Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la dècada dels cinquanta, els components de la Generacio dels cinquanta, la majoria d'expressió castellana, entre ells Jaime Gil de Biedma es trobaven al pis del carrer sant Elies de Carlos barral, al local Whiski Club o al soterrani que el poeta tenia al número 518 del carrer Muntaner. Uns textos de Juan Marsé i Carlos Barral, d'abans que Gil de Biedma se n'anés a Manila el 1959, perfilen la personalitat de l'amic i intel·lectual i el pes que va tenir en més d'una de les carreres d'escriptors una mica més joves, com el mateix Marsé.
Som ara davant el número 518 del carrer Muntaner. "No, no miris enlaire. Avall, avall. En el soterrani. Aquí hi vivia Jaime Gil en aquella època. Un soterrani, un petit apartament en els baixos de l'edifici. El soterrani "más negro que mi reputación", que deia ell. En prou feines un dormitori, un bany, una cuina minúscula i una saleta d'estar, però sempre plena de gent: Barral i Yvonne, Gabriel Ferrater, Jaime Salinas, Salvador Clotas, Helena Valentí, Luis Marquesán, Miguelito Barceló... A Jaime Gil l'havia conegut a Seix Barral i ens vam veure a l'Apeadero i a d'altres bars, però després jo me'n vaig anar a París i ell a Manila. Va ser en aquesta època, l'època dels guions amb Juanito Hortelano, entre el 62 i el 65, quan la relació es va estrènyer, en el Sótano Negro. Què vols que et digui de Jaime? Era una persona extraordinària; conèixer-lo em va canviar la vida. Per a un escriptor, tan important és el que escriu com allò que llegeix o del que parla amb els seus amics, i en ambdós sentits Jaime Gil era una deu inesgotable. Ens vèiem gairebé diàriament. Preníem copes junts, quedàvem en el soterrani, passàvem els cap de setmana a Sitges o a la casa de Carlos i Yvonne, a Calafell, i les vacances a la casa de Segòvia, a la Nava de la Asunción...
La supervisió de Jaime Gil fou fonamental en l'escriptura d'Últimas tardes con Teresa. Vaig escriure una bona part del llibre a La Nava, l'estiu del 64, i es pot dir que ell llegí el manuscrit gairebé capítol per capítol; els seus suggeriments (suggeriments de gran lector, de gran escriptor) foren utilíssimes, inestimables.
Jaime Gil i jo estem d'acord que la nostra primera conversa s'escaigué a la sortida de la representació de la peça de Giovanni Cantieri Donna Primavera. [...] Parlàvem de literatura quan jo governava el diàleg i de filosofia moral quan era Jaime qui manava. Li recordo una afirmació curiosa i significativa: que la intel·ligència moral era la darrera forma epistemològica que se sedimentava i la capa superior del coneixement. Jaime tenia l'obsessió de la immaduresa, que a mi, en canvi, em semblava un estat privilegiat que esquerdava el compromís amb la vida quotidiana. I parlàrem llargament del món grec. Tots dos havíem llegit feia poc La branca daurada i jo havia descobert Calímac per aquelles dates. La trobada amb en Jaime va ser importantíssima. Fins aquell moment, i quant de temps després?, era la persona amb qui descobria tenir més coses en comú, de tal manera que les dissidències eren rabioses, les diferències irreconciliables. Però l'important era el sentiment que les seves forces intel·lectuals funcionaven de manera semblant a les meves. No importava on anessin a parar. No importaven tant les idees com el mètode que les feien assolibles.. Allò obria el diàleg. Una possibilitat fins aleshores desconeguda. Jaime escrivia poesia, però els poemes que m'ensenyà poc després de conèixer-nos eren encara vanes aproximacions. I estava com indecís. Crec que aquella amistat va ser un dels factors que l'empenyeren definitivament cap a la literatura. Obligat a parlar de poesia tot el temps, no li quedava altre recurs que escriure-la. Jaime va donar a la tertúlia de la universitat un irritant to aristocràtic. Amb menyspreu de les proletàries cerveses amanides amb pastelets de vedella, ell consumia copa rere copa ginebra pura, que el tornava loquaç i agressiu, càustic, com sempre ha estat. temo que aconseguia resultar realment antipàtic, cosa que no devia disgustar-lo en absolut. Posava d'interlocutor d'ambigú, com en l'ocasió de la nostra coneixença.
Al cap de poques setmanes de tracte, Jaime m'invità a sopar expressament per contar-me els seus problemes personals, la seva història i el que havia significat admetre-la. En aquella conversa vaig sentir per ell, per la seva enteresa moral, un respecte enorme del qual mai he estat decebut. Jaime tenia raons per a detestar la immaduresa. L'etapa d'indecisió de la personalitat havia estat, en el seu cas, més aviat angoixant i dolorosa.
Jaime era una persona incòmoda en societat. Davant d'un auditori de més de dos interlocutors se sentia irreprimiblement impel·lit a dominar amb la seva intel·ligència. Com un animal acorralat, feia un ús desesperat de totes les seves forces, definint per reduir, obligant els seus contra opinants a entrar en zones de la cultura en les quals se sentia particularment i casualment fort, refusant terrenys neutrals.
Altres indrets de Barcelona: