Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici que ocupava l'antiga editorial Montaner i Simó, amb seu al carrer Aragó, 255, obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, ho és avui de la Fundació Antoni Tàpies.
Edifici projectat per Domènech i Montaner l'any 1879 i edificat uns quants anys després. Va ser un encàrrec d'un oncle seu, Ramon de Montaner i Vila, que també li encarregà el seu habitatge a Barcelona, el Palau Montaner (1889-1893) i la restauració del Castell de Santa Florentina, a Canet de Mar (1900-1909).
Constitueix una de les obres més representatives de la primera època modernista. Consta de dues plantes amb una llanterna central coberta amb claraboia de vidre i utilitza com elements de suport pilars de fosa, fins aleshores utilitzats només en mercats i estacions. La façana és de maó vist combinat amb ferro i vidre. Del seu repertori ornamental en destaquen els bustos de Dante, Cervantes i Shakespeare.
Des de 1990 és seu de la Fundació Tàpies. L'edifici va ser rehabilitat per Roser Amadó i Lluís Domènech Girbau i va ser coronat amb l'escultura d'Antoni Tàpies, "Núvol i Cadira".
Sempre que surt el tema del grup de Dau al Set —així en bloc, ficant tots els seus components en un mateix sac— per presentar-lo com un moviment que lluità per la «modernitat» al nostre país, segur que es comet un frau històric. Perquè la revista Dau al Set va tenir èpoques molt diferents i protagonistes que van acabar situats als antípodes. I, si bé al principi els va unir a tots una certa inquietud juvenil i una semblant ostentació de «modernitat», no és menys cert que, com tantes coses, això de la «modernitat» té els seus escribes i fariseus, els seus penedits i fins i tot els seus «postmoderns». I pot ser que els qui més en van presumir, després resulti que compten molt poc en l'autèntic progrés cultural del nostre temps. Recordar tot això quan es vol parlar de Dau al Set és un exercici primordial que, per desgràcia, alguns cronistes d'aquí han oblidat de vegades. I aquest oblit es converteix en cínic oportunisme si és un mateix membre de la revista qui, després "d'anys i panys d'haver-se'n apartat i de donar-nos proves de no haver entès (o no haver volgut entendre) la veritable lluita per un món realment modern, ara, si li convé, en surt amb un «nosaltres, els lluitadors de Dau al Set» com si tots haguessin actuat igual.
La història de Dau al Set no pot separar-se de la història d'aquestes incoherències, d'aquestes desercions i d'aquests oportunismes. Per començar, la pitjor injustícia històrica que se sol fer, i que ja es va perpetrar en inaugurar la revista, es ocultar que l'ànima dels primers números (el que en podríem dir la seva primera època) i l'únic que mereixeria el nom de director fou el poeta Joan Brossa. O, millor dit, Brossa i tot aquell món unit a la seva inconfusible personalitat, que ens va anar descobrint de forma torrencial als fundadors de la publicació. (Convé recordar que aquests van ser tres pintors: Ponç, Cuixart i qui això escriu, dos escriptors: Brossa i Arnau Puig, i un impressor: J. J. Tharrats, que va començar a pintar posteriorment. I això succeïa a la tardor de 1948.)
Brossa, una mica més gran que els altres, es confessi o no —i per a bé o per a mal—, és indiscutible que llavors no solament ens enlluernà, sinó que ens ajudà a tots. I molt especialment a en Ponç, a qui el nostre escriptor va convèncer que abandones l'encartronada figuració on es trobava i aprengués a deixar-se portar per l'automatisme psíquic d'inspiració surrealista. No cal dir, és clar, que Brossa sembrava en terreny adobat. Perquè, si bé a en Ponç (potser amb menys preparació cultural que els altres) en Brossa li obrí els ulls, el jove pintor no deixava de tenir els seus dots. Els altres membres de Dau al Set, per conductes diferents, teníem ja algunes nocions dels postulats i les tècniques del surrealisme. I també, és clar, les nostres pròpies facultats. Però sense l'estímul de Brossa és evident que les coses ens haurien anat a un altre ritme.
Auca del Bompiani
Diu que els orígens extrems
del Bompiani espanyol
es perden en un revolt
de la negra nit dels temps.
Mes quan la postguerra munta
sorgeix un senyor Gonçales
que a les bones o a les males
es fa càrrec de l'assumpte.
Pren el fil escorregut,
recull l'escampall dels trossos
i com es fa amb els vells ossos
prova de refer el mamut.
Crida experta gent d'estudis
i sens que ningú no ho noti
s'inicien els preludis
del fabulós poti-poti.
En Riquer de ment astuta
el bolígraf desembeina
i amb ell a tall de batuta
dirigeix els qui fan feina.
El catedrátic Valverde
i el postulant Vilanova
el segueixen en la prova
com qui tem trepitjar merda.
Incauts com dues colomes
i per tendres més ardits
també hi posen cap i dits
els doctors Moles i Comes.
Lleu i fina, mes no frívola,
competent de més a més
hi ha la reina dels fitxers,
Amèlia la Senyorívola.
En Pandolfi i en Patxeco
són les troballes recents,
el primer suau com un eco
i el segon que ja té dents.
També l'Albert de Craywinkel
bompianeja, servil.
Sofreixo de por que tinc que el
versaire hi perdi l'estil.
Més tard arriba en Beser
de la banda de Morella,
ros, actiu i rioler
i amb Alas a la cistella.
En Sanxes, dellà l'envà,
papa gris i confident,
sotja i ensuma el jovent
com un quisso casolà.
I l'Huguet, que no defuig
xafarderies ni intrigues,
si no encensa el nas d'en Puig
llepa el tortell d'en Rodrigues,
el nebot de faç colèrica
que renya, ronca i renilla
de por que l'oncle d'Amèrica
el giti de la plantilla.
Han llogat mossèn Conill,
panxut, ganut, curt de vista
perquè els salvi del perill
existenci —com?— alista.
Sapigueu que amb la falange
dels innúmers traductors
podríem traçar una franja
de Mèxic al Pla de l'Ós.
Com una figura a part,
ara, a les seves velleses,
s'embolica en tals empreses
el sarcàstic Pere Quart.
Ermità de l'oficina
és l'Arbó, que viu als llimbs
tot pensant renecs i crims,
bru com una salvatgina.
Tots s'afanyen les pessetes
de llurs míseres soldades
i tots somien carpetes
prenyades de galerades.
I als finals de mes es forma
una sinuosa fila
que davalla, serp deforme,
fins al cau del senyor Vila.
De cop per les brutes sales
es propaga una sospita:
¿serà certa la visita
del mític senyor Conçales?
Només de sentir el seu nom
cada gorja es torna estreta:
es com el pas d'un cometa
que fa tremolar tothom.
Des del Nebot al Manel
el personal es prepara
per a fer la gara-gara
a l'Arcàngel d'Israel.
Tot fuig! Però a quin destí?
Es un il·lús qui ho demani!
Així creix el Bompiani
dins l'espai que no té fi!
POT SER QUE NO TOTHOM MORI
SENSE VEURE EL DICCIONARI...
QUE NO SIGUÍ EL PURGATORI
D'UN OBTÚS MILIONARI
COM EL TEMPLE EXPIATORI
D'AQUELL ALTRE ESTRAFOLARI!
Altres indrets de Barcelona: