Poblat ibèric. Arqueologia

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Tres guies (Obra completa 30) , 1976
Pàgines: 206-207

Altres opinants han conjecturat la hipòtesi, segons sembla problemàtica, de situar Cípsela més cap a l'interior, identificant el seu emplaçament amb el de l'oppidum o ciutat fortificada indígena d'Ullastret. El poblat ibèric, és a dir, el jaciment arqueològic d'Ullastret, es troba situat en una elevació — l'anomenat Puig de Sant Andreu — pròxim al curs del Daró, uns deu quilòmetres lluny de la costa, precisament a l'altura de la platja de Pals. Aquest establiment, descobert el segle passat, va caure després en l'oblit i no va ésser fins ben entrat l'actual quan el seu nom començà a figurar en la bibliografia arqueològica del país. A partir del 1947, aquesta impressionant estació ibèrica ha estat rigorosament i reiteradament excavada (dotze campanyes entre la data esmentada i el 1962), primer sota la direcció del doctor Pericot i després sota la del senyor Miquel Oliva i Prat, que ha portat el pes i la responsabilitat principals en la realització d'aquests treballs, auspiciats per la Diputació de Girona i amb la col·laboració de la Direcció General de Belles Arts.

Segons el senyor Miquel Oliva («Ullastret. Guía de las excavaciones y su museo»), «s'ha posat al descobert el que és encara una mínima part del jaciment, ja que hem de tenir en compte la considerable extensió que havia assolit, fins a convertir-lo en el més gran de la regió catalana». El descobriment de bona part de les muralles i torres de defensa que encerclen el recinte, els carrers d'accés i les habitacions, que constitueixen els distints nivells superposats en el seu interior, auguren per a un futur pròxim més grans conseqüències i millors troballes —principalment quan es descobreixin les necròpolis —, malgrat el marcat interès que ja té tot el que s'ha desenterrat.

Autor: Joaquim Folch i Torres
Obra: Poesies , 1950
Pàgina: 19

Poblat ibèric

 

A Josep M.a Pi i Sunyer

 

El poblat és al cim, com un mugró

fet de l'argila del tossal que el porta.

Hi ha un caminet amb vores d'herba morta,

que es fon a l'ombra d'un portal rodó.

 

El volta un cíngol de muralles blanc

i a les tardes, a l'hora de la posta,

pugen les dones, enfilant la costa,

com formiguetes, amb la gorra al flanc.

 

Hi ha, a l'entorn, sis cabres escampades,

esbrotonant les herbes entre els rocs,

i s'enfila a l'espai l'alè dels focs,

per damunt el fistó de les teulades.

 

Surt una lluna amb un perfil precís

i al lluny es pon el sol, com una brasa;

i dins la quietud, el bram d'un ase

s'esvana com un plany, en el cel llis.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020
Pàgina: 46

Abans d'arribar al poble d'Ullastret, ha trencat a l'esquerra, camí del jaciment ibèric: una doble ciutat fortificada que va créixer sobre una illa, l'Illa d'en Reixac, envoltada per un gran estany i, al mateix temps, es va estendre dalt del turó que avui s'anomena Puig de Sant Andreu.

Ja a tocar del jaciment, ha deixat el cotxe a l'aparcament ombrejat que reposa a peu de turó. Poc després, en passar la taquilla d'entrada, ha saludat la noia que controla els tiquets i ha emprès el camí que voreja la muralla, tot resseguint l'excavació del fossat, un queixal profund i espectacular de cinc metres de fondària que deixa al descobert la pedrera d'on van extreure les roques per bastir els murs de fortificació, a la ciutat del puig. El que ara es veu és el que queda de la reforma d'una primera muralla d'uns quants metres d'alçada, que s'havia edificat a finals del segle VI aC.

Quan ha arribat a la porta d'accés, l'ha tornat a assaltar una sensació de dejá-vu. Cada vegada que visita Empúries li passa el mateix, fa una regressió a un temps pretèrit. Només són sensacions, tot i que, a vegades, li venen al cap imatges d'escenes antigues, com si conegués els llocs que trepitja des de fa molt de temps, fins i tot d'abans d'haver-los vist per primer cop a la vida.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020
Pàgines: 82-83

Per distreure's de la voràgine mental, s'ha fixat en la panoràmica que es desplega davant dels seus ulls. Baixant pel carrer que neix a la part alta de la ciutat ibèrica del Puig de Sant Andreu es veu l'entramat d'un nucli urbà dens i bona part del traçat de muralla. Però la panoràmica queda estroncada finalment pels murs, que amaguen la visió de tot un mosaic de camps de conreu a la banda nord, al lloc on s'estenia l'antic estany. Des que el van dessecar al darrer terç del segle XIX per guanyar terres de cultiu a uns aiguamolls que es consideraven insalubres, només rebrolla de temps en temps, quan les pluges són tan abundants que neguen els camps.

Ha imaginat les muralles de l'illa, que arribaven als cinc metres, reflectides sobre el gran estany que connectava amb el Daró, un riu aleshores navegable per a naus de poc calat i que desembocava en aiguamolls. A través d'aquells camins d'aigües dolces i canals naturals, els indiketes accedien a les maresmes de l'estuari i, finalment, al mar.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020
Pàgines: 132-133

Indika estava a punt d'adormir-se, envoltada per un tel de boira nocturn, provocat per la calor que s'estenia sobre els aiguamolls. Feia dies que havien entrat a l'època bona per a la navegació i el comerç. Dalt del puig, els dos temples nous brillaven sota la lluna, amb una magnificència elegant que enorgullia les famílies nobles de la capital dels indiketes. Als peus del puig, la muralla de l'illa es reflectia sobre l'estany, esquitxada per una lluna enteranyinada de núvols, tota fantasmagòrica.

Entre la guàrdia de cadascuna de les muralles acostumava a haver-hi sempre un capitost que donava les ordres. En temps de guerra, els homes adults que no tenien tares físiques estaven obligats a fer rondes i s'alternaven entre ells durant la nit. Però aquella era una època prou tranquil·la. Un bon grup de guerrers feia la guàrdia i reforçava les portes principals de les dues fortificacions. A la ciutat del puig, en una porta a l'extrem nord de la muralla des d'on es dominava el camí d'accés principal, uns quants homes controlaven un dipòsit d'armes de ferro i de còdols de riu, per si calia llançar pedres amb la fona.

Estaven preparats per a qualsevol atac a la ciutat. Tanmateix, però, quan s'enemistaven amb alguna altra tribu procuraven lluitar a camp obert, per evitar danys innecessaris.

En aquella hora els guardes de torn de l'oppidum del puig feien la ronda, caminant sobre les ombres tentinejants d'una vintena de torxes que es projectaven sobre les torres de defensa i es mantenien enceses tota la nit. Eren una bona colla d'armats, guarnits amb casc rodó i cuirassa, l'espasa llarga i la llança a la mà. Del pit d'un d'ells penjava un corn de bou, per si calia alertar la ciutat de qualsevol atac nocturn.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020
Pàgines: 345-346

Bufava vent del nord. Ekinar caminava amb decisió, fent gronxar les arracades penjants d'argent, la túnica envolant-se en l'aire de tal manera que semblava que en qualsevol moment li arrencaria la fíbula de bronze que li subjectava la roba al pit. Un cop més, a finals d'estiu, el vent del golf es tornava a desfermar amb força, saltava la muralla i escombrava tots els racons de la ciutat.

Havia apressat el pas en direcció a la part alta del puig. Acabava de deixar enrere un teixit de traçat ortogonal format per cases de dues plantes que tenien dues o tres estances esquifides, separades per envans de tova. Per algunes portes mig badades s'entreveien cambres ombrívoles i fumades que tenien una llar de foc central, bancs per seure, estibes de cistells i telers verticals de fusta, estintolats a la paret. Ekinar va saludar unes dones que teixien assegudes sota un porxo ombrívol, amb els cabells recollits sota el mantell, mentre una vella vigilava la cuita de pa en un forn familiar. En aquella hora el vent portava aromes de sopes de farina i faves, d'herbes aromàtiques i de peix cuit a la brasa que servirien amb salsa de garum, feta amb vísceres de peix blau i especies.

Els cops de vent la van obligar a cobrir-se amb el vel dues o tres vegades, i es va sentir igual que les espigues que el vent espolsa sense compassió. Les ràfegues s'havien intensificat i bufaven violentes, sobrevolant els racons on s'apilonaven els carros i el bestiar domèstic i empolsegant els carrerons de terra batuda. Es va fixar en les tines que recollien l'aigua de pluja. Eren ben buides; calia que plogués.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020
Pàgines: 396-397

Saratin va iniciar la cerimònia. Duia una espasa cenyida sobre una túnica amb brodats d'argent, el serrell rapat, i una caputxa negra d'oferent. Va ordenar a Nalbe que separés el cap del cos d'Atabels i el guerrer la va obeir. Amb els llavis serrats per l'emoció, Nalbe va tallar el cap del seu amic d'uns quants talls nets d'espasa.

Ekinar havia tancat els ulls, magolada i adolorida. La seva ferida sagnava al mig del pit i va plorar amargament, sota l'escalfor del braç d'Àmnia, i esperonada pels laments de les seves germanes. Havia agraït les mostres d'amistat de les teixidores i les veïnes que l'havien anat a acomiadar abans de sortir amb la comitiva. L'estimació sincera d'aquelles dones li acariciava el cor com una música suau.

Nalbe va recol·locar el cos inert del jove sobre la pira funerària, aixecada sobre soques de roure i pi sec i, al seu entorn, Saratin va aspergir olis perfumats. Mentrestant, en un altar fumejant cremaven feixos de romaní i farigola als quals, per voluntat d'Ekinar, s'hi havia afegit resina d'encens, una aroma valuosa que provenia de terres llunyanes.

A la necròpolis hi havia una pedra sacrificial de roca sorrenca, amb una cassoleta de la mida d'un palmell de mà, oberta per un costat, per on s'escorria la sang dels animals que mataven per ofrenar als déus.

Saratin havia beneït el xai abans que els guerrers el degollessin i el deixessin dessagnar sobre la pedra. Després, la sacerdotessa va recollir la sang i la va aspergir a l'entorn dels que participaven en la cerimònia. En acabar el sacrifici, van posar l'animal a coure sobre les brases. Basped va encendre la pira. En absència del pare d'Atabels, ell era el familiar més proper que el podia representar. Torxa en mà, amb lentitud dolorosa i silent, va anar encenent els angles de la torre de llenya, vigilant que les flames no s'apaguessin. Ben aviat, el foc es va atiar i un núvol dens de fum es va enlairar cap al cel. En aquell moment molts dels qui els acompanyaven, aclaparats per la commoció, no van poder contenir les llàgrimes. Ekinar es va intentar consolar pensant que l'esperit del seu fill ascendiria, dins la nuvolada i podria alliberar-se.