Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la casa que porta el número 7, que fa cantonada amb el carrer Rossic, hi va haver el pis, denominat casa d'Oració, en què Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, va practicar exorcismes, entre 1890-93 que tants problemes li va portar amb el bisbe Josep Morgades i el marquès de Comillas. Per aquesta raó podem llegir-hi un fragment d'En defensa pròpia en què reflexiona sobre la "legalitat" de les pràctiques exorcistes; un altre fragment de carta adreçada a l'amic Jaume Collell i, finalment, una mostra de les anotacions que prenia d'una de les pràctiques exorcístiques que hi dugué a terme.
La quimera esclatà, llançant darrera meu una carretilla d'insults més que d'acusacions, per acreditar aquell adagi: «D'arbre caigut tothom fa llenya». Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda i de mal viure; que amb elles m'havia fet la barba d'or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de banc; que havia tingut l'atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella el ritual romà); i que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que el sant pare Lleó XIII acabava de publicar); i, per últim, que volia fundar una secta, filla o a lo menos propparenta, de l'espiritisme. Un de mos companys, que em deu lo pa que menja, al veure la pedregada sobre meu, me girà l'espatlla passant-se'n amb armes i bagatges a mos acusadors; i amb tan bon atiador i amb la nova llenya que es posà al foc, arribí a ser tingut per un capellà fanàtic i dolent, i per un heretge, digne de les flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll. Si, en aquell «tolle tollo, crucificau-lo», alguna persona de bon seny i de bon cor me volia defensar, ¿què podia respondre? ¿Volia proves de mos delictes? Lo marquès de Comillas, tan caritatiu i tan bo, m'havia fet desterrar. ¿Volia proves de que jo no estava bé del cap? Se m'havia mig tancat en lo santuari de la Gleva, a on he estat dos anys, fent lo sord i el mut, com si fos realment culpable, per donar més força a tan tristos arguments i per meditar la gran lliçó de la Providència continguda en aqueixos vells adagis, que semblen sentències de la Sagrada Escriptura: «De gran pujada, gran baixada» i «Qui més alt puja de més alt cau».
Comillas, 9 de setembre de 1892
Coratge, amic, mes l'hòrrida galerna
que avui se desinferna,
qui la podrà aturar?
Lo Castell del passat, de torre en torre,
no sents enderrocar?
¿Per aturar eix riu que tot ho esborra, que som tu i jo? Som dos granets de sorra, mes Déu amb grans de sorra atura e1 mar.
Vet aquí, estimat Jaume, lo darrer vers que he escrit en ma celda del palau de Comillas. No te l'hauria pas de enviar a tu, sinó a un altre amic, mes aquest no escolta, ni se li'n dóna res, sinó del dring i remor de les armes, mentres tu confies encara, a semblança de D. Lluís Cutxet, que al cel sia, adobar i encarrilar lo món amb bones paraules, articles i discursos. Tot això és palla que e1 vent se'n porta; lo gra veritable està en lo Evangeli, a on se'ns donaven armes que estan en les baines, poders immensos, gairebé increïbles, que ningú fa servir, i e1 manament doemones ejicite [expulseu dimonis] universalment oblidat. Mes prou per avui.
Aquest matí ha vingut a Santa Teresa la víctima de Sarrià. Lo maligne la dominava i la feia badar d'una manera poc edificant i no la deixava acostar al confessionari. Jo no hi tenia gaire gent i he començat lo xurriaqueig de l'exorcisme. Al cap d'uns dotze minuts de resistència, s'hi ha acostat, mes ella era morta, i ell era qui parlava, bufant com un gat escaldat, mes sempre de manera que la gent no se'n pogués adonar. He redoblat l'exorcisme i m'ha dit: «No em deixaràs aturar-la de confessar, però te posaré lo cap com un temple.» M'ha donat alguna bufada i mon cap, que estava seré, s'ha enterbolit i em doloreja des de allavors. S'ha retirat ell i ella s'ha confessat bé i ha rebut a Nostre Senyor, qui visca i regne en lo seu cor, en lo meu i en lo de tots.
Això i tantes coses aixís que em passen cada dia, ara, no les hauria cregudes fa algun temps i no sé qui les creurà, fora dels poquíssims que hi veuen clar en aqueix món de tenebres.
Al vespre, obligat per l'Oració, nos diu Satanàs:
«No és petita la batalla que teniu: teniu serps per tots costats que tenen la boca molt oberta.
»Quina feina té Miquel [l'arcàngel] sobre el Vaticà! Si no fos ell, ja seria esllavissat i aterrat. La sofre que s'hi ha tirat no ha esclatat, ni la que hi van tirant los maçons, los espiritistes, los protestants i los anarquistes, que són los més valents que tinc.
»Jo so la màquina d'escórrer els cors. Quan los tinc escorreguts, los omplo de lo meu: los omplo de duresa, de tirania, de furor i venjança. Quan tinc los cors plens dels meus amaniments, ja no tinc por de res. Entro i surto d'allà on vull.»
Altres indrets de Barcelona: