Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Durant el període constitucionalista (1820-1823) l'Ajuntament de Barcelona va projectar l'obertura d'un eix paral·lel al mar que enllacés la Rambla amb el parc de la Ciutadella, tot travessant la densa teranyina de la trama urbana medieval. El primer tram era el que unia la Rambla amb la nova plaça de Sant Jaume, sorgida de l'enderrocament de l'església que duia el mateix nom, en la porxada de la qual es reunien els consellers abans de construir la casa de la Ciutat. Aquest nou carrer va ser batejat amb el nom del monarca que regnava a l'època, Ferran VII, nom que, a partir de 1910, va passar a ser simplement Ferran (Fernando). Les façanes d'aquesta primera fase constructiva (entre la Rambla i el carrer d'Avinyó) van ser projectades, amb un sentit unitari per a tot el carrer, per Josep Mas Vila. La segona fase no es va completar fins al 1848. Dos textos, de Lluís Capdevila (Barcelona, 1895 –Andorra la Vella, 1980) i Sempronio (Barcelona, 1908- Sitges, 2006) que ens serviran per fer-nos càrrec de la diversitat de botigues de luxe que servien a la classe burgesa i que donaven un aire de modernitat parisenca a aquesta artèria barcelonina, especialment l'aparador del famosos fotògrafs Napoleón.
El carrer de Ferran (fragment)
El carrer de Ferran és un carrer que el comerç ha fet famós. Hi han grans establiments, luxosos establiments, en altres carrers de Barcelona. Però el bon barceloní sols aprecia el luxe dels establiments del carrer de Ferran, que és un luxe sòlid, massís, autèntic.
El carrer és un carrer qualsevol, gris, impersonal. Ni massa llarg, ni massa estret. No convida a passejar-hi. La gent, però, hi passeja amb un gust extraordinari.
Aquesta gent i les llums dels aparadors donen al carrer un aspecte de fira. Però de fira on la concurrència és triada, on està reservat el dret d'admissió, com en certs cabarets de primera categoria. Una fira per als rics, per als senyors, per als que no tenen, a la vida, altra feina que comprar a totes les botigues.
Als aparadors del carrer de Ferran s'hi veuen les més belles inutilitats: brillants, maragdes, perles; pells de renard —de renard blau alguna que altra vegada—, d'ermini, de bisó, de marta; pistoles boniques com joguines i pipes de la casa Dunhill, que valen dotze duros; sedes japoneses i ventalls i marfils de Xina; perfums de Coty, d'Atkinson, de Bichara; porcellanes de Sevres i de Copenhanguen; vaixelles en les que s'ajunten la plata, l'or i el cristall de Bohèmia.
A l'hivern, sobretot, a l'hora del crepuscle el carrer té un gran aspecte. Està ple de gent, d'automòbils i de llum.— Hi manquen unes quantes modistes de prestigi per ésser la nostre rue de la Paix.
Als aparadors d'una d'aquestes botigues, a la casa Vilaró, s'hi veuen, una vegada a l'any, uns ventalls amb versos dels nostres millors poetes. És una pensada d'artista.
A la casa Vilaró hi ha una tertúlia d'homes de lletres, freqüentada per Ignasi Iglésies, Ambrosi Carrión, Ramon Vinyes i altres.
La nostra rue de la Paix (fragment)
Recórrer el carrer de Ferran suposava per a la gent rica anar de temptació en temptació. Anar de meravella en meravella per als simples i humils curiosos que, els dies de què parlo, practicaven la regalada diversió de «mirar aparadors»... Inoblidable el de la casa «Kodak», sovint renovat, però sempre amb la figura de la senyoreta del vestit de ratlles verticals, alçada sobre un fons que representava famosos paratges del món. I sempre la divisa: «Vacances sense Kodak són vacances perdudes». En aquest sentit «Kodak» fou a Barcelona la peonera del disseny i de l'eslògan comercial. Perquè n'aprenguin els moderns, que creuen ha ver inventat ambdues coses!
Una relació de cèlebres establiments del carrer de Ferran seria interminable: Garcerie, Comas, Quet, Macià, Aurigemma, Carreras, Schilling. Grifé i Escoda, Calvet, Serra, Masriera, les pastisseries Massana i Llibre, la xocolateria Juncosa, el venedor de caixes de cabals Manyac, que, gran amateur d'art, fou el primer marxant del pintor Miró, nascut per cert a vint metres de distància, al passatge del Crédit.
Una de les superiors atraccions del carrer era l'aparador adossat als murs de l'església de Sant Jaume. Pertanyia al fotògraf Napoleón, el qual comptava per clientela la flor i nata barcelonina. Un metge, un advocat, un funcionari, una bella dama o una senyoreta, un banquer, no eren ningú si no havia aparegut la seva efígie a la vitrina d'aquell temple.
En el luxós retaule del carrer de Ferran, encara que sigui només en el record, és legítim inserir-hi la immediata plaça Reial, amb la camiseria Furest i el Bazar de los Andaluces, proveïdor de material per a pintors. I la botiga del passatge Madoz, on les germanes Carvajal disposaven del millor assortiment de cigars havans.
Semblava que la fulguració comercial es projectava sobre el barri sencer. El carrer del Call, la Rambla del Centre, abundaven així mateix en botigues de to. I fins i tot el carrer del Cardenal Casañas, on hi hagué el primer establiment dels Comella. El fundador, simpàticament fatxenda, em contava un dia:
—Jo vaig introduir a Barcelona els calçotets curts.
Altres indrets de Barcelona: