Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Oriol Regàs va promoure la discoteca Bocaccio al número 505 del carrer Muntaner, que va ser inaugurada el 1967. Va ser decorada a l'estil modernista i es va convertir ben aviat en l'epicentre de reunions i iniciatives de la batejada per Joan de Sagarra com la Gauche Divina. S'hi reunien escriptors, editors, models, fotògrafs, publicistes, arquitectes, cantants, actors... Tota una sèrie de noms hi van quedar vinculats, destaquem: Juan Marsé, Teresa Gimpera, Xavier Miserachs, Enric Satué, Joan Manuel Serrat, Esther Tusquets... De Sebastià Gasch podem llegir un fragment d'un dels seus articles sobre la nit barcelonina, que fixa els trets definitoris del local. Per una banda, Oriol Bohigas (Barcelona, 1925), un dels assidus a les nits de Bocaccio, a les seves memòries ha deixat testimoni dels orígens i història del local i l'ambient que s'hi vivia fins a les petites, com una illa de llibertat en aquella Barcelona encara molt estigmatitzada pel franquisme. Per l'altra, també Juan Marsé (Barcelona, 1933), de qui Montserrat Roig fa un retrat ple de matisos, va recrear els tractes que s'hi feien en una sèrie d'articles publicats sota el títol de Noches de Bocaccio.
Tanmateix, va ser J. V. Foix qui va dedicar un poema en què oposava els del Camp d'Amunt, fina al·lusió als membres de la gauche divine, amb els dels Quatre Cantons, referint-se a la cruïlla del carrer de la Creu i el carrer Major de Sarrià on hi havia la confiteria Foix. Aquells "nosaltres, vells i novells alhora" que escarnien els posats progressistes i subversius alhora que contradictoris que "planten papers pertot i amb lletra de poc gruix diuen: — Això s'acaba..." Aquell sector d'intel·lectuals benestant, format per pintors, escriptors, arquitectes..., que "lloen l'efímer i exalcen l'imprecís en escrits matussers, a la plebs dels diaris".
El grup social potser més representatiu d'aquesta situació tenia com a centre d'operacions la discoteca Bocaccio —així, tal com ho he escrit, amb la descurada absència d'una c—, que regentava la fervent imaginació d'Oriol Regàs i es refermava en els múltiples atractius de la magnífica Teresa Gimpera. Fou inaugurada el 13 de febrer del 67, en una botiga de la part alta del carrer de Muntaner. El local tenia una distribució molt intel·ligent, segons un disseny neomodernista de Xavier Regàs. La planta baixa era un saló només amb discreta música de fons on la gent bevia i xerrava. El soterrani, comunicat amb dues escales situades molt estratègicament, era destinat a l'habitual bullanga de ballaruga amb música de sonoritat absorbent. Aquesta duplicitat donava molt de joc i permetia que a la planta baixa hom establís un seguici de tertúlies en les quals els temes mes frívols es barrejaven amb els de certa transcendència política o cultural. Fou durant bastants anys el lloc d'encontre d'una munió de gent més o menys emparentada amb allò que se'n deia la gauche divine i en la qual abundaven els arquitectes, els escriptors, els fotògrafs i els cineastes. Les respectives «escoles de Barcelona» hi tenien un bon peu ficat.
En aquella planta baixa hi passaven coses que semblaven extemporànies. En un d'aquells sofàs vellutats de fals estil modernista s'inicià la idea de la tancada de Montserrat i la fundació de la revista «Arquitecturas bis» —una nit de copes amb Rosa Regàs i Enric Satué—, s'hi discutien els programes deis Petits Congressos d'Arquitectura i s'hi organitzava la recollida de signatures a les successives cartes de protesta o als suports verbals o econòmics als polítics perseguits. Durant tot el mes de novembre del 75, Oriol Regàs tingué la valentia d'instal·lar-hi un parell de televisors per anar seguint les notícies de l'agonia de Franco i d'oferir brindis de xampany cada vegada que el comunicat mèdic anunciava un agreujament. I, després de la mort, les petites celebracions, encara mig clandestines, en una primera sensació d'alliberament que era tot el contrari del que proclamaven per la televisió les frases dels vells continuistes, compungits però amenaçadors, de les quals m'ha quedat ben gravada la de Joan A. Samaranch: «Hoy España, y dentro de ella Cataluña, experimentan una amarga sensación de orfandad política.»
Hi havia, naturalment, altres centres d'activitat d'aquest grup social. Els bars del carrer de Tuset, per exemple, hi tingueren un inicial protagonisme, especialment un drugstore en miniatura, al soterrani del qual funcionava la mítica Cova del Drac —el joc cacofònic entre Drug i Drac era una mena d'ironia al voltant d'una quimera molt catalanesca—, on s'iniciaren espectacles que llançaren a una primera popularitat noms com Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Lluís Llach, alguns dels Setze Jutges, i que alternaven amb figures del jazz internacional —amb Tete Montoliu sempre com a interlocutor— i amb successius teatres de cabaret que permetien lluir la sorprenent plurifuncionalitat de Maria Aurèlia Capmany i dels seus amics.
Els de la coromina de dalt... (fragment)
Són els del Camp d'Amunt, dellà la Coromina:
jactadors i plorants, i farfants i jussans
—al mercat, a la farga i als afores,
o a l'engrut del bocoi i de la tina—
planten papers pertot
i amb lletra de poc gruix diuen: —Això s'acaba...
De sol a sol,
i a cavall de llur moto bridada,
esquiven pluja i neu, i acceleren les hores
mentre el poncem s'ensucra a l'almivera
i al peny extrem arrela el pi.
I enllà dels prats on el goig persevera
i del foc abrasant que afina els cossos,
tots ells crepuscle i nit,
beuen sucs boreals, i:
ara ballen
com qui encubella, a l'endeví,
o folguen, maljaents, amb mossa entregirada.
En llurs ensonyaments, damunt papers espessos,
pinten i escriuen amb polsina d'ossos
i vermells degradats amb tous de musc.
Lloen l'efímer i exalcen l'imprecís
en escrits matussers, a la plebs dels diaris,
i en un dia divís,
amb sorra humida i sal edifiquen llur vila
—que de lluny aparenta un mol·lusc—
i, gallejants, s'hi enclosquen.
Nosaltres,
els dels Quatre Cantons del carrer de la Creu,
—davanters i saguers, bards i flabiolers—
llevem negrors d'armaris i consoles,
airegem draperies pompeianes
i pedres de tot puig amb empremtes toscanes,
i plegats, amb vent prim, i ensems a soles,
alliberem les hores del batall.
I al llindar de la fosca,
quan les amants s'alcofollen i estiren,
i ajusten llur nuesa als fondals del mirall,
fem paret al rellotge amb obra tosca.
Nosaltres,
vells i novells alhora,
presa del que és i amb aire de firaire,
llegim versos antics i escrits dels qui vindran,
com si fossin d'avui,
a la cambra més gran de cal paraire.
Lloem el permanent i exalcem el constant,
oberts els ulls a l'estrella novella
i el cor vagarejant
per llacs i clots vetusts i fullareda densa.
I amb força de raons i d'escriptures,
pertot i arreu on la rosa esbadella
i on crespa l'aiguallum entre blavors,
diem, francs i fiats: —...Tot just comença.
El decorador que vol estar situat dans le vent, ¿ha de restablir en l'estima de la gent, i fer-lo actual, el modern-style? Potser sí. I, en tot cas, ho demostraria el Bocaccio, un club nocturn que es va obrir recentment al carrer Muntaner. Un cronista el va qualificar de «la millor boîte d'Espanya». Jo diria d'Europa, perquè Bocaccio és una meravella que causa admiració.
Així, Xavier Regàs, fill del popular comediògraf del mateix nom, ha reeixit a presentar allò que permet a unes persones aclaparades pels negocis d'accelerat ritme modern de descansar la vista en la reconstitució d'uns temps que alguns han viscut i que altres enyorem, amb aquella gràcia amable que el record procura al passat, al qual suprimeixen els contorns que no pogueren ésser agradables, tot deixant tan sols aquells que fan néixer la nostàlgia en ales de la fantasia.
En entrar en aquesta boîte creiem trobar-nos a Chez Maxim's. Ens assetja, ens embriaga, ens treu de polleguera, aquell perfum tan particular dels anys anteriors a la guerra del 14, allò tan inefable, allò tan monchalant que s'arrossegava peresosament pels mobles.
Les volutes i les filigranes, els pàmpols dels llums amb serrells i vidres multicolors col·locats com un mosaic, els miralls de sinuosos marcs, les minúscules llotges i les banquetes de vermell, la proliferació de capitonnés, la forma de la cristalleria... Tot a Bocaccio pertany al més pur modern-style i recorda la decoració que regnava en els gabinets particulars del 1900.
Xavier Regàs ha triomfat rotundament en la «resurrecció» que ha fet d'uns temps que tots hem coincidit a afirmar que eren molt feliços. I, un cop això demostrat, l'artista ha decorat un local que evoca absentes de Verlaine o elegàncies pretèrites on els gelats es prenien amb barret de copa els homes i amb esplèndids barrets amb cintes, ocells i flors les dames.
A Bocaccio les nits són amenitzades amb discos importats directament dels Estats Units i Anglaterra, amb les darreres novetats mundials. Han estat emprades les més modernes tècniques acústiques i els assistents poden escoltar amb absoluta fidelitat les peces musicals.
Bocaccio està dirigit per Oriol Regàs, un altre fill del comediògraf, que ha donat proves de valentia i destresa en innombrables proeses esportives, i la direcció artística ha estat encarregada a Xavier Miserachs, un dels millors fotògrafs actuals. Gràcies a ells, Barcelona pot vanagloriar-se de posseir una boîte elegant, distingida, de boatada intimitat, on l'ahir i l'avui s'agermanen per una recreació i una actualització intel·ligents i sensibles del modern-style del 1900.
L'he vist moltes vegades amb la copa al davant, assegut en un racó, entre el seu cercle d'amics. Amb un cert aire sorneguer en els ulls i un somriure mig tímid en els llavis. Juan Marsé sembla a vegades un xaval de barri que ha crescut una mica i s'ha engrossit de la panxa. S'asseu amb les espatlles un pèl caigudes, bo i escoltant divertit allò que els seus amics intel·lectuals desbrossen sobre la vida i la mort, mirant les cames de les noies primes i de pell fina que es passegen pel Pub del carrer Tuset o les lànguides cariàtides de Boccaccio. Amb el cabell arrissat i curt, la caçadora de pana, els dits embotits, el coll curt, els ulls petits sota unes celles perfilades, amb un aire entremig de tímid de barriada i en el seu dia malparlat, educat entre cercabregues, trinxeraires, xaperos i fatxendes de mig pèl, senyoret entre els desgraciats, desgraciat entre els senyorets de veritat. Juan Marsé, fill d'un barri de mala sang i de molta mort, ha tingut l'encert d'emportar-se'n aquest bagatge subcultural que li ha proporcionat el món trinxeraire, de faula, mític de la infància de postguerra, de no oblidar el seu llenguatge i les seves maneres, de no desterrar de la memòria els somnis dels pobres que, com ell, van conviure sota l'alè permanent de la veritat i de la mentida, confabulades ambdues per enredar els nens de postguerra que no van anar ni als Jesuïtes ni a les Dames Negres. Juan Marsé no s'ha refinat quan ha començat a freqüentar els seus nous amics, els snobs de l'Eixample i de més amunt fins i tot, que provaren el pa blanc i saberen qui era Bach i Beethoven molt abans que se celebrés a Barcelona el Congrés Eucarístic. Ell no ha oblidat el seu món, no se l'ha menjat com ho feren els estraperlistes d'ahir i els executius d'avui, ell ens ha plantat cara i ens ha dit: aquí ho teniu, aquí teniu tota aquesta porqueria que, us agradi o no, conviu amb vosaltres en aquesta gran ciutat, la Ciutat de les Fires i els Congressos...
Altres indrets de Barcelona: