Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fundada el 1929, al carrer Sant Rafael, 24, ha estat durant anys i és encara el centre de la bohèmia artística i literària que han compartit gent ben diversa. Des de Pieyre de Mandiargues que, ben a prop d'aquí va escriure la seva novel·la La marge, passant per Perich, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Joan de Sagarra, Maruja Torres, Terenci Moix... i, ben especialment, Manuel Vázquez Montalbán. Restaurant iniciàtic del Pepe Carvalho, fill d'immigrants gallecs, detectiu privat, que viu en una torreta de Vallvidrera i té un despatx a la Rambla, depurat gastrònom, assistit pel seu ajudant Biscuter, experimentat cuiner, amb qui freqüenten el mercat del Born i també casa Leopoldo. Fins al punt que el seu creador afirmava que el millor que es podia fer quan s'anés al restaurant era dir que s'hi anava de part de Pepe Carvalho i poden servir-me el que vulguin. Vázquez Montalbán el féu protagonista de fins a dinou novel·les de gran difusió i d'un llibre de receptes atribuïdes al detectiu.
A banda de poder-hi llegir fragments de les novel·les, podem evocar la figura de l'escriptor, del lloc i del seu personatge de ficció a partir d'un text de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) que el retrata agudament; un fragment de Lluís Permanyer presenta el German i la Rosa, pare i filla, continuadors de la nissaga que va fundar la casa de menjars, tot ells amb aficions declarades pel món de la tauromàquia i, finalment, Màrius Carol s'esplaia en la novel·la Les seduccions de Júlia en presentar ficcionats alguns dels personatges reals que freqüentaven amb assiduïtat el local.
Manolo Vázquez Montalbán, com a persona, segueix sent un enigma. Ho és per a molts periodistes que, quan l'entrevisten, només capten el seu aire pseudodistant, la seva aparent incomoditat a seguir una conversa, el seu subterrani nerviosisme. A Manolo Vázquez, com a persona, se'l coneix molt poc. Se'l llegeix molt, això sí. Se'l lloa, se l'admira, se l'enveja, se'l critica, però sempre des de lluny. A Manolo Vázquez Montalbán, com a persona, se li té por. Però mai se l'ignora. I, per què? Perquè els seus papers, entre tristíssims, surrealistes, sarcàstics o tendres, han aportat quelcom d'imaginació a la depauperada premsa espanyola: Ha parlat de la subcultura no de la torre dels estilistes estant, sinó des dels soterranis. L'ha interpretat perquè abans l'ha viscut.
Però, insisteixo, a Manolo com a persona molt poca gent el coneix. S'escapa, escorredís, amb els ulls aparentment llunyans, el bigoti alacaigut, el cap rodó, el coll curt, el front amplíssim. Alguns el pinten antipàtic, altres pedant, la majoria displicent. I jo crec que a ningú se li ha ocorregut pensar què hi ha darrera de tantes defenses físiques, d'aquestes reixes morals. Manolo Vázquez no renega del seu aspecte. Si està gras, està gras. si no és alt, és baix. Tant li fa. Manolo Vázquez Montalbán és un fill amantíssim de la seva època. És un xarnego que no s'amaga rere cap "classe", ni cosmopolitismes, ni esnobismes de terrabastalls. A Manolo li agrada el futbol, les novel·les policíaques, el seu barri, i les dones grasses i primes que, amb davantal o sense, es paren a fer-la petar a la lleteria de la cantonada. A Manolo, potser, li agradaria ser Mike Hammer o Marlowe. Li agradaria trobar-se a l'escala a una Lauren Bacall ben alimentada, de pell fina, sense barbs ni erupcions, i que li prodigués una d'aquelles mirades estranyíssimes que només la Bacall sap fer. Però Manolo ha assumit el paper de fill del districte cinquè de Barcelona amb suma paciència.
—Casa Leopoldo —assenyala el Roger. Som al cor del Xino. És aviat i encara no hi ha ningú. Em fa la impressió de taverna menestral espanyola, amb les rajoles i amb els quadres de toros. M'ha presentat en Germán i la Rosa, la seva filla. I els prega que m'expliquin quina era la imatge que tenien del meu pare. Tan aviat parla l'un com l'altre i, a voltes, els dos alhora. Ho fan amb il·lusió i amb cara somrient. Els escolto, mentre vaig prenent tasts de vi, negre i espès, que m'entra d'allò més bé. Els primers glops els he paladejat amb plaer. I diuen:
—Un bon dia va aparèixer. S'asseia en aquesta taula d'aquí l'entrada, al costat de la paret. Durant una colla de migdies no va faltar mai; i de vegades repetia a la nit. Si venia acompanyat, sempre era una puta diferent; en una ocasió en va portar dues, de putes, unes putes no gaire fines ni gaire engrescadores, aquesta és la veritat. Quan menjava sol, treia un bloc i es passava l'estona apuntant coses. Nosaltres li dèiem «el senyor del bloc». No sabíem qui era ni tampoc què dimoni escrivia, però no deixava la ploma. Ho vam descobrir molt més tard, quan passat un any ens va enviar, dins d'una capsa de sabates i embolicat amb paper d'estrassa, la novel·la; en fi, un paquet per dissimular que hi havia un llibre escrit contra la dictadura franquista.
En Germán, que sembla d'allò més afectuós, fou torero i li deien «el Exquisito»; ha estat una bona estona contant-nos històries de quan ell era matador. No han tardat a venir clients i tant ell com la Rosa no han tingut més remei que atendre'ls.
A cinquanta metres a la dreta, hi ha el carrer de la Cadena, que es diu així per les anelles que tancaven el carrer Hospital fa quatre segles. Aquí mateix va morir assassinat Salvador Seguí, el dirigent obrer a qui deien el Noi del Sucre. Aquest és el nostre restaurant: Casa Leopoldo.
A la Júlia la va sorprendre el local. S'havia imaginat que en Xavier hauria reservat un lloc de disseny barroc i amb espelmes a les taules. Per això s'havia vestit com si anés a l'òpera, amb una faldilla prisada negra i una torera platejada, sobre la qual duia un abric de caixmir, també negre. Les seves sabates de taló no comptaven amb la superfície d'aquell carrer de llambordes. I ara es trobava davant una porta pròpia d'una fonda, en un dels carrers mes llòbrecs de la ciutat.
En obrir la porta, però, va trobar-se amb l'amabilitat de la Rosa, la filla del propietari, que els portà al menjador interior, on hi havia molta gent coneguda de la ciutat, cosa que va fer que en Xavier hagués d'anar a saludar dues taules diferents. En una, hi havia un antic traductor de les Nacions Unides convertit en escriptor de moda en companyia d'un conegut crític teatral de ploma càustica, d'un cronista de la ciutat que era autor d'una sèrie de biografies de carrers barcelonins, un novel·lista d'èxit i, al mateix temps, gastrònom, i un altre autor de culte que desesperava els seus editors en negar-se sistemàticament a aparèixer per televisió. En una altra taula hi havia tres dones: una fotògrafa especialitzada en retrats, la directora d'una revista de cine i la Malena. Quan la Malena va veure la Júlia, va fer un crit que va aconseguir que es fes el silenci al menjador. Es van abraçar i, fluixet, li va dir:
—Veig que m'has fet cas i has arxivat el pesat d'en Santi. Quin tros d'home que t'has adjudicat, només arribar a Barcelona. ¿Saps que em van presentar en Xavier a la recepció que fa l'alcalde a les festes de la Mercè de l'any passat? Està per menjar-se'l. Si no hagués anat acompanyada, aquell dia li hauria tirat la canya.
Quan es van asseure, la Júlia li va dir que entre tanta gent coneguda no podria beure més del compte ni comportar-se com una col·legiala. En Xavier es va disculpar per haver triat el dia en què mitja ciutat havia decidit sopar en aquell local del cor del Raval. Casa Leopoldo era el restaurant on es podia menjar el peix més fresc de la ciutat, però també els plats casolans tal com només els sabien fer algunes àvies que havien estudiat amb Rondisoni abans de la guerra. Les parets havien estat decorades amb motius taurins per l'afició que hi tenia en Germán, el fill del fundador, i perquè la seva filla va ser casada amb un torero portuguès que va perdre la vida d'una cornada a la Monumental.
En Xavier va encarregar, per començar, una mica de pernil, anxoves, calamars i peixet fregit, acompanyat de pa acabat de sortir del forn, amb tomàquet del Maresme i oli d'oliva arbequina. De segon, escamarlans i gambes de Palamós. I, per acabar, un tortell de cabell d'àngel. Per beure, va demanar una ampolla de Milmanda, un vi blanc que la propietària digué que era el preferit del Rei. Encara li explicà que, en aquelles taules, André Pieyre de Mandiargues havia escrit la millor novel·la que s'ha publicat mai sobre Barcelona, La marge, —feia quaranta anys.
Altres indrets de Barcelona: