Gran Teatre del Liceu (La Rambla)

Autor: Robert Saladrigas i Riera
Obra: L'estiu de la pluja , 2012
Pàgines: 60-61

Els carrers de San Felip Neri, Sant Sever i Sant Honorat em van dur a la plaça Sant Jaume. Entre els palaus de la Generalitat i l'Ajuntament, movent-se com un corrent orgànic, bandades d'estrangers de tots els colors. Un espectacle poc inspirador. Alentint la marxa pels carrers del Call i la Boqueria (esquivant energúmens sobre dues rodes), vaig sortir a la Ram­bla. Allà la ciutat feia la impressió d'estar drogada per la calor empastifosa que pujava de l'asfalt roent. No hi havia cap indici de brisa. Els núvols s'havien estès, prenien formes estrambòtiques, eren de color canyella. La humitat augmentava per moments. Tenia els pixums ficats al nas. La Rambla feia honor al seu nom: arriava cap a mar, però també en sentit contrari, en direcció a la muntanya, una densa torrentada de carn humana. Els cossos fregaven els uns amb els altres. Em va aflorar una fatiga que m'entretallava la respiració.

Vaig seure en una terrassa davant del Gran Teatre del Liceu. Un plat combinat (ou ferrat, hamburguesa plastificada i patates fregides congelades i reescalfades): dotze euros amb setanta cèntims. Una Heineken, quatre amb vuitanta-cinc. El succedani de cafè, dos amb vint. Preus estivals, de Rambla, a escala turística. Sarcàsticament «populars». Ho prens o ho deixes. Els cambrers eren tots peruans o equatorians. Entenien l'anglès, però el català els sonava a música dodecafònica. Feien cara de no estar disposats a perdre ni un segon amb les carallades d'una intrusa del país. Em vaig preguntar ociosament quantes llengües i quants dialectes es parlaven en aquell moment a la Rambla. I qui dictava la llei en aquella Babel extraterritorial que convertia a tothom, els pocs indígenes i els molts forasters, en víctimes indefenses de la prepotència i l'explotació.

 

 

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: La febre d'or
Pàgines: 107-108

Aquella nit havia d'ésser memorable en els annals del Liceu. Per fi, després d'haver, el bombo de la réclame, eixordat durant setmanes enteres, debutava, en el gran teatre, Massini, el tenor que qualificava d'angèlic un de sos fanàtics adoradors. Les localitats del Liceu es pagaven a preus fins llavors inusitats a Barcelona. Al mig del frontis del teatre, damunt la barana del balcó central, brillava, amb grans lletres de llum fosforescent, el nom de Massini, dins una estrella de gas de raigs colossals; i a baix, al porxo, es reproduïa aquell nom amb lletres d'or que ocupaven la meitat dels llargaruts cartells, els quals anunciaven amb altres de roges, molt més menudes, l'òpera Faust, i amb unes de negres, molt més petites encara, el del compositor i el dels altres cantants. El tenor imperava per damunt de tot: sos companys quedaven reduïts a la condició de comparses; l'obra ja no havia de dur ningú al teatre: el nom de l'autor figurava allí com per força, negat en les foscors del contrast, aixafat pel pes d'aquelles gegantines lletres d'or.

La Rambla estava animadíssima. Els passejadors es paraven, s'eixamaven, sense voler, amb el vesper negrós de curiosos que s'havia format davant del Liceu, i, tots plegats, ocupaven ja quasi l'amplada entera del passeig. Per l'empedrat d'ambdós costats s'escolaven amb estrèpit, i en corrents contraposats, dos rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent. Quatre municipals de cavall podien amb prou feines posar en ordre de desfilada el perillós garbuix que al cantó del carrer de Sant Pau formaven els cotxes en enfrenar el pas. D'un a un, anaven desgranant-se, parant davant del porxo, amarat de llum. Oberta la portella, aquells grans estoigs de laca vessaven belles fembres, agençades amb flors, sedes de colors desmaiats, velluts i pedreria enlluernadora. Homes elegants les rebien donant-los la mà, els oferien el braç, i desapareixien amb elles, xuclats, pels estrets canals de les portes d'entrada, amb sonoroses rialles i alegria als ulls. El públic de peu, que es veia amb penes i fatics per a travessar entremig de rodes i cavalls, s'empenyia per l'estreta vorera, amb perill de la vida. I els cotxes, un cop buits, anaven afilerant-se en doble renglera per les Rambles i carrers adjacents, com estranya corrua de monstruosos coleòpters que llançaven pels ulls blanca i enlluernadora llum.

 

Autor: Conrad Roure i Bofill
Obra: Memòries de Conrad Roure (Recurdos de mi larga vida) , 2010
Pàgines: 138-139

La tasca dels bombers consistia principalment a impedir que el foc s'escampés a les cases veïnes, ja que l'interior del teatre era una immensa foguera que era impossible d'apagar.

Les flames s'elevaven a una gran altura, per damunt del sostre de la sala d'espectacles i, al cap d'unes tres hores que l'incendi s'havia iniciat, aquell va enfonsar-se aclofant l'ímpetu del voraç element.

La labor dels bombers va ser aleshores molt més fàcil, ja que controlat l'incendi a l'interior de l'edifici, no hi havia perill per a les cases properes.

Com que el punt en què l'incendi havia pres amb més gran voracitat era el fossat del teatre, que estava ple de fustam i decorats, el cap de bombers manà obrir-hi un vall des de la Rambla.

En el vall, hi posaren dues o tres mànegues d'aigua, que rajaven contínuament, i així aconseguiren que el fossats s'inundessin.

Així i tot, al cap d'una setmana encara hi havia brases en els diversos punts del que quedava del teatre.