Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'Hotel Arts és un dels edificis més emblemàtics de la Barcelona de final del segle XX. Fou aixecat entre 1988 i 1992 a l'entrada del Port Olímpic que es construí amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 juntament amb la veïna Torre Mapfre, que té la mateixa alçada.
Aquesta torre de vidre de colors verds i grisos, envoltada d'una estructura de ferro de color blanc, fou dissenyada per l'arquitecte Bruce Graham i acull un luxós hotel de cinc estrelles que va obrir les portes el 1994. Integra també 27 apartaments de luxe, tots dúplex, d'una, dues o tres habitacions, que ocupen les nou últimes plantes. Al punt més alt de la torre hi ha instal·lada una càmera de TV3. El gran peix metàl·lic daurat, obra de Frank O. Gehry, és un altre dels elements emblemàtics de l'entorn d'aquest edifici de 43 plantes i 154 metres d'alçada.
Situats en qualsevol punt de l'entorn podem llegir el fragment d'un conte de Sergi Pàmies que ens revela una de les singularitats de l'hotel, un passatge de Les seduccions de Júlia de Marius Carol (Barcelona, 1953) que explica els somnis d'un jove arquitecte i la realitat dels gratacels que hi ha a Barcelona i, finalment, un altre d'Homes d'honor, de Xavier Bosch (Barcelona, 1965), que tracta de l'arribada a Barcelona de l'escriptora perseguida per la màfia siciliana.
La gran novel·la sobre Barcelona (Fragment)
En una suite del segon hotel més alt de la ciutat, un home de negocis espera una trucada. Per fer temps, passeja descalç damunt de la moqueta i s'atura davant dels finestrals per contemplar la vista. Quan se n'atipa, torna a seure i es distreu fullejant, d'entre tots els impresos i prospectes que hi ha a la tauleta de nit, el que li sembla més original. És una carta de coixins en forma de tríptic titulada Almohadas a la carta / Pillows a la carte. Inclou una selecció de nou models diferents de coixí distribuïts en sis categories: molt tova, tova, semi-dura, dura, molt dura i cervical. El text que descriu les característiques de cadascun dels models desperta en l'home de negocis unes ganes immenses de ficar-se al llit i abraçar-se a un coixí. ¿Com deu ser el model París, farcit de fibra verge buida de polièster, inodora, antial·lèrgica i transpirable?, es pregunta. ¿Quin deu ser més còmode, el Cinc Estrelles o el multielàstic Dur? Intrigat, despenja el telèfon i, a més d'una ampolla de xampany, demana que li pugin un coixí de cada model. Una hora més tard, després d'haver-los provat, l'home —que no abandona mai la seva condició d'home de negocis— conclou que la idea de la carta de coixins és excel·lent. Demà en parlarà amb els seus assessors perquè comencin a dissenyar un kit de nou coixins molt semblants a la selecció que ofereix l'hotel però pel consum familiar, en el qual cadascun porti una de les nou lletres del nom de la ciutat.
En Xavier era una mica més jove que la Júlia i sentia la mateixa fascinació pels gratacels novaiorquesos que ella. És més, se sentia afortunat per haver realitzat els plànols d'un immoble de vint plantes per al tram de la Diagonal que s'obre al mar. El seu somni, però, era aixecar un edifici de cent plantes a Barcelona, tot i que la ciutat semblava tenir menys deliris de grandesa que l'arquitecte i preferia els immobles amb una dimensió mes humana. Només a la Vila Olímpica, davant del mar, s'havien autoritzat dos grans gegants de vidre, més com a miradors que com a habitatges. L'un era un hotel, i l'altre, un edifici d'oficines. En Xavier li va explicar que des dels pisos superiors hi havia una vista de la ciutat impressionant, des del mar al Tibidabo, com cantava Jorge Sepúlveda. I va insistir que des d'allà dalt resultava una capital ordenada, amb un passe-partout verd separant el cel i la terra, que podria haver merescut l'atenció de Cézanne.
Altres indrets de Barcelona: