Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest llarg i estret carrer que uneix el de Sant Pau i el de la Cera, paral·lel a la Rambla del Raval, és el marc central del crim de la novel·la de Rafael Tasis al número 86. Situats al davant podem llegir un fragment en què les reflexions del protagonista, el comissari Miquel Ferran, sobre la fama i la complexitat del Barri Xinès, i el de la descoberta del cadàver de la víctima.
Miquel Ferran, comissari de policia del barri de les Drassanes, no era home per a embalar-se excessivament per un crim com el que s'acabava de descobrir al 86 del carrer de la Riereta. Val a dir també que, esperit realista com era, considerava sempre molt més greus les coses que es podien esdevenir que les ja succeïdes i que per tant eren sense remei. El seu districte no era pas de tot repòs. Al contrari, arrecerava allò que hom havia convingut a denominar amb una fàcil aproximació, filla de periodistes imaginatius i impregnats de les «sèries» cinematogràfiques del temps del mut, el Barri Xinès. Els únics deixebles de Confuci que hom hauria pogut mai trobar en aquell entrellat de carrerons misteriosos serien la mitja dotzena de venedors de collarets que hi feien la viu-viu. Però els novel·listes i repòrters estrangers s'havien emparat del nom, i el carrer del Cid o el del Migdia tenien, merescut o no, un tèrbol prestigi que podia competir amb el de la parisenca Rue de Lappe, el del Vieux Port de Marsella i àdhuc amb la venerable llegenda del White-chapel londinenc.
Tot això no impressionava gaire Miquel Ferran, funcionari honest i gens imaginatiu que de feia anys presidia la tranquil·litat d'aquell racó de ciutat. Ell sempre s'esforçava a atenuar les exageracions de tots els qui pretenien trobar en el sòrdid quadrilàter format per la Rambla, les Drassanes, el Paralelo i el carrer Nou una perillosa zona, refugi de tots els criminals perseguits per la justícia i claveguera cosmopolita de tots els vicis. S'irritava amb els turistes estrangers o indígenes que es llançaven en família a la descoberta de «La Criolla» o de «Cal Sagristà», atrets per la reputació pecaminosa d'aquests indrets. Aquell snobisme, creia ell, només podia tenir un resultat: temptar els delinqüents que realment voltessin pel barri. I a més l'obligava sempre a posar agents pels voltants dels establiments més concorreguts.
Quan la policia va arribar amb un manyà, el senyor Pepet i el taverner de baix foren els únics testimonis autoritzats a penetrar en el pis. Van trobar-hi el cos encarcarat de Maria Bardají, la qual havia estat escanyada. Estava desplomada en una cadira de braços, amb el coll torçat com un titella desfet. La cara estava morada i botida; els ulls, esgarrifosament oberts. El pis estava en bastant ordre, llevat d'un moble, entre calaixera i canterano, que havia estat espanyat. Per la catifa de moqueta hom veia un escampall de papers escrits.
Eren les onze. A migdia en punt va arribar el jutge de guàrdia, amb el secretari i l'agutzil. També arribà el comissari de policia del barri, acompanyat d'uns quants agents.
Altres indrets de Barcelona: