Autor:
Josep Carner i Puig-Oriol
Obra:
L'hamadríade del violí
, 1964
Pàgines:
2, 4, 6, 8 i 10
L'Hamadríade del Violí
Una escultura de Fenosa
Bella hamadríade,
en els teus braços, espatlla i si
acotxadora d'un violí,
¿sols en parença sones tan fi
per a una nova secreta oïda
ara en els nostres ulls assolida?
¿I, de mirar-te, pren embranzida
alguna música que ve de mi?
Ets arbre, l'ésser que un cant trastoca,
i retirances prens d'immortal.
Les teves cames són dins la soca.
És el teu ventre son vegetal,
oh nomes viva de sina endalt!
Damunt la teva cinta indistinta,
tota l'escorça de nou es pinta
amb comes roses i amb ulls de cel;
i si topessis amb ta mirada
donzell fent via per la centrada,
tu, malcontenta ja de ta rel
i adés ardida i adés poruga,
exiliada del teu descans,
respiraries feble i feixuga
i es dreçarien tos pits infants.
Però menysprees tota mudança
i en tu s'amaga ton pur esment.
Ton coll, tos braços, ton si dorment,
en replegant-se
manyagament,
l'ordre desvetllen d'unes sonores
veus encantades, i sols adores
d'una joguina de fusta el plany.
I s'hi concerten murmuradores
fresses de rama, sospirs de tany.
L'arbre que fores
és arbre encara, com era antany.
Si, fulles vives, tes mans són franques,
el cap inclines, les celles tanques,
que a tu mateixa només respons;
plegues els braços, tes dues branques,
per emparar-hi ton niu de sons.
I en la lliscada de la cantúria,
emplena l'antre de la boscúria
la cantadissa d'ocells i fonts.
Bella hamadríade
del violí,
de tots remota, secreta en mi!
En volent heure't una abraçada
recularia malaguanyada,
i la besada
mai els teus llavis no sap collir,
oh fusta i càntic que un déu junyí!
