Pati d'armes del castell

Autor: Jaume I Conqueridor
Obra: Crònica o Llibre dels Feits , 1982
Pàgina: 199

185

 

E quan oïren lo Maestre del Temple e de l'Espital que nos havíem Peníscola, a pocs dies venc lo maestre del Temple a Eixivert, e el maestre de l'Espital a Cervera, per ço com nostre pare e nostre avi les llurs havien donades que fossen d'aquells òrdens. E sempre dixeren als sarraïns de dits llocs que, pus nos havíem Peníscola, que els rendéssem los Castells damunt dits, pus carta havien de nostre pare e de nostre avi, e pus, Peníscola era lo pus honrat llogar que fos en aquella terra, e que s'era renduda, que no hi havia honta ne vergonya de render-se. E tantost els renderen los castels, e puis haguem Polpis de mantinent.

Autor: Bernat Desclot
Obra: Crònica , 1982
Pàgina: 72

XIII

 

Com lo rei En Jaume assetjà lo Castell de Peníscola

 

En aquell temps havia un castell molt forts riba mar de la part de Tortosa, qui havia nom Peníscola, qui era de sarraïns. E aquí tenien frontera los sarraïns ab los crestians de la ciutat de Tortosa e del regne d'Aragó. E el rei En Jacme ajusta ses hosts e anà assetjar aquell cstell de Peníscola.

Lo castell és molt forts en una roca sobre mar, que no tem null hom, per gran poder que haja, sol que hagen què menjar. Lo rei estec aquí gran temps que no hi poc res fer, que el castell era molt bé aparellat de vianda, e d'armes e de tot ço que mester havia. E quan viu que res no hi podia acabar, llevà-se'n, e tornà-se'n ab les hosts.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Camins i ombres , 1977
Pàgines: 115-116 i 117-118

A Pere de Luna, antipapa Benet XIII, li van dir el Papa de la Mar. Realment, només li va quedar la mar perduda i oberta, a aquell eclesiàstic vell i pugnaç, ficat en aquesta ferma fortalesa, sobre l'abrupte roc de Peníscola. La mar, ara morta i brillant, com una capa de ciment fresc. I cap agitació no commou aques­ta immensa bassa d'oli, d'un blau cel encès sobre el qual bat i refulgeix una enorme atmosfera solar, aclaparadora. És migdia. Vaig menjant, a l'ombra de la muralla, escamarlans a la planxa.

I continuo pensant en don Pere, arrufat i gairebé centenari, obstinat, que va venir a tancar-se aquí, perseguit i oblidat, davant l'estúpida solitud de l'horitzó marí. Don Pere, tan aferrat al regne d'aquest món, hagué d'encongir-se, amo de la mar buida. Sí, perdre és sempre un desastre. De totes maneres, ¿podia haver-li passat una altra cosa, al rebel aragonès? És pro­bable que no. En una làpida que li va dedicar Aragó i que es troba encastada en una paret de l'església del castell, s'afirma que «el judici final descobrirà misteris de la Història». És clar, és clar. Fins llavors, però, don Pere serà només el Papa de la Mar: França, Anglaterra, Castella, Catalunya, tots l'abandonaren; els concilis de Pisa i de Constança el deposaren; finalment, el segle XVIII, quan Vicenç Maria Orsini és elegit papa, adopta el nom de Benet XIII: és a dir, elimina el Benet XIII Pere de Luna, el qual queda arraconat, cismàtic. Un pontífex recent, Angelo Roncalli, va triar també el nom d'un altre antipapa del Cisma d'Occident: Joan XXIII.

I és que potser el problema bàsic de Pere de Luna va ser de no entendre res d'allò que succeïa: el transvasament del món medieval al món renaixentista. Luna venia embolcallat en actituds axiomàtiques, en principis carismàtics, de sòlid i nebulós caire medieval. I l'Església, Europa sencera, canviaven, necessitaven mu­dar de pell. Ho van fer. Don Pere es va fossilitzar «en els seus tretze», en el seu Benet XIII, que la Història, fatalment, li havia de negar.[...]

 

Tot i que, de Peníscola, i més que no pas Pere de Luna, en rigor m'interessava Gil Sancho Muñoz, que va ser, en veritat, el darrer antipapa. Era canonge de la catedral de València, li agradava la vida reglada, posseïa una fortuna apreciable. Pere de Luna va morir pel maig de 1423. Abans havia ordenat quatre nous cardenals. Un d'ells, Carrier, es trobava al comtat d'Armanyac, rúnic territori que va servar fidelitat a don Pere. Dels tres restants, un va ser empresonat en una cel·la de Peníscola pels altres dos, els quals tot seguit van elegir un nou papa: el canonge Muñoz, que va agafar el nom de Climent VIII. Vuit anys després abdicava, cansat, arruïnat, convençut del colossal error que havia comès sostenint la inútil Peníscola cismàtica. Va ser enviat a Mallorca, com a bisbe. Allí, hi va evitar una frenètica crema de jueus que es preparava el 1435. Gil Sancho, després de l'aventura de Peníscola, no estava per radicalismes de cap mena. Va ser un bis­be excel·lent i fa uns quants anys encara es conservava, al museu catedralici, un barret seu. Jo, modestament, n'he escrit diversos elogis.

El seu company Carrier, en canvi, resulta un individu esbojarrat i perillós: es va declarar contrari a l'elecció de Muñoz, es ficà a Armanyac i va elegir un altre antipapa, un tal Benet XIV, i va començar un cis­ma secret que, si aquestes coses dels misteris tenen al­guna validesa, potser perdura encara en qualsevol vila francesa. Dintre meu, sento un eco atraient i torbador, en evocar Carrier i el seu pontifical de bubotes. En voldria fer una novel·la...

Però per a venir a Peníscola no és imprescindible invocar tanta ombra fantasmagòrica. I sobretot amb la complicació de les que van teixir el Cisma. Té caràcter, el poble, de carrerons nets i estrets, emblanquinades les façanes, bigarrat a la falda de la gran roca, el cim de la qual cobreix el castell, buit, imponent so­bre l'aigua. A l'istme sorralenc que uneix el puig marítim amb la terra —i on va ser cremat viu un frare que havia intentat d'emmetzinar uns pastissets que havia de menjar-se don Pere, que era llaminer— bu­llen les instal·lacions turístiques. Que s'empassaran la Peníscola vella en qualsevol moment: s'alcen ja, uns aparatosos i ridículs gratacels. La tendència destruc­tiva es permanent, vivíssima.

Acabo els musclos. Camino pels carrerons, buscant l'ombra dels teulats. Hi ha gats endormiscats. El cel és radiant i net. La calor, punyent. En alguna casa espetega una paella.