Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la casa número 4 del carrer de Petritxol hi va viure i morir Àngel Guimerà. La seva amistat amb Pere Aldavert va ser profunda i duradora. Es van conèixer a la redacció de La Renaixensa, revista fundada per Aldavert i dirigida primer per Francesc Matheu i, poc després per Àngel Guimerà. Tots tres formaven part de la societat catalanista La Jove Catalunya,amb la seu al carrer de Canuda i considerada el precedent de la Unió Catalanista. Davant la casa, a la façana de la qual hi ha una làpida que rememora els lligams amb el dramaturg, podem llegir un text memorialístic de Pere Aldavert (Barcelona, 1850-1932) que recrea els records de la infància a cavall de la Barceloneta i la Ribera. El poema "Lo cavall de la mort", de Guimerà, ens servirà per evocar el traspàs del poeta. I, finalment, un text memorialístic de Maurici Serrahima (Barcelona 1902-1979), que vivia a la casa del davant fixa el record queté del poeta ja vell quan apareixia al balcó de la casa.
Lo cavall de la mort
Fa cercles en la terra
mon cavall galopant
De nit i a clar de dia,
de ponent a llevant!
Vaig bé en sa espatlla nua
per sota els peus creuant.
Ma esquerra en la crinera
ma dreta en lo volant!
I vaig segant, segant
i cantant.
Tot l'univers estès al meu davant...!
És negre com lo sutge
té els ulls tempestejant.
D'un bot passa les ones
les potes ajuntant.
D'un altre és a la lluna
d'un altre al sol gegant!
Aüp!, el ventre a terra
que mai l'aturaran!
I vaig segant, segant
i cantant.
Tot l'univers estès al meu davant!
Hi havia, sobretot, el veïnat. Els balcons de casa, en el punt que és encara el més estret del carrer, donaven davant per davant als del número 4. I quan sortíem al balcó —jo mateix, i els primers germans que van venir darrere meu—, sabíem que hi havia moltes probabilitats de veure aparèixer als del davant unes noies que, després ho he sabut, eren les filles de Pere Aldavert, i que si sortien ens preguntarien com ens dèiem i quants anys teníem —prou que ho sabien— i farien l'elogi dels meus rínxols rossos i de la llestesa de la meva germana. Però, a vegades, a més, feien sortir un senyor que ens semblava molt vell —i, ben cert, passava dels seixanta— que era Àngel Guimerà, i li repetien totes les gràcies que veien en nosaltres. A casa prou ens havien dit que era un senyor molt important, i a vegades ens contaven que a la nit, mentre nosaltres dormíem, havia vingut una gentada —sortint d'alguna estrena— per a fer-li una ovació a sota mateix dels nostres balcons; així i tot, vaig trigar una mica a descobrir per quina mena de raons era un home famós. Per a mi, els primers poetes —els que em van fer descobrir què era un poeta— van ésser Verdaguer, el mossèn Cinto que havia estat el confessor de la meva àvia, i Casas i Amigó; de l'un i de l'altre, una tia meva em recitava, quan jo estava malalt, els poemes més puerils i més entendridors. Però el primer que recordo —els altres dos eren morts— és Guimerà, que veig encara com aleshores, quan apareixia davant nostre, rígid i curt de vista, i potser intimidat, i mirava de somriure, i de tant en tant movia una mica la mà, com si ens anés a beneir.
Altres indrets de Barcelona: