot era tranquil.
Vaig tenir por. La por em venia d'aquella resina que bullia sola, del sostre de llum amagat per les fulles, de tantes ales blanques que volaven... I me'n vaig anar: de primer a poc a poc i a recules... després vaig arrencar a córrer com si m'empaitessin l'home, la forca i la destral. A la ratlla del riu em vaig aturar i em vaig clavar les mans planes a les orelles per no sentir la quietud. Vaig tornar a travessar el riu per sota perquè l'abella em seguia i l'hauria matada si hagués pogut. La volia deixar sola i perduda amb les roses de gos plenes d'aranyes que l'esperaven. A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera. I vaig caure estirat a terra, damunt dels palets, amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia catorze anys i l'home que s'havia ficat a l'arbre per morir, era el meu pare.
Altres indrets de Santa Cristina d'Aro: