Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Pla vivia al pis que els seus pares havien llogat al carrer de Mallorca, 244, 2n 1ª, prop de la Rambla de Catalunya, amb els seus germans Pere i Maria, la tia Carolina i l'Angeleta que es cuidava del servei de la casa.
A l'estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta tota la família fins al pis del carrer de Mallorca—Mallorca, 244, 2n lª. Els vidres trontollen en l'empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d'aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m'atrau amb força. El pis—pujada l'escala una mica obscura — em sembla incolor, inodor o insípid. 1 a més sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos — menys l'Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.
Barcelona deixà d'ésser una ciutat provinciana en els anys de la primera gran guerra — que coincidiren amb el pas de la gent de la meva generació per la ciutat, amb les meves deambulacions pels carrers de les quadrícules portant el ventre prim de les sòrdides dispeses. Ens fou possible així de veure la liquidació de l'exhibicionisme provincial en balcons i tribunes — aquelles senyores grasses assegudes en les poltrones laterals de les tribunes amb uns senyors al fons del vidre, en la semiobscuritat del saló, passant-se la mà per les barbes grises. Quan davant d'aquestes baluernes passava un espectacle qualsevol, els usufructuaris eren envejats per la gent del carrer. — Aquests sí que ho veuran bé! — deia la gent. Es produïa un fenomen curiós: quan passava una processó, per exemple, semblava que els qui realment s'exhibien no eren els qui portaven el ciri, el tàlem o el penó, sinó els qui la contemplaven, amb cara de circumstàncies, darrera de l'impressionant i sumptuós vidre. Arribava un moment que la processó semblava immòbil i que davant d'ella desfilaven, fent-li llum, una darrera l'altra, totes les tribunes de les quadrícules, bufades, solemnes i rígides.
A mesura que Barcelona anà creixent, aquestes manifestacions de l'afectació provincial desaparegueren.
Però els ferros dels balcons persisteixen. N'hi ha tants que la seva universal presència contribueix a la tendència a la claustrofòbia que fomenten els carrers regulars de la quadrícula, sobretot en certes tardes lívides i ara que el creixement de la ciutat fa que els carrers de l'Eixample semblin cada dia més estrets.
Aquests ferros exciten aquesta sensació en termes vivíssims. Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d'espines o us furguen en la boca de l'estómac amb una persistència maligna. És per això que els arquitectes de la meva generació que imposaren la casa sense balcons ni ferros ni tribunes feren un gran servei a la ciutat i al país. Si en tots els aspectes de la vida s'hagués pogut liquidar l'esperit provincial com en aquest ha estat possible, hauríem fet un gran camí.
L'última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut—els més tristos. Recordo que quan m'escapava del pis, a la nit, anys enrere, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l'escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d'una comicitat grotesca.
Altres indrets de Barcelona: