Plaça de la Verònica

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: La febre d'or
Pàgina: 199

Però en Foix estava atrafegat: tenia l'oficina carfïda de gent. A part de la clientela, cada jorn més nombrosa, l'adulació i la necessitat acudien cada matí a envair-li la casa. En Jordi no féu sinó treure el nas per l'escletxa de la mampara, i, en veure tanta de gent, es retirà a les oficines del seu fill per recollir els estats de liquidació del dia i dur-los al Bolsín. "Ja procuraria pescar en Gilet en eixint de Borsa." Al Bolsín, repassant el canvi regulador del dia, trobà els Nords a 95'00: havien baixat més de dos enters. Una rauxa d'orgull, com l'hauria pogut tenir en Foix en persona, li féu brillar els ulls d'alegria. Dos o tres mussols d'alcistes l'enrotllaren a la sala de liquidacions per punxar-lo una mica amb ironies i brometes que traspuaven el fel de l'enganyat. Però en Jordi deixava dir, assaborint interiorment les delícies del triomf com si d'ell fossin les utilitats; i, en tornar la pilota, hi posava tota la dolcesa de triomfador noble i cavaller.

—Avui nosaltres i demà vosaltres: són les contingències del joc.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: La febre d'or
Pàgina: 31

Mentrestant en Foix anava sentint cada dia més la febre de Borsa, vivia cada dia més distret de la família. La preponderància que anava guanyant dins del mercat, sa sort inestroncable, començaven a despertar enveja entre els potentats antics, que tractaren, a una, d'enfonsar-lo amb les Vilanius. Però llur guerra fou una guerra sorda, hipòcrita, que, lluny d'acovardir en Foix, l'encoratjà més i més. Poc sabien, aquells imprudents, el fanatisme despertat pel nou gerent dins tota la contrada de la vall de Flors quan els veïns d'aquesta veieren que la cotització de les Vilanius, ja abans d'ésser estampades, pujava tres i quatre enters diaris. Vilaniu en massa, Benitaric, i tots els pobles de la línia, desembossaren fins l'últim xavo estalviat, per comprar d'aquell paper que doblava i triplicava en poques hores la fortuna dels primers accionistes.

Autor: Sempronio (Pseudònim de Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs)
Obra: Barcelona era una festa , 1980
Pàgina: 73

Fa uns anys, tot just acabada la guerra, vaig ser testimoni de com el drapaire desembarassava els vetustes i solemnes locals que al carrer d'Escudellers havia ocupat la Banca Arnús. Entre les relíquies que sense cap mena de mirament anaven a parar al camió, figurava l'estàtua en bronze de don Evarist que, de mida natural i amb levita, centrava el hall de l'edifici, com tutelant aquella constel·lació de finestretes.

La Banca Arnús era a tocar el Borsí, i no pas per atzar. En projectar-se la casa del segon, hom es proposava bastir-la a la Rambla dels Estudis. Però, Evarist Arnús, delitós de tenir-lo a la vora del seu banc, influí perquè el Casino Mercantil (que era el nom oficial del Borsí) es domiciliés a la placa de la Verónica. Amb Arnús, en els ambients financers de l'època feien la llei els Girona, marquès de Comillas, Salamanca i altres il·lustres capitans d'empresa. Fou la Banca catalana, en virtut del seu negoci, la més entusiasta propulsora i mantenidora d'aquella avui extingida Borsa paral·lela funcionant sota l'ensenya de Mercat Lliure de Valors.