Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Parc Arqueològic de l'Alcúdia articula un centre cultural dinàmic amb una variada oferta tant en divulgació, com en investigació i en conservació. Està compost per un jaciment arqueològic de 10 hectàrees en el qual es van assentar diferents cultures, des del V mil·lenni aC fins al segle VIII-IX dC, i amb una important ciutat coneguda sota el nom de Ilici. Destaquen tres fases històriques, la ibèrica, la romana i la visigoda, en què la ciutat es va convertir en centre polític i administratiu de primer ordre, arribant a ser la colònia Iulia Ilici Augusta i la Seu Episcopal d'Ilici.
Compta, a més, amb un Centre d'Interpretació i un Museu, en les sales del qual s'exhibeixen més de 5.000 peces trobades durant un segle d'excavacions. Entre els materials arqueològics de cadascuna d'aquestes èpoques, s'hi exposa la millor col·lecció de gots ibèrics pintats de l'estil il·licità (segles II-I aC), així com un conjunt d'escultures ibèriques (segles V-IV aC) que, juntament amb la cèlebre Dama d'Elx (actualment exposada al Museu Arqueològic Nacional), van formar part de la identitat d'aquest important assentament històric. La Dama d'Elx és una escultura monolítica i policromàtica que es trobà casualment, l'any 1897. Com moltes altres figures ibèriques religioses recuperades, té un buit a l'esquena que suposadament servia per introduir-hi cendres, relíquies o altres objectes sagrats, i les espatlles es disposen lleugerament inclinades cap avant, cosa que fa sospitar que es tracta d'una deessa o d'una sacerdotessa ibèrica. En ser-hi al davant, podem llegir un text descriptiu de Joan Fuster, el sonet que li va dedicar Vicent Andrés Estellés i un fragment de Conta'm la veritat sobre l'amor, de Santiago Forné ambientada al museu.
A Elx, tot eren palmeres: el bosc de palmeres més frondós que coneixia Europa. La palmera, a Elx, no era un arbre decoratiu: era el vegetal autòcton. Ara ja les deixen morir o les eliminen. Una palmera dona poc rendiment econòmic. No dona dàtils -la d'Elx- massa comercialitzables, i les palmes ostentoses per al Diumenge de Rams, amb les austeritats vaticanes postconciliars, no tenen futur. Elx, i palmeres de banda, és un gran ciutat industrial. S'especialitzà en el calcer. Però també Elda, on parlen en castellà, i és a prop. El palmerar d'Elx té una genealogia obscura. Com la té aquella bella escultura, la «Dama». Cal veure la «Dama d'Elx» a Madrid. Però, abans, cal haver-la vista, i comentada, per André Malraux en Les veus del silenci, un paper lúbricament embolicador: un gran llibre, però. Quan, ja traslladada a Madrid, vaig veure la «Dama d'Elx», els meus ulls, no precisament arqueològics, estaven entelats de llàgrimes i de frases de Malraux. Malraux era un gran fabricant de frases.
Dama d'Elx
L'enigma, encara. Inescrutable sempre,
Una altivesa. Del terrós origen
Perduren signes. El misteri sobta.
Els ulls d'ametlla, les pupil·les fines.
Les arracades. Dignitat, fredor.
I això no obstant ... Secrets d'una litúrgia,
D'un ritual, d'un ordre previngut,
D'un manament que espera el compliment.
No de les ones Afrodita; sí,
De la profunda terra. Mires, veus.
Senyals vermells com d'un rouge ancestral.
Mires, la veus. T'atrau, sempre, l'enigma,
Allò que mai no podràs aclarir.
Sempre somriu, distanciada, càlida.
En el programa no estava escrit que hi hauria tanta gent, autobús de guiris inclòs. M'ha tocat aparcar a la vora del camí, davant del temple iber.
M'esperava trobar les ruïnes enmig d'un hort de palmeres. N'hi ha, però en perspectiva allunyada. El camí que mena al museu és un forn mòbil a l'aire lliure. I tots anem amb pantalonet curtet i samarreta. Almenys a Tinduf, on són els sahrauís, el personal ja fa segles que s'ha adonat que convé cobrir-se la carn davall d'un sol abrusador.
Sort que el vuitanta per cent -pel cap baix- dels visitants són hiperboris. El museu és petit, hi ha molta gent i imaginar per un moment que en lloc d'hiperboris foren compatriotes escandalosos, carpetovetònics o no, hauria sigut com assistir a una mascletà fallera a l'endemà d'una borrasca (en castellonenc, festa fonamentada en el fet de menjar i, sobretot, de beure).
Hi ha de tot, gerres pintades d'aroma hel·lènic decorades amb ocells i dibuixos geomètrics, trossos de vidres, restes d'aixovars terrissaires i vinga trencadissa de peces diverses. Si fóra poeta, compararia l'estat del meu esperit amb el que contemple: la impossibilitat manifesta de trobar res que no estiga espatllat, escrostonat, badat, desgastat o incomplet. El temps, fúria violenta que tot s'ho emporta, vet ací.
Isc al pati. Ací hi ha la peça estel·lar, le morceau de bravoure: un mosaic bastant ben conservat. Dofins, cavalls, una lleona, un bou, faisans, un porc senglar, un paó (¿Què fa ací un paó? ¿No estava ja clar que aquest animal és originari de l'Índia o és que en l'època romana ja hi havia zoos?). Ah, i un pardal de marjal el nom del qual no em ve ara al cap. Deduïsc que és una bestia marjalera per la longitud de les potes i per la configuració dels dits. Tot en tessel·les blanques i negres, tret de l'extrem dret del mosaic, compost de figures geomètriques on, de tant en tant, hi ha taques de groc i roig. Transcorreguts els segles, les coses es retroben. Havien restat ocultes sota un munt de runa i brossa. Al cap dels anys, els animals dibuixats pels artesans romanoil·licitans tornen a brillar a la llum del dia. ¿I l'esperit? ¿Retorna juntament amb les tessel·les del mosaic? ¿I quin?
La majoria dels visitants som en aquest moment al pati. Se sent de tot: alemany, anglés, holandés, una llengua escandinava (¿suec? ¿islandés?, ¿danés?: no hi arribe) i fins i tot italià. Vull tornar a fer la volta al mosaic però l'aglomeració és important. Vaig, sense ganes cap a les vitrines. ¿Què hi ha? Doncs més trencadissa, ¿què, sinó?
Més vistosa, però. Aquesta és romana cent per cent. Restes de vidres acolorits de manera fascinant, agulles, armes petites, estatuetes mínimes que representen déus i semidéus, cresols i ornaments diversos. Distingisc, entre el melting pot, un cap de Dionís de pedra calcària molt ben conservat. ¿No hem quedat que eren restes romanes? A l'institut Ribalta de Castelló a mi ja m'ho explicaren: en grec, Dionís en llatí, Bacus. Cap de Bacus, doncs, ¿no? Déu del vi, de l'orgia i de la disbauxa. Ara mateix podria invocar la seua empara. Tanmateix, se que ma démarche c'est apollineenne, del déu Apol·lo, sí, aparentment el revers de Bacus. Però, ¿per a què enganyar-me? (¿Potser em caldria dir, en tant que philosophe, per a què enganyar-nos?) L'aspecte tenebrós d'Apol·lo ens repugna perquè ens és impossible de calibrar les conseqüències de fer el camí acompanyats d'un déu que, també aspira a l'ordre.
Em decidisc a seguir la corrua en direcció cap a la Dama falsa.
Efectivament, els meus dubtes, comme d'habitude, eren fruit de l'exasperació i del desconcert: he arribat al cap de cinc minuts. Hi ha unes trenta persones, tants caps, tants barrets, contemplant la Dama falsa. Em col·loque entre la gentada perquè intuïsc que, si faig força, tard o d'hora arribaré a lloc.
I no m'equivoque. Deu minuts més tard, després d'haver eixugat suors veïnes de carns xopades amb la meua camiseta i fins i tot amb la meua pròpia carn, no gaire propensa a exsudar, em trobe davant de la Dama. Em falque amb la intenció de romandre contemplant-la fins que em rote, fumant i bevent de la botella d'aigua fresca que he tret de la maquina de begudes del museu.
Cap sorpresa: és idèntica a l'autèntica, a la madrilenya d'adopció. Jo no l'he vista. En directe, vull dir. Fotos i reproduccions de tota mena, sí. Aleshores m'adone, quina gràcia, que la idea que jo tenia també era falsa. Sí sí, el que intente explicar és que la imatge que jo portava a l'ànima de la Dama estava basada en reproduccions. I m'he enxampat a mi mateix comparant aquesta Dama falsa de l'Alcúdia, que s'anuncia, pobra, com un simulacre, amb el simulacre que jo, atabaladament, havia donat per autèntic. Xe que bo... Ja només em falta anar a Madrid i veure l'original, és a dir, la Dama autèntica, que, d'altra banda, hi ha un fum d'especialistes que opinen que és una escultura del segle... XIX!, això és, una reelaboració moderna de mitja dotzena d'idees que es tenien sobre l'art iberoromà fa cent anys. I damunt he de... Deixem-ho córrer.
Altres indrets de Elx: