Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al final del carrer de Lluís Esteve, s'hi ha construït un mirador que com diria Rodoreda és el mirador de tots els miradors, és la miranda de totes les mirandes. I és així, com a mínim pel que fa a la vista panoràmica de les Gavarres i de l'horitzó cap al sud. Uns plafons ens facilitaran el reconeixement dels punts geogràfics. És el lloc idoni per fer la lectura d'un fragment de Quanta, quanta guerra... en què el protagonista en un paisatge molt deutor del que tindrem al davant, viu una sèrie de situacions oníriques. També podem assaborir amb un sonet dedicat als ocells la destresa poètica de l'escriptora.
Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar, ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot, muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. No volia pensar en la sang: em fonia amb tot.
Al fons de la plaça el camí continuava. Mitja serp va barrar-me el pas: el tros de la cua. Alguna roda la devia haver partida i el tros amb el cap es devia haver entaforat bosc endins. El camí no era ben recte i, cap a la meitat, davant d'uns quants pins carregats de bosses plenes d'erugues, vaig sentir rajar aigua. Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d'allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres esquenes... tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror tan transparent d'aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l'entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xuclamels.
LXV
Ocell
Sobre una branca baixa, silenciós, reposes;
amb les ales esteses has planejat suau,
abans que el teu reialme es desfés de les roses
i en els teus ulls morissin espurnes de cel blau.
T'embriaga el silenci, t'inquieten les ombres,
gires el bec esquiu vers l'orient desert;
mai no sabràs per què amb el teu vol aombres
una llenca de terra i una mica de verd.
Ara t'esglaia el vol d'una fulla despresa,
el crit desesperat d'un llunyà ocell de presa
i la nit infinita que plana damunt teu.
Et fascina una estrella dintre l'aigua somorta
i les llances dels joncs, sota la claror lleu
d'aquesta flor d'argent que la tenebra porta.
Altres indrets de Santa Cristina d'Aro: