Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'espai que ocupa l'actual fortalesa correspon a l'anterior castell o alcassaba andalusina, que probablement ja havia estat construïda sobre fortificacions anteriors. La fama d'inexpugnable d'aquest castell quedà confirmada amb el fracàs de Jaume I davant dels seus murs durant el setge de Peníscola el 1225. Simplement evità la fortalesa, que se li acabà rendint amb un pacte de capitulació el 1233. El castell respon a un model de fortalesa convent creat a Terra Santa i difós als països de l'antiga corona d'Aragó per l'orde del Temple (cas del de Miravet). En la terrada, amb bones vistes panoràmiques cap al mar i terra endins, podem fer diverses lectures: tres textos de Josep Pla, Carlos Barral i Baltasar Porcel de quan van visitar aquest territori i un poema lluminós de Vicent Andrés Estellés cantant la Peníscola més popular que ja ha passat avall.
Peníscola s'ha de veure des de terra, des de l'interior, certament, però és del mar estant que se'n pot tenir una inoblidable impressió de conjunt. El roc sobre el qual està edificat el castell forma un espadat gairebé vertical d'una incisió orgullosa i esvelta. És des del mar que hom té la sensació de trobar-se, malgrat els segles d'història abandonada i morta, davant d'un document arquitectònic ple de vida, d'una força i d'un vigor fora de l'esllanguiment corrent — encara existent.
Passàrem per sota mateix de l'espadat i navegant una mica més cap al sud arribàrem a l'entrada del portet en construcció de Peníscola, situat a migdia de la població, redossat sota la muralla, el poble i el castell. Seguint l'alterosa escullera que el tanca a llevant, arribàrem fins al fons del port i fondejàrem entre les embarcacions de pesca. Peníscola és un petit port dedicat a aquesta activitat: hi ha vaques i trainyeres i un o altre pescador petit.
Venint de la mar, Peníscola presenta una silueta molt característica, jo diria que de ciutat antiga, no medieval, sinó tal com un s'imagina una ciutat del món antic, que res no té a veure amb la seva forma real. Res no suggereix que sigui un poble voltat d'aigua, sinó un espadat negrós coronat per una fortalesa. Però és una silueta tan inconfusible que encara que un es cregués a l'Índic o al pacífic, reconeixeria, sens dubte, per inversemblant que fos que es trobés allí, el castell del papa Luna i les cases que l'envolten.
Una temporada jo vaig freqüentar gairebé assíduament Peníscola, preocupat darrera les petges de don Pere. Fins i tot vaig redactar un escrit sobre el tema, per a Josep Pla, que l'ha inclòs sense pràcticament esmenar-lo al volum segon de les seves obres completes. Peníscola, a l'igual de totes les reminiscències urbanes medievals, romanes, gregues, exerceix una estranya fascinació sobre la ment: l'arquitectura organitzada en forma de poble té un caliu de vida molt superior al que contenen la pintura o la literatura. Mirar un quadre, llegir un llibre, requereix un esforç d'imaginació: la recreació ideal del passat. Una plaça, un edifici, «són» el passat, és un tros de passat que «ens conté».
Un vell (Peníscola)
Érem al castell de Peníscola
i albiràvem clares teulades,
els balcons fugissers, i alegres,
i les façanes de colors,
de color verd, de color rosa,
de totes les colors del món.
Clara alegria de Peníscola
i l'aigua breu, com de puntetes
aquell migdia popular.
Vàrem recórrer els indrets
que resten de la fortalesa,
però tornàvem a mirar
l'alegria de les façanes
populars, com de davantals,
els hàbils solcs de les teulades,
on les teules, arrenglerades,
cantaven com els teuladins.
Com no recordar aquell vell?
«Aquesta és tota una altra terra...»
Hi havia flors, flors sense nom,
però petulants, gracioses,
com amb un ventre de tres mesos.
«Aquesta és tota una altra terra...»
Altres indrets de Peníscola: