Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'origen del castell de Montjuïc va ser un farell o talaia medieval destinat a informar mitjançant senyals de la proximitat de vaixells, situat al sud-oest de la ciutat de Barcelona. La muntanya de Montjuïc, anomenada aleshores en llatí Mons Judaicus ('Mont Jueu') o Mons Jovicus ('Mont de Júpiter'), acollí, entre els segles IX i XIV, el cementiri de la comunitat jueva.
Tenint a sota el far, construït pels volts del 1926 en estil noucentista, i la zona del Morrot i de l'antic Barri de Can Tunis, avui ocupada pel cinturó del litoral i l'ampliació del port, podem llegir diversos textos. Primer, un poema d'Artur Masriera dedicat al far; una descripció lírica de la zona de la mà de Josep Pla que contrasta amb la realitat que descriuen uns fragments d'Els altres catalans, de Francesc Candel, que es va criar i va viure a l'antic Barri de Can Tunis; un passatge de la novel·la de Marc Pastor que tracta dels ambients marginals de les barraques dels gitanos i, finalment, un fragment de l'Última oda a Barcelona, de Lluís Calvo i Jordi Valls.
Lo guaita de Montjuïc (fragment)
I
Quin bon vellet lo guaita — que es va morir!...
A Palamós bé en parlen, — del vell Marí.
De la nostra Marina — les glòries sap;
ell vos dirà sa història — de cap a cap,
de Montjuïc a la torre, — sempre amatent,
ha senyalat les veles, — lo temps i el vent.
Vegé nostra Marina — nàixer i florir
i, quan l'ha vista morta, — se va morir.
II
Ell prou vos retrauria — los jorns aquells
que s'omplí Barcelona — de mils vaixells
tallats per mestres d'aixa — dels que no hi ha,
(que ara, a Lloret i a Blanes — van a captar.)
Que el pinetó i el melis — de l'alt Vallès
en bergantins tornaven — dels més lleugers,
i fragates veleres, — de bon guindat,
botaven, des de Roses — fins a Montgat.
III
Amb quin a la Torre — feia senyal
quan la nau apuntava — només lo pal!
Amb quin goig a les mares — i a les mullers
marcava la tornada — dels mariners!
Les promeses miraven — dalt del Castell.
— Una bola a la punta, — ja torna ell! —
— Los armadors dels porxos — de can Xifré
adelerats talaien —si la nau ve.
IV
Mai vegé nostra terra — tant bé de Déu,
les nostres naus anaven — pertot arreu;
catalana bandera — passà pertot,
és català el nostramo — també el pilot,
catalana la casa — de l'armador;
los pobles de marina — se feien d'or...
Mes noves lleis vingueren —d'allà Madrid
que en lo port los navilis — nos han podrit!
La boira, l'ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l'emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d'un formigueig vagament morat. Tot ha pres un aire de fantasia flotant — com hom s'imagina que han d'ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d'una criatura agonitzant.
Després s'ha posat a ploure d'una manera mansa. Dins l'aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gasa blanca d'aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bombolles de la pluja a l'aigua.
El cel s'ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.
Fa pocs anys, el cens de barraques, a Barcelona, més o menys era així: a Montjuïc, entre els fondals, les altures i els rodals, més de 30.000 persones en barraques i semibarraques. Unes 12.000 a Pequín i al Camp de la Bota. 2.900 a la zona de Llevant. Unes 1.200 barraques escampades pels vessants del Carmel. Pels volts de la Torrassa i de Collblanc, unes 2.800 persones allotjades en barraques. Etcètera. Monstruós.
La barraca ha estat la gran tara del suburbi, la degradació de l'immigrant, l'exponent i la mostra dels extrems a què poden fer arribar la penúria i la misèria. Ho ha estat i ho és. Segueix essent-ho, a desgrat de totes les manifestacions publicitàries.
La barraca ha estat l'anhel desesperat d'una gent que de totes passades s'ha estimat més de quedar-se en una terra que no és la seva, fent l'home, en condicions pèssimes, però sempre millors que les dels llocs que havien abandonat. Molts, als seus pobles, ja hi vivien, en coves, xavoles o barraques, però altres no. Hi ha qui ha deixat casa allà, millor que no la que té aquí. Però aquí van grassos, i allà estaven flacs, diuen. Aquí subsisteixen i allà es morien. Aquí treballen, i allà no poden. Aquí tenim un esdevenidor, asseguren. N'hi ha que van abandonar coves que, pel que expliquen, eren veritables casetes excavades a la roca. Què no donarien per tenir la seva cova aquí! Però entre passar fam, ben allotjats, i anar tips vivint a la intempèrie, qui vacil·laria?
Les barraques han sorgit a tot arreu on ho han permès. Als fondals, a les altures, als ermots, a les rambles seques, sota els ponts, als solars amagats, bé formant colònies, bé aïllades. Se n'han fetes de tot: de fusta, de cartó cuir, d'uralita, de plaques, d'obra. De les que són de maons i de ciment, de fang i de pedres, la gent en diu barraques «d'obra»; els experts en diuen «semi-barraques». Les emblanquinen amb calç, com a Andalusia; els posen unes bones pedrotes a la teulada, perquè el vent no se l'emporti; els qui tenen humor les adornen amb testos de flors. N'hi ha d'espaioses, però d'altres són la més humil expressió d'allò que una família pot posseir.
Generalment són humides. Com que són d'envà prim, a l'hivern són fredes, i com que el sostre és molt baix, a l'estiu són com forns. Viure-hi vol dir mancar d'allò més elemental i necessari, fins i tot moltes vegades de llum elèctrica i sempre d'aigua corrent, baixó que la civilització moderna actualment ha posat a l'abast de totes les mans. Les condicions higièniques hi són mínimes. I és meravellosa la netedat que, a desgrat de tot, impera en algunes d'aquestes barraques i entre els seus habitants, perquè si resulta fàcil d'ésser net i polit tenint bany a casa, no ho és tant quan cal portar l'aigua a galledes d'una font gairebé sempre llunyana. No tenen raó els qui, davant la falta d'higiene de molta gent de les barraques, argumenten que un tros de sabó i una mica d'aigua no costen gaire, i els retreuen la seva poca condícia. És possible que en alguns punts hi hagi una mica de deixadesa, en això, perquè ja hem dit que hi ha qui, tot i viure en condicions idèntiques, procura anar ben net. Però és que mantenir aquesta netedat és una lluita constant contra allò que no es té. I aquesta, és clar, facilita que es caigui en la negligència i l'abandonament. Hi ha condicions de vida tan precàries que disculpen això completament.
En el vessant de mar de la muntanya de Montjuïc, abans d'arribar al Morrot, hi ha el campament de gitanos sota la protecció del senyor Camil, el patriarca. Està format per una dotzena llarga de barraques situades a diferents nivells, unides per caminets guanyats a les males herbes cop de dalla, al voltant d'una esplanada on hi ha carros i un vigilant permanent arrecerat per quatre fustes mal clavades i una foguera que es veu des del mar. Hi ha qui diu, fins i tot, que el foc dels gitanos del senyor Camil ha confós més d'un mariner a l'arribada a port i l'ha fet embarrancar. Hi ha qui va més lluny i assegura que els gitanos del senyor Camil solen vendre's el contingut de la bodega l'endemà.
En Corvo i en Malsano hi arriben enmig del silenci, grills i estrelles, i es deturen a l'entrada. El primer va aprendre a muntar a l'Àfrica, quan la guerra, i el segon en els avalots de principis de segle, sabre en mà. Es fa un tip de dir que és un dels policies del famós quadre de Ramon Casas, però és mentida.
El vigilant els rep trabuc en mà, arma poc pràctica però molt dissuasiva, i els policies s'obren la jaqueta just per mostrar els revòlvers.
—Volem parlar amb el senyor Camil —declama en Corvo.
—No són hores —respon el gitano, gran i corpulent, de veu tranquil·la i posat d'aquí t'espero que et foto un gec d'hòsties.
En Malsano esguarda en Corvo. Té raó. Treure del llit el patriarca a les quatre de la matinada és, pel cap baix, imprudent.
—Avisa'l i que decideixi ell.
—No caldrà —una veu rogallosa que surt de la barraca més gran—. Chacote, deixa passar els senyors inspectors.
Abans no entren, tres dels fills del senyor Camil surten al pas i observen els policies desmuntar i lligar les regnes amb les mules. Els saluden amb el cap i es queden a fora per si el pare els necessités. El senyor Camil sacseja la dona, prepara'ls beguda, i s'allisa la roba. Canos, de front desert i celles pobladíssimes, amb els dits es pentina el bigoti en forma d'u invertida, i rep els convidats sorpresa amb una cortesia impròpia d'aquestes hores.
En Malsano s'adona que el seu company està molt confiat, però no para de vigilar l'esquena. No n'hi ha prou amb el fet que siguin gitanos (no els pot ni veure), a més són a casa del patriarca, sols, sense que ningú ho sàpiga, a les tantes i desobeint una ordre directa del superior. L'endemà, tant poden ser en una garjola com esmicolats i barrejats amb el pisto que alimenta els porcs d'aquella gentussa allunyada de la civilització, maleïda sigui.
L'autobús 21, que deixa enrere el moll de l'os
i el rovell bastit amb l'ou de l'almirall,
circumda el Port i fuig cap al Morrot.
«Stella maris» Llegeixes. I et ve al cap
l'Stella splendens del Llibre vermell.
Però avui sols hi ha contenidors,
grues i sirenes de vaixell
i el gran ull del cementiri
ancorat a la roca que s'engreixa.
Pedrera de pas, pols i pols: res.
Aquí, ben a prop, el Candel va bastir
una mitologia pròpia.
No cal canviar de nom, ni de ciutat:
el Michurella, el Picha i el Tiara
passegen, com espectres, pels racons.
S'acumulen presències, urpades de memòria
que ningú vol recordar.
Davant la carretera i vora el mar
hi ha pilars a mig construir.
Jo això ja ho he somniat,
i no es tracta pas del Solaris de Lem,
ni deis proverbis de l'infern de Blake
—quan deia folly is the cloke of knavery—
(busqueu al Collins, que ara em truquen),
ni d'aquell que baixà
del cerchio primaio giù nel secondo.
Aquí es basteix una precarietat
—com la dels noms primaris de Macondo—,
però sense cases ni persones ni colors.
Altres indrets de Barcelona: