Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La seva història s'adiu completament a la de la història de l'ensenyament mitjà a Barcelona dels últims 150 anys. L'Institut Provincial de Segon Ensenyament de Barcelona, creat l'any 1845 i que formava part integrant de la Universitat de Barcelona, va ser inaugurat per Manuel Milà i Fontanals i els ensenyaments es feien a tres edificis diferents: a l'ex-convent de San Sebastià, a la Universitat i a una altres locals del centre. El 1872 la direcció i les oficines (i més tard totes les instal·lacions) es traslladen a l'ala esquerra de l'edifici de la Plaça Universitat. El 1928 s'inicien les obres per a un nou pavelló per l'institut al jardí de la Universitat (al xamfrà de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer d'Aribau). El 1930 es van acabar les obres, el mateix any que, per un Reial Decret del mes d'octubre, es canvià el nom de l'Institut pel de Liceu o Institut Balmes.
El 1935 el director del Balmes va fer unes gestions per a la concessió d'uns terrenys destinats a l'edificació d'un nou Institut, al xamfrà de Pau Claris i Consell de Cent. El 18 de novembre de 1942 es va inaugurar oficialment el nou (i actual) local de l'institut que des de llavors es va anomenar "Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà Jaume Balmes". Per les seves aules han passat personatges molt destacats de la cultura del país: Josep Torres i Bages, Joan Maragall, Enric Prat de la Riba, Rafael Marquina, Eugeni d'Ors... I, entre els més contemporanis, Joaquim Molas (Barcelona, 1930) i Sergi Pàmies (París, 1960) que amb dos textos memorialístics informen sobre el seu pas pel centre, del professorat i l'ambient. En el cas del darrer, hi podem afegir la visió que del centre va tenir la seva mare, Teresa Pàmies.
Tots ells tenien els seus tics. Díaz-Plaja parlava com si tingués la boca plena, amb una veu baixa i fosca. I aprofitava les classes per escriure versos. O, almenys, això suposàvem. Repicava la taula amb les puntes dels dits, com si copegés un piano de cua. I, de sobte, es quedava immòbil, amb la mirada fixa en l'infinit. Carreras portava ulleres de miop, més gruixudes que les normals, que s'havia de treure per llegir. I, aleshores, tot fent ganyotes, s'enganxava el llibre a la punta del nas. Deia just el que havia de dir, amb la cortesia i la solemnitat que devien fer servir els antics i venerables professors d'Oxford. Olives i Saldaña, un, alt i prim com un pivot de la NBA, i l'altre, més baix i de formes més aviat plenes, eren reflexius, de reaccions lentes i segures. Al contrari, Santos Coco i La Puente Larios eren nerviosos, gesticulaven sense parar, el primer, afermant el colze damunt la taula i apuntant amb l'índex l'interlocutor, i el segon, movent els braços com si fossin l'hèlix d'un avió del 18. De tots ells, conservo el record de moltes classes concretes, de moltes observacions deixades anar de passada. D'Olives, poso per cas, no n'he oblidat mai una d'aquestes. «Als Països Baixos, es conserven unes proves corregides per Erasme, mentre que, aquí, tendim a destruir-ho tot. Bo i dolent». De Carreras, unes classes sobre Bergson, fetes amb motiu de no sé quin aniversari. I de Díaz-Plaja, una d'esplèndida sobre Baudelaire, amb lectura i comentari d'uns versos. De La Puente, els aparells més o menys rudimentaris que, de tant en tant, ens duia a classe. Els experiments amb tubs reglamentaris. I les visites al laboratori, que, si no vaig errat, era al darrer pis, costat per costat de l'aula de dibuix. [...]
De tots ells i dels seus manuals, la majoria excel·lents, vaig aprendre molt del que sóc ara. O, si més no, del que penso que sóc. D'Olives, per exemple, vaig aprendre la passió pel llibre. De Carreras, l'ordre i l'afany de precisió. De Saldaña, la necessitat de raonar i d'esgotar tots els perquès d'una qüestió. De Díaz-Plaja, la tendència a la síntesi i a la classificació, el plaer per la lectura (un any, sense anar més lluny, ens va fer presentar un conjunt de deu critiques sobre deu llibres llegits). De Santos Coco, el gust per la provocació i la discussió. I de mossèn Miquel, l'erudició i, a la vegada, l'art de saber valorar les intuïcions i d'establir connexions entre els materials aplegats.
Però no tot foren xicots tranquils de bar a L'Eixample. Ensopegares amb algun roc i l'ensopegada et deixava baldada. La més grossa la vas tenir a l'Instituto de Enseñanza Media X, a l'hora de voler inscriure-hi els teus fills. El català que et va rebre va contestar-te en castellà. Sabies que era català perquè el vas sentir parlar català per telèfon amb algú, a l'altre costat de la finestreta; sabies que era català perquè el seu gos, ajupit al peu de la taula del seu despatx, va dir quelcom a l'amo i l'amo contesta: «Qué rondines?» Però a tu et va contestar en castellà i malament.
Malament perquè tu exposaves un cas especial: el d'un noi que havia de prosseguir el batxillerat començat a França. Tu esperaves que el funcionari català es faria càrrec del teu problema, que en explicar-li els primers detalls es fondria com un bolado, disposat a servir-te per solidari catalanisme; que en saber ell que es trobava enfront d'una catalana que ha decidit tornar a la terra enyorada, es desviuria per ajudar-te. Doncs, no. Què et pensaves, ximpleta?
L'home del gos ni et deixà parlar. A la teva introducció eloqüent i un xic emocionada s'impacientà i va tallar pel dret: «Haga una instancia.» I tu, recolzada al taulell del funcionari, vas tenir la barra de preguntar-li amb quin paper calia presentar la instància, per duplicat o triplicat, amb pòlissa o amb pòlisses... Va creure que li prenies el número.
I et vas sentir xafada per aquell català eixut, d'ulls freds, que només s'humanitzaven en parlar-li al gos... en català. Com que hi havia aquella cua, el funcionari tingué una ocasió única per a presumir d'eficient davant d'una ignorant i pesada que, perquè venia de l'estranger, es creia amb tots els drets: «¿No ha hecho nunca una instancia? Vamos, señora, tengo otras cosas que hacer, ¿no ve cuánta gente tiene detrás? Vaya a un estanco y allí la informarán...»
Si no recordo malament, vaig estudiar a l'Institut Jaume Balmes entre els anys 1975 i 1978. Aleshores es deia Instituto Nacional de Enseñanza Media Jaime Balmes i en alguna banda hi havia una bandera espanyola amb l'àguila imperial. Tenia un avantatge sobre la majoria d'escoles: ningú no se sentia especialment orgullós de ser-hi. Jo tampoc. Vaig viure-hi la mort de Franco i els primers anys de democràcia, una època excitant, diuen, i bastant confusa. De la meva estada n'he guardat només un parell de coses: el «Carnet del alumno» i un exemplar de la revista Aula, feta íntegrament pels estudiants. El «carnet» era un document franquista, amb ma sèrie de normes i una fotografia en blanc i negre envaïda, en part, per un segell de color blau. A la foto surt un adolescent prim que porta un jersei de llana i els cabells llargs. Sóc jo. Més ben dit: era jo. [...]
Els dies que no apareixia per l'institut me n'anava al cinema (extraordinaris programes matinals al Savoy, a l'Atlanta i a les Galeries Condal) o m'amagava en un racó del bar Velódromo per llegir. També escrivia. Poemes, sobretot. N'ha quedat constància a la revista Aula, que va publicar un dels poemes més lamentables que recordo haver llegit mai. Es deia «Abatirem el mur» i el vaig escriure jo. Tindré el bon gust de no reproduir-lo. Explicaré, això sí, quin era el tema del poema. Parlava del mur que separa el pati de l'Institut Balmes del pati de l'escola Lestonnac. Aleshores, l'Institut Balmes no era mixt. Ho repeteixo: no era mixt. Perquè copseu la gravetat d'aquesta situació, imagineu-vos una classe plena de tíos! Oi que fa angúnia? Quan sortíem al pati, sentíem que les noies de Lestonnac eren a l'altra banda del mur, però no les podíem veure! La frustració era immensa. Per això vaig escriure aquell poema i, posats a fer confessions, ho dic francament: em penedeixo no solament d'haver-lo escrit, sinó també d'haver-lo publicat a la revista.
Altres indrets de Barcelona: