Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El pont de can Cros va ser construït a principis del segle XX perquè la gent pogués travessar la via sense perill per anar a treballar a les fàbriques que s'acarreraven al llarg del recorregut, especialment la que li donà el nom, una de les més grans. Un bon lloc per a fer les lectures que recomanem pot ser al mig del pont. La primera narra la descoberta per part de la Rosita, gràcies a la gossa Canela, del cos del fill, Àngel Cucharicas, esquarterat pel tren. La segona, que es clou amb el nom del noi, descriu tot d'escenes benèfiques i malèfiques del pont en la vida dels badalonins d'altre temps.
El pont de can Clos era un lloc benèfic i malèfic. L'havien inaugurat a comen^aments de segle com a passera de la via del tren per un compromís del MZA amb l'ajuntament. Arrencava a banda i banda de la via des de rotundes pilastres amb molts ornaments, i cada braç comptava amb tres trams de dotze graons cadascun separats per dos replans, el superior endolcit amb una glorieta. Benèfic, sí: una vegada hi va descarrilar un mercaderies i es vessà una bona càrrega de Carinyena, i totes les dones del barrí s'hi van presentar amb cubells i galledes per fer-ne un bon arreplec. «El vi és el millor adob per als camps», exclamava, feliç, don Goyo Pacheco. I els nens que s'enfilaven als vagons semblaven més contents que mai. Malèfic, també: un dia, el Jaimito, que era el menut del Boni i de l'Angustias, va fugir de casa dels avis materns i es va esguerrar la mà dreta quan intentava saltar des de la tàpia als graons del pont. Bona ocasió perquè l'Angustias no parés de gemegar, voltada de veïnes: «Ai, el meu fill, que se'm quedarà manc per a tota la vida!», sense que els seus somnis li fessin veure que allò era l'avís que el nen no se li havia de fer gran. Benèfic, encara: tot creuant-lo, s'arribava a la platja del pont del Petroli, on feien cap cada estiu moltes famílies carregades amb nens i cistells, tovalloles i estores, portant salvavides de suro, pneumàtics de cotxe i pilotes de goma; i els nens i les nenes s'aturaven davant les aspes de ferro de la passera a esperar el tren de Barcelona i, així que el tenien sota els peus, i la baluerna sencera tremolava amb el xiulet de la màquina, el fum semblava engolir-los, i era com si se n'haguessin anat a les platges de la costa dalt dels sostres dels vagons. Malèfic, tanmateix, per la gran plaga: les dones que es tiraven des del mateix lloc on potser un dia els seus filis havien vist el tren quan fendia l'aire; l'última, la Bernala, un Divendres Sant, i això que el seu marit i el seu fill se l'estimaven, però es veu que havia perdut el cap, moltes dones es trastocaven, en temps tan cruels per a la pobra gent, i bevien salfumant, o es cremaven vives a la comuna, si no es tiraven al mar i les seves restes apareixien costa enllà, menjades per les tintoreres. No, si d'exemples per matar-se no li'n faltaven, a un noiet com l'Àngel Cucharicas.
La Rosita es va adonar que només aquella bèstia podia dur-la on era el seu fill, incapaç de valdre's, com era notori, per ell mateix. De manera que la Rosita pren el cordill, calent encara de la carn encetada del Chane, i, amb una estrebada, incita l'animal («Busca, Canela, busca!») perquè la porti fins al lloc d'on venia. Dona i gossa que tiren Cervantes avall, torcen per Progreso cap a l'esquerra i després a la dreta per Weyler fins a Indústria, on, altra vegada a l'esquerra, Reconquista amunt, segueixen pel rierot, camí de mar, fins al peu de l'escala del pont de can Clos que travessa la via del tren. Un cop allí, la gossa no para de lladrar al peu de la tàpia de la via; amb l'ai al cor, la Rosita la fa tirar cap al nord, creuen el pas a nivell de l'Anís, refan el camí per l'altra banda de la via i arriben sota el pont de can Clos, davant la fàbrica de sabons. La Canela, una descàrrega de lladrucs retrunyint enmig del silenci assolellat d'un dia de festa, es llança com una boja, arrossegant la dona amb el seu instint pel pedruscall dels carrils. A l'altre costat de la via, sota la tossa dels Xarols, ha de tornar a plorar damunt el mig cos de l'amic, entaforat dins d'un clot. Lliure a la fi de dona i estrebades, la Canela ensuma ran de la tàpia fins que, entre les Tintes i can Clos, ha d'ensopegar amb un tronc humà ocult entre els matolls.
Altres indrets de Badalona: