Basílica de Santa Maria. Interior

Autor: Anònim d'Elx
Obra: El misteri d’Elx (Teatre medieval i del Renaixament) , 1983

(Acabada esta cobla, obrin la porta del cel i davalla lo núvol amb l'àngel, i començant a eixir per la porta s'ha de disparar l'artilleria i sonarà l'orgue, ministrils i campa­nes mentres lo núvol davalla alguna distància, i en parar l'artilleria i los demés instruments, obri's lo núvol i comença l'àngel a cantar les següents cobles:)

Déu vos salve, Verge imperial,
Mare del Rei celestial,
jo us port saluts e salvament
del vostre Fill omnipotent.

Lo vostre Fill, que tant amau,
i amb gran goig lo desitjau,
Ell vos espera amb gran amor
per ensalçar-vos en honor.

I diu que al terç jorn, sens dubtar,
Ell a si eus vol apellar,
dalt en lo regne celestial,
per Regina angelical.

E manà'm que us la portàs
aquesta palma i eus la donàs:
Que us la façau davant portar
quan vos porten a soterrar.

(Acabada esta cobla, arriba l'àngel i agenolla's en lo cadafal, prop la Maria, i besa la palma i posa-la sobre lo cap i dóna-la-hi; i la Maria pren dita palma, fent la mateixa cerimònia, i respon al to de Vexilla Regis, dic al lo de Gran desig.)

Maria:

Ángel plaent i il·luminós,
si gràcia trob jo davant vós,
un do vos vull demanar;
prec-vos no me'l vullau negar.

Ab mon ser, si possible és,
ans de la mia fi, jo veés
los Apòstols ací juntar
per lo meu cos a soterrar.

(Acabada esta cobla, respon l'àngel muntant lo núvol:)

Àngel.:

Los Apòstols ací seran
i tots amb brevetat vendràn,
car Déu, qui és omnipotent,
los portarà sobtosament.

I puix, Verge, ho demanau,
lo etern Déu diu que li plau
que sien ací sens dilació
per vostra consolació.

(Acabada esta cobla, tanquen lo núvol, i entra en lo cel i tanca's la porta: i en havent-se tancat lo núvol, tornen a sonar los ministrils, campanes i los demés instruments, i entra sant Joan Apòstol, fent admiracions, i canta lo següent, agenollat:)

 

Sant Joan:

Saluts, honor i salvament sien
a vós, mare excel·lent,
i lo Senyor qui és del tro
vos done la consolació.

Autor: Antoni Maria Alcover i Sureda
Obra: Dietaris de les eixides , 2002

Me parlaren de les grans festes que es fan dins el Gost per l'Assumpció de Maria. S'estranyaven que no els hagués vistes, essent tan notables que, segons me digué un escolanet, només se'n fan a Roma d'iguals, i, segons m'assegurà e1 diligencier de Santa Pola, només se'n fan a París. L'escolà major, persona molt plaent i deixondida me'n féu la descripció amb tots els seus noms i armes, davant el Sr. Rector i una partida de capellans, que no li tocaren ni una til·la. Pareix que tres dies abans de la Festa del 15 d'agost davalla de la cúpula, sortint d'una magrana colossal un minyó de carn i os vestit d'àngel que anuncia la Mare de Déu, representada per una nina, la seva mort, i llavó el dia 15, després de figurar-se la mort de Maria tenint entorn del llit tots el Apòstols fora Sant Tomás, se fa an el viu la pujada de Maria Verge a los cels, per via d'uns ternal i una postissada cap a la cúpula, d'on davalla amb un altre postissada la Santíssima Trinitat representada per al·lotets i un capellà, i se fa a devers cent pams d'altura la Coronació, rompent les bandes de música la marxa real i retronant les aclamacions i espants dels milenars de feels que omplen de gom en gom la iglésia, i, si més n'hi cabien, més se n'hi encistarien.

Quan l'àngel anuncia la mort a Maria, i quan s'apleguen els Apòstols an el moment de la mort d'Ella i llavó se'n puja a los cels i la coronen, se diuen unes cobles, en llemosí, que diuen per aquí, eixó és, en català, és el dir, la llengua que es parla, i que són un monument preciós de l'estat a on se trobava ella quan compongueren tals cobles, que per força les havien de compondre així com parlaven aleshores a Elx, per la senzilla raó que, una cosa tan popular com aquella, havia de respondre an el paladar del poble, i havia d'esser lo mateix qui ell parlava. Doncs bé, aquestes cobles semblen escrites en mallorquí antic, observant l'ús de l'auxiliar esser en certs verbs de moviment local i en los reflexius i la concordança dels participis amb el terme acció i la forma de la persona singular del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació, que usam a les Balears i que és la primitiva dins la llengua catalana. De manera que aqueixes cobles són una prova de la mutilació que la llengua ha sofrida per aquí per la maleïda i funesta influència castellana.

Autor: Maria Aurèlia Capmany i Farnés
Obra: D'una Festa que canta , 2017

He pujat al cel (fragment)

Entre les coses agradables, i amb l'estímul d'un cert esforç per part meva, durant el lapse de temps d'aquest estiu passat hi ha, sens dubte, la meva pujada al cel. Dic que amb un cert esforç per part meva perquè si bé nedar, i caminar, i pujar pels empedregats camins de la cala, és feina molt agradable, per a una persona del meu sedentarisme pujar al cel significa un cert esforç que et pot arribar a fer sentir molt orgullosa de tu mateixa.

Amb tot, no hi ha, però, cap altra aventura tan bonica i tan gratificant com la de pujar al cel gràcies a la guia protectora d'un poeta. Així com el Dant va necessitar un poeta per baixar als inferns, jo vaig necessitar un poeta per pujar al cel, que no és altra cosa que l'espai enlairat on es realitza la tramoia del Misteri d'Elx.

Tothom sap, i els barcelonins ho saben una mica més, car en van poder veure un tast a les festes de Santa Eulàlia, que el Misteri d'Elx té lloc el dia quinze d'agost, festa de l'Assumpta, i cal dir que qui no ha vist en ple agost, suant a llàgrima viva, l'espectacularitat i la tensió harmoniosa del Misteri, es pot dir que és com si no l'hagués vist.

Aquest any, Gaspar Jaén i Urban, poeta i home d'Elx -la presència d'un poeta em sembla que lliga profundament amb el meravellós espectacle-, em va convidar a fer l'ascensió. Dir «escales amunt» és massa ràpid per expressar el que significa la pujada i la baixada per l'escala de cargol que porta al cimbori de la basílica de Santa Maria d'Elx.

Al «cel» -com en diuen els il·licitans, referint-se a tot l'aparell de tramoia que hi ha al cimbori convenientment amagat per un plafó immens de núvols i una trapa, que s'obre i es tanca a voluntat i deixa caure la meravella de la magrana, de l'araceli, de tota la historiada i alhora elemental escenificació del Misteri de l'Assumpció de la Verge- els àngels beuen Fanta i nuvolets.

Dalt del cel, els habitants d'aquell espai invisible per al públic mouen les politges que permetran la baixada i ascensió dels àngels, del mateix Jesucrist i l'ascensió de la Verge, i tenen cura, amb una precisió i una delicadesa que sorprèn, de la instal·lació dels àngels i tota la comparsa, amb l'enginy que els mantindrà ben bé entre un quart i mitja hora a mig aire de l'alta basílica, plena, com cada any, de gom a gom.

Autor: Xavier Fàbregas i Surroca
Obra: Cavallers, dracs i dimonis , 1976

Pel que he pogut veure el Misteri és avui un espectacle representat mecànicament, i aquesta mecànica corre perill de deteriorar-se. Els nens que interpreten nombrosos papers, comencen d'assajar a partir del disc que hom grava del Misteri, i aprenen el cant sense aprendre el text. Quan després ve que han d'acoblar-lo la dicció és tan lamentable que les paraules del drama resulten del tot inintel·ligibles, i el mateix podríem dir de la resta dels actors.

Una ciutat que ha sabut mantenir viu un espectacle tan admirable com el Misteri hauria de mirar que aquest espectacle no restés com un cos estrany dins la comunitat. Director i actors haurien d'estudiar el text i la música, llur significat, i procurar de situar-los dins el conjunt de les manifestacions artístiques de les quals sorgiren. Això milloraria, de manera natural, el nivell de la representació, que avui presenta diverses irregularitats tant en el terreny dramàtic com en el musical. Si el Misteri complí una funció ideològica a favor d'unes classes determinades durant el període de la Contrareforma i àdhuc en èpoques més pròximes a nosaltres, la seva dimensió popular aconsella avui una cessió generosa. Perquè, em sembla, el Misteri es troba davant aquesta disjuntiva: o convertir-se en una carcassa buida apta per a la dissecció, com està a punt de succeir-li en les representacions «digests» del dia 13, o cobrar la seva autèntica dimensió d'un tros de passat viu que troba la continuació en un present viu també. No trigarem gaires anys a veure quin dels dos camins és el que hom ha emprès.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos , 2002

Elx en el seu misteri

 

Palmera entre la mort i el cant, Maria!

I tu, poble, que t'alces sobre el foc!

Oh, quant de goig i quanta companyia

han trobat en vosaltres signe i lloc!

 

No l'arbre ni el coet: l'al·legoria

de pujar sempre i més, per fe o per joc.

A mig camí del vol i l'alegria,

l'esperança es desplega a poc a poc.

 

Quin miracle consagra la campana!

Quin aire venç les palmes, cautament!

Quin cor pertot, llarguíssim i clement!

 

Però, agost, sensual, que pesa i mana,

obri el seu fruit, enceta un somni greu,

i ens fa sentir la terra dolça i breu...

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià III , 1996

Florí, a Elx, com palmera o com nard,

cossos gentils, criatures de l'aire,

i va arribar, de pressa, a l'araceli,

havent passat de sequedat amarga,

inicial, del cant de les Maries.

Va davallar una magrana d'or

que duia, dins, un àngel i una palma.

Oh gran comerç, des d'un arribaria?,

des de canyars i soledats augustes

amb un afany de claredat invicta.

Com un polsim, com un pol·len secretíssim

es va enramar l'aire de veus i músiques.

Autor: Toni Mollà i Orts
Obra: Espill d'insolències , 2000

A les sis en punt de la vesprada, s'acaba la sufocant espera. El volteig de les campanes de la basílica, la música que prové del carrer i l'orgue anuncien l'arribada de la processó al temple. Per la porta principal, entra la Verge, acompanyada de les dues Maries. Comença la representació. Les veus s'apaguen i només el brunzir dels ventalls acompanya el plany de Maria. És el primer acte del drama que conta la mort i l'Assumpció de la Mare de Déu. A partir d'aquest moment, es desplega tot un magnífic retaule bíblic: els laments de la Mare de Déu que ressonen a tots els racons de l'església; l'esclat de l'orgue, dels aplaudiments i de la traca que anuncia la davallada de la Magrana, un espectacular artefacte barroc que s'obri en l'aire i es converteix en una palmera, en un dels moments més emocionants de l'obra; el cant de l'àngel que anuncia a la Verge la imminència de la seua mort; l'entrada dels apòstols cantant el Ternari, una bellíssima peça polifònica; la davallada de l'Araceli, amb un cor de cinc àngels que s'acompanyen de guitarres i arpa; l'enterrament de Maria, interromput per l'atac dels jueus malvats que són miraculosament convertits a la fe cristiana; una nova davallada de l'Araceli; l'arribada d'un Sant Tomàs panteixant, que justifica el seu retard perquè les Índies l'han tingut ocupat; i, finalment, l'apoteosi: els apòstols i els jueus convertits són testimonis d'excepció de la coronació de la Mare de Déu per la Santíssima Trinitat, solemne fet que té lloc a 20 metres d'alçada, al capvespre de cada 15 d'agost, mentre les campanes voltegen, el públic esclata en un sol aplaudiment i els víctors s'entrecreuen des de tots els punts del temple.

L'espectacle fa estremir. Els actors s'hi donen de ple. Les melodies gregorianes alternen amb els cants polifònics i el volteig de les campanes. La gestualitat és impactant i profusa: els apòstols fan admiracions i acompanyen els càntics amb grans moviments de braços, s'agenollen, s'abracen i es besen. El potent orgue de la basílica reforça l'espectacularitat dels moments més brillants de l'obra, que el públic aplaudeix amb fervor. Tota una allau d'imatges i de sons, susceptible d'esborronar el més agnòstic dels espectadors, com jo mateix.