Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La revista Serra d'Or va néixer de la fusió de dues publicacions fetes al monestir de Montserrat, Germinàbit, revista dels antics escolans, en què entraren a col·laborar Enric Bastardes i Max Canher, a petició de Josep Benet, i Serra d'Or, circular dels treballadors del santuari reunits en el Cor Montserratí, amb les aportacions de tot de joves Manuel Bardina, Joan Espinach, Ramon Riera i Antoni Traveria sota la batuta del Dr. Joan Pelegrí.
Ja dirigida pel pare Maur Maria Boix, després d'alguns punts de trobada itinerants tal i com documenten alguns textos seus, les reunions de la redacció s'estabilitzaren al pis que el monestir tenia al número 2 de l'Avinguda República Argentina, davant mateix de l'església dels Josepets. La revista tingué cada vegada més impacte social a partir del moment que entraren en la redacció intel·lectuals d'esquerres i progressistes i polítics que li donaren una obertura ideològica a tenor del tan predicada reconciliació entre els diferents sectors enfrontats a conseqüència de la Guerra Civil.
Per recuperar l'ambient d'aquelles reunions de redacció podem servir-nos de textos memorialístics de Maur M. Boix (Barcelona, 1919-Monistrol de Montserrat, 2000), Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921- Barcelona, 2010), Jordi Carbonell (Barcelona, 1924) i Albert Manent (Barcelona, 1930).
La meva primera actuació en fer-me càrrec de la direcció de Serra d'Or va ser posar-me en contacte, a Barcelona, amb el consell de direcció que tenia format el pare Jordi. Hi havia aleshores: Josep Benet rere la dimissió de Maurici Serrahima, Oriol Bohigas, Jordi Carbonell i Joan Triadú, a mes dels caps de redacció Ramón Bastardes i Max Cahner.
Un record confús em situa en un carrer que devia ser el carrer d'Amigó, on ens trobàrem per iniciativa, penso, de Joan Triadú. En Benet, bon amic, no estic segur que hi fos; amb en Max i en Bastardes ja ens coneixíem de les vegades que com a secretari els havia combinat les vingudes a parlar de Serra d'Or amb l'abat Escarré; amb en Triadú havíem coincidit a la universitat, als cursos comuns de Filosofia i Lletres (jovenet com se'l veia, li dèiem «el noi»). Les novetats foren, doncs, en Bohigas i en Carbonell. Em feien una certa aprensió, però ja de bon principi entràrem en una bona amistat.
Per la meva banda hi havia comparegut, val a dir-ho, una mica espantat, amb hàbit, llavors que encara no sortíem gaire, i fins, és possible però en dubto, amb la capa, si tal vegada aquell octubre començava a fer fred.
La biografia de Joan Triadú publicada recentment per Agustí Pons m'ha permès d'aclarir, contra la meva suposició poc precisa, que aquella primera reunió fou a la casa del carrer de Santaló, núm. 27, on des de feia dotze anys hi havia instal·lat el CICF de la primera època.
Com és natural, la primera decisió fou, en acabar, que aviat tornaríem a trobar-nos; si no m'enganyo, a casa d'algun dels membres del consell.
Quan va haver-hi una mica més de llibertat d'escriure en català, alguns fets van precipitar les coses per a mi, com l'aparició de Serra d'Or. En la meva correspondència amb Joan Pinell (després, de monjo, Jordi Pinell), hi apareix el moment clau de l'inici de la revista. Jo era una col·laborador assidu d'aquella Serra d'Or de l'inoblidable Joan Pelegrí, dirigida per Pinell. D'altra banda, hi havia Germinabit, que cada dia estava més ben representada. Segons Jordi Pinell, a Montserrat es venia molt més la petita Serra d'Or, la senzilla, que la gran, Germinabit. A l'hora d'emprendre la revista, el pare Pinell va confiar en mi per a la qüestió del nom. Era evident que el formal de Germinabit era el més adequat, però el nom de Serra d'Or no el satisfeia -i a mi tampoc. Li vaig aconsellar, de tota manera, no canviar el nom, perquè ja ens exposàvem prou davant la censura, i un canvi de nom encara ho faria tot més difícil.
El 1962, després d'apaivagades les tensions i la sortida de Jordi Pinell cap a Roma, on encara és professor del Col·legi de Sant Anselm i ensenya també literatura catalana, dom Maur Maria Boix i Selva es féu càrrec de la direcció. Venia amb una idea de canvis i Carbonell temia que no volgués fer una revista democratacristiana. Però el pragmatisme mansuet del pare Boix li va fer frenar les idees preconcebudes per no trencar la convivència ni donar un rumb impropi al vaixell que navegava a tot vent, malgrat que tenia en el govern franquista un enemic mortal, assuaujat només per les circumstàncies. Home de govern, assaonat en la millor tradició cultural i familiar, partidari de la «Pau i Treva» de l'abat Oliba, el pare Boix ha estat un dels elements de cohesió de la revista, la qual ha representat de cara enfora, mentre la patia molt de cara endins, mirant d'arranar arestes i de fer avinences entre actituds divergents o tarannàs en contrapunt. De cara enfora, a més d'apaivagar crítics de tota mena, ha hagut de torejar els burots de la censura, de Barcelona i de Madrid. Els cabells se li tornaren blancs en poc temps. Maur Maria Boix ha fet honor a la paciència benedictina, ha superat totes les maltempsades i s'ha sacrificat conscientment pel bé de la revista, amb moments ben difícils com quan el consell rebutjava un comentari crític molt fort de Triadú contra l'antologia poètica de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.
La revista va passar per diversos moments. Va haver-hi èpoques en què ens reuníem a casa meva per preparar la crítica literària: entre d'altres, recordo Joaquim Carbó, Jordi Maluquer, Joaquim Molas i Estanislau Torres. Comentàvem tots els llibres que sortien, grans i petits, naturalment tant del Principat com de les Illes, del País Valencià, de la Catalunya del Nord i de l'estranger. En general, hi xalàvem, que diria Carner.
En canvi, en el consell va haver-hi les dificultats corresponents a la diversitat de persones que el formàvem. L'elecció d'en Sarsanedas no va ser fàcil. Jordi Carbonell volia una altra persona, un xicot, bon amic. Jo vaig advocar a favor den Sarsanedas. L'únic que va exigir en Carbonell és que havia de comunicar-li-ho ell. Hi havia una mena de preocupació del mateix Carbonell (més que de les persones properes al PSUC o al PSAN) que el feia molt sensible envers les tendències à gauche. Recordo que un dia va sorgir la idea de dedicar una portada a Lluís Companys. Com evoca el pare Boix, com a amic de Montserrat i de la revista, vaig considerar que era un disbarat, que ens en podíem ben estar. Que es tractava d'un màrtir, que havia mort per Catalunya... d'acord! Això no calia discutir-ho. Però el fet és que, per a una revista que funcionava amb unes grans dificultats, que calia portar a censura cada número, fer-la aparèixer amb una portada de Companys, encara que la revista no es venia als quioscos, però se'n repartia una colla de milers, em va semblar que no era adequat. A Jordi Carbonell, per alguna cosa que va dir algú -no precisament jo-, li va agafar com un atac de nervis, es va aixecar i es va posar a cridar, desesperadament. El pare Maur va haver de córrer darrere d'ell a calmar-lo, passadís enllà, mentre continuava cridant sense poder-se aguantar. Li pot passar a tothom. Potser tenia altres preocupacions. Ara, en el fons, hi havia una intransigència profunda, que vam trampejar com vam poder.
Serra d'Or va patir diverses crisis. La primera va ser seriosa perquè el monestir tenia problemes amb Max Cahner i Ramon Bastardes, que portaven la revista: hom considerava que se'ls havia escapat una mica de les mans. El pare Jordi Pinell, secretari de l'abat Escarré i responsable de Serra d'Or davant el monestir, em va venir a veure. Li vaig fer present que si pretenien treure Cahner i Bastardes, l'equip de col·laboradors de la revista en pes ens posaríem al costat d'ells. Calia trobar un procediment per a mantenir-los. Cahner i Bastardes van continuar com a caps de redacció i es va crear una mena de consell de direcció del qual formàvem part diversos col·laboradors, incloent-hi Serrahima i Triadú. Posteriorment, el consell encara es va anar ampliant més amb Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Jordi Pujol, que el 1963 havia sortit de la presó. Després hi entraria Jordi Sarsanedas com a cap de redacció, i hi va continuar fins que es va jubilar.
Recordo bé els dubtes sobre el títol de la revista. Cahner i Bastardes van venir, a l'estiu del 1959, al Mas de Segimon a veure'm i, amb el meu pare, vam debatre unes quantes possibilitats. Algú proposava, per exemple, «Fidelitat». A la fi, però, triomfà un nom montserratí d'arrel verdagueriana, un xic sorprenent d'entrada, però que, amb l'ajut del temps, fou normalment acceptat.
La fórmula seria aparentment senzilla. Montserrat, des del 1955, tenia, a més de «Germinàbit», una revista del «chor montserratí», que es deia «Serra d'Or» i que feien els treballadors laics de Montserrat. Calia unificar-les i donar a la nova publicació l'ambició i l'exigència que aportaven Cahner i Bastardes. La tossuderia d'ambdós va servir per evitar, per exemple, que se cedís, encara que fos simbòlicament, a la temptació de bilingüisme per prudència. La tenacitat dels dos estudiants va permetre estructurar, ja d'antuvi, una bona revista, d'acord amb els signes dels temps. Bastardes i Cahner treballaren molt i es mogueren per tot Catalunya per trobar col·laboradors adequats i de prestigi. Buscaren els entesos en cada matèria. Aviat van tenir el sí de Ferran Soldevila, Agustí Duran i Sanpere, Pere Bohigas, Rafael Tasis o Joan Fuster.
Recordo que algunes reunions de redacció s'havien fet al despatx de Josep Benet, al carrer de Petritxol. Jordi Carbonell dirigiria, a la revista, la secció de teatre. Oriol Bohigas la de disseny, arquitectura i urbanisme, Triadú i jo lletres i crítica, Cirici l'art, Pinell la que finalment es diria «L'Evangeli i el temps», Josep Benet «El món concret» —per no dir-ne política i societat— i una secció referida a les comarques. Ja el 1959 Montserrat Martí i Bas hi començà la de bibliografia catalana. J. V. Foix hi dirigí durant un parell d'anys una secció molt ampla, que comprenia també «El lector diu»; ens reuníem a casa seva per debatre sobretot la crítica de llibres. Per a Foix significava un petit «revival» de les planes literàries del diari «La Publicitat», que ell dirigia.
Altres indrets de Barcelona: