Plaça Major

Processó de lluna i vent

Escolteu la greu complanta

d'una nit de lluna i vent

d'una vila que es desplega

bruna i rosa, als olivers,

d'una Processó que avança

vora els murs d'encís secret...

Tt un poble en Via Crucis,

bella Passió Vivent.

Ve Jesús entre cridòria

de soldats i de jueus,

sadollat amb fel d'escarnis

i amb mirar de sofriment.

Fines roses l'acompanyen

en eixir l'estel més bell,

i un so d'aigua que no para

fa més dolç el seu lament.

Abatut fins ran de terra

tasta el dol i afront extrems,

i la lluna riu, tranquil·la,

sobre el rostre sangonent.

Espurneja i riu la lluna

en l'obscura pau dels recs,

damunt torres centenàries

i els daurats racons silents.

Veus dels cingles, sense treva,

van fiblant la nit roent

mentre passa el lent seguici

desvetllant ombrius recers,

i s'allunyen en la fosca

constel·lada d'or i argent,

de Jesús la creu feixuga,

la cridòria dels jueus.

Hem anat, després d'un dia de primavera clar, lleument encalitjat, calorós, a veure la processó de Verges. La Setmana Santa s'ha convertit, en l'actual societat tecnològica, en les vacances de primavera, unes vacances adornades pel folklore procedent d'una religió —antany poderosa i cabdal i avui en decadència— com és la religió catòlica. Les fastuositats públiques d'aquella religió perduren en gran part en aquests anys d'agnosticisme, modificat, però, el sentit: de manifestació religiosa han passat a ser representació folklòrica; d'expressió d'una creença a tradició lúdica, per més que paradoxalment referida al dolor i a la mort.

A Verges tot és molt medieval: l'escenari de la representació —una plaça envoltada d'edificis sòlids i arcaics—, la imperícia tirant a cridanera dels actors, la dansa de la mort, un tast dels terrors del tràgic i convuls segle XV que arriba fins avui amb un aire convincent de perennitat. A l'espectacle de Verges hi assisteix un públic variat, s'hi ajunten el respectuós i el xaró, el que riu quan no s'ha de riure i el que s'emociona. Això, de vegades, és desagradable, però per sobre de totes aquestes contingències hi ha quelcom en la representació i sobretot en la processó que sempre que hi vaig m'impressiona: és el so del tambor que ordena els dansaires de la mort. Aquell so, desproveït de qualsevol grandesa, opac, insuls, monòton, expressa fins a 1'esgarrifança el tedi i l'absurd que van definint, com el rellotge sense broques i el plat de cendra, el que és etern del destí humà, la roda de carro, de fusta gastada, que va fent via pel camí polsós...